La proposta del pla d’enllaços firmada per Léon Jaussely aprofitava el disseny de la plaça de les Glòries de Cerdà per a les connexions amb els municipis dels voltants. Jaussely va ser el primer estranger a guanyar un concurs urbanístic a Barcelona. La seva proposta incloïa una enorme plaça cívica rectangular entre la Meridiana i els carrers de València, Marina i Sardenya.
Foto: Ajuntament de Barcelona. Urbanisme

Com hauria estat l’altra Barcelona? Aquella imaginada però frustrada per raons financeres, polítiques o pel canvi de modes, la que es va desar en calaixos en espera d’un moment millor o la dels projectes finalistes de concursos que, al capdavall, no van resultar guanyadors. La visitem a les línies que segueixen.

La Barcelona que no va arribar a ser és el tema d’estudi de La Barcelona desestimada. L’urbanisme de 1821 a 2014 (Àmbit, 2017), de la doctora en història de l’art Carme Grandas. El llibre fa un ampli i variat repàs de centenars de concursos d’arquitectura i de projectes singulars des del primer terç del segle xix (solars desamortitzats al voltant de la Rambla) fins a l’actualitat (la plaça de les Glòries Catalanes o el pla de setze accessos urbans al parc de Collserola conegut com les Portes de Collserola). En aquest article veiem alguns dels projectes refusats per diversos motius i com hauria estat aquella Barcelona alternativa.

Comencem al parc més gran de la Barcelona moderna, tal com Josep Fontserè l’havia dissenyat. El seu objectiu era construir un espai dedicat a la indústria i a la ciència allí on hi havia hagut un fortí. En forma de ferradura, havia de tenir un marcat caràcter simètric, com els jardins francesos. Al mig hi hauria un enorme palau circular dedicat a la indústria, on es farien mostres i fires, i una enorme plaça entre el palau i una font amb una petita cascada –font que va ser un dels pocs elements que se salvaria del projecte original, amb el dipòsit d’aigües, l’umbracle i l’edifici del Museu de Geologia. Hi havia una proposta de fer la cascada considerablement més gran, però aleshores hauria perillat el finançament del palau. Fontserè va dur fins a l’extrem la idea d’enderrocar: no va restar ni un sol edifici de l’antiga caserna.

Projecte de Nicolau M. Rubió i Tudurí per traslladar el parc zoològic al vessant oest del Park Güell, datat als anys seixanta del segle passat.
Foto: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

El trasllat del zoològic al Park Güell podia haver estat un encert rotund quan ho va proposar Nicolau M. Rubió i Tudurí als anys seixanta del segle passat, època en què els animals es trobaven en un estat d’abandonament llastimós. En la seva imaginació, el zoo ocupava el vessant oest del parc, entre les avingudes del Coll del Portell i la del Santuari de Sant Josep de la Muntanya. Els animals guanyaven en espai i salubritat, i la Bugadera de Gaudí, amb el braç aixecat just davant de la gàbia dels tigres, regalaria una estampa meravellosa als visitants.

La Dreta de l’Eixample i el Guinardó, cèntrics

Sortim per l’avinguda Meridiana cap al centre de la ciutat que preveia el pla Cerdà, la plaça de les Glòries Catalanes. Aquest és un dels grans encerts de l’enginyer osonenc, que va saber aprofitar Léon Jaussely, primer estranger guanyador d’un concurs urbanístic barceloní amb el pla d’enllaços de 1905. La raó del concurs era planificar la unió de l’Eixample amb els municipis del pla. Jaussely també va planificar una enorme plaça cívica rectangular entre la Meridiana i els carrers de València, Marina i Sardenya; hauria semblat Washington o París, amb edificis barroquitzants de gran escala, entre ells l’ajuntament.

Un altre avantatge del pla de Jaussely era la xarxa de transport públic, que havia de permetre arribar arreu amb tramvia i accedir ràpidament a l’Estació Central, situada a l’altura del carrer de la Indústria i imaginada com un centre neuràlgic ple de vida. D’aquí s’hauria pogut anar a peu fins a un nimfeu construït als peus del turó de la Rovira, des d’on es gaudiria d’una vista fantàstica del carrer del Dos de Maig. Jaussely volia omplir Barcelona amb avingudes de finals espectaculars. El monument de la macrorotonda, ubicada a la cruïlla de la Diagonal, la Meridiana i la Gran Via, no hauria tingut res a envejar a l’Arc del Triomf parisenc. Però als anys seixanta del segle passat hi van fer un escalèxtric de fins a quatre ramals… I la història posterior ja la coneixem.

Verdaguer i Guimerà, honorats com cal

Val la pena aturar-nos en el monument a Jacint Verdaguer, Diagonal amunt des de les Glòries. Escollir-ne el projecte guanyador va ser difícil, ja que al concurs públic es van presentar gairebé quaranta propostes. En moltes d’elles el poeta apareixia assegut, presidint un conjunt de figures al·legòriques relacionades amb la seva obra, amb la pàtria catalana i les seves visions religioses com a temes recurrents. L’escultura que es va acabar escollint i que es va inaugurar l’any 1924, la que coneixem tots, representa Verdaguer dret, i tenia un estil antiquat ja per a la seva època, a les acaballes del període modernista.

Àngel Guimerà, que va assistir entusiasmat a la inauguració d’aquest monument, hauria tingut el seu una mica més modern a la plaça de John F. Kennedy, al capdamunt del carrer de Balmes. Els autors, Rubió i Tudurí i Puig i Cadafalch, van utilitzar referents arquitectònics més propis dels anys trenta: una terrassa en forma de proa –inspirada en el monument a Otto von Bismarck de Mies van der Rohe a Bingen–, un enorme obelisc tal com marcava la moda del moment –Piazza del Popolo de Roma, monument a la República de París…– i escultures relacionades amb els drames de Guimerà. Una àguila imperial i una senyera coronarien dignament la plaça. Tot pujant el carrer de Balmes, hauríem imaginat, en albirar el conjunt, que ens encastàvem sense remei contra el vaixell del capità Saïd de Mar i cel…

Plaça de Catalunya porxada de Pere Falqués (1891), amb templets i travessies en aspa.
Foto: Institut Muncipal d’Hisenda

Una plaça de Catalunya ben diferent de l’actual

El centre de la ciutat és un dels espais que ha originat més debat arquitectònic i estètic. Abans d’endinsar-nos-hi,   podem descansar imaginàriament una estona sota els porxos que Pere Falqués va dissenyar per a la plaça de Catalunya el 1891 i que mai no es van dur a terme. A aquesta plaça li va costar de configurar-se com a tal; Cerdà no l’havia prevista i durant molt de temps va ser un simple forat en el teixit urbà, amb horts, casetes i tallers. Falqués va pensar que els car­ruatges podrien creuar-la per carrils dibuixats en aspa, que els tramvies la podrien rodejar i els vianants travessar-la per porxos i glorietes. Lluís Mumbrú va proposar construir-hi una cascada artificial amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, que faria nou metres d’ample i a dalt tindria uns aquaris d’allò més interessants. La perspectiva de l’aigua i el rocam ens faria creure que érem al Lake Valley Park, l’efímer parc d’esbarjo del pantà de Vallvidrera.

La plaça de Catalunya es localitzaria fàcilment gràcies al gratacel que l’havia de presidir: la Torre Sellés Miró –nom de l’impulsor–, que introduiria el millor de l’arquitectura nord-americana dels anys vint. S’havia d’alçar cent metres sobre el carrer, amb vint-i-set plantes destinades a hotel i oficines, i ocuparia tota l’illa de Bergara i Pelai.

Estudi d’un embarcador per al port de la ciutat, elaborat per Gaudí quan encara cursava la carrera a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
Foto: Reial Càtedra Gaudí

El centre de la ciutat podria haver estat també un bon lloc per a l’obra de Gaudí. Tot baixant per la Rambla hi hauríem trobat un dels vint quioscos que havia dissenyat el 1880 per encàrrec d’Enric Girossi, però mai construïts per manca de recursos econòmics. Eren de ferro i vidre i tenien una doble funció interessant: floristeries d’una banda i, de l’altra, urinaris. La petjada més rellevant de l’arquitecte reusenc, però, podria haver estat el monument a Jaume I, a la plaça del Rei, del qual es va posar la primera pedra el 27 de juny de 1908. Gaudí va concebre tres arcades de tipus gòtic que obrien la plaça del Rei cap a la via Laietana per sota de la capella de Santa Àgata.

El front marítim, la millor cara de Barcelona

Tenim la sort que Barcelona va girar-se cap al mar, en el mateix moment de l’enderroc de les muralles, amb propostes que engalanaven el front marítim. A més dels fanals de la plaça Reial (aquests sí que els podem admirar), Gaudí en va dissenyar uns altres per a l’actual passeig de Colom –que ja eren elèctrics el 1878 i tenien més de vint metres d’alçada–, a més d’un preciós embarcador al Port Vell.

Just davant de l’entrada de mar del parc de la Ciutadella, i connectat amb els altres instituts científics allà existents amb un pont estès sobre les vies, hi hauria anat l’Institut Oceanogràfic de Catalunya, projecte d’Antoni Falguera presentat el 1919. Era un edifici molt gran, destinat a convertir-se en un referent mundial de les ciències marítimes i de divulgació de la Mediterrània. El petit embarcador propi amb una escalinata entre templets, el port tancat i el far esdevindrien un espai públic de categoria.

I des d’aquí fins al Besòs podríem haver gaudit d’unes superilles en primera línia de mar, dissenyades per Bonet i Castellana l’any 1965 per al conegut com a pla de la Ribera. Es tractava d’unes illes guanyades al mar, sobre del qual s’elevarien sis metres, i de cinc-cents metres per banda; sense cotxes, perquè l’arquitecte es proposava, segons va escriure, eliminar la barreja incoherent de “l’home, caminant a tres quilòmetres per hora, amb la riuada de vehicles tractant d’assolir-ne els vuitanta”. Un exemple de front marítim i de qualitat de vida. Bonet i Castellana també va participar en el disseny de les pedreres de la façana de mar de Montjuïc. Es tractava d’una sèrie de blocs i de carrers –pensats amb Oriol Bohigas i Josep M. Martorell– que vencien l’escarpat vessant i formaven un barri de quatre mil habitatges. Un altre grup de privilegiats, juntament amb els residents a les illes! A deu minuts del centre però sense soroll, i amb el mar entrant al menjador, com qui diu…

De tan lluny i tan gran que hauria estat, ens hauria pres massa temps visitar l’escorxador que es volia aixecar per satisfer les necessitats creixents de la Barcelona del final del segle xix: situat al Camp de la Bota, en una superfície de 2,9 hectàrees –com vint-i-sis illes de l’Eixample–, en firmava el projecte Josep Domènech i Estapà, que feia un modernisme menys recargolat que el del seu cosí, Lluís Domènech i Montaner. Més val que el deixem de banda, doncs, i que ens dirigim cap a la zona on sí que es construiria, no gaire més tard i sense tantes pretensions, el nou escorxador de Barcelona, a la vora de la futura plaça d’Espanya.

La revolució urbana de la plaça d’Espanya

L’Exposició Internacional de 1929 va ser un revulsiu per a aquesta zona. La plaça d’Espanya dissenyada per Ferran Romeu el 1922 tenia tres virtuts que l’havien de fer molt especial: la seva dimensió amb grans espais per a vianants, una monumental font central i l’harmonia de les sis façanes de vuit pisos d’alçada. Els gratacels que Rubió i Tudurí va dissenyar per a l’avinguda de la Reina Maria Cristina con­dui­rien la mirada cap al Palau Nacional, un eclèctic edifici de ferro i de línies neoàrabs una mica estranyes, dissenyat per Benet Guitart. Però la gent, sens dubte, apreciaria més el Palau de la Llum, de Lluís Girona, un gran pavelló de ferro i vidre que de nit s’il·luminaria que faria goig. Tres projectes, un cop més, desestimats.

Durant la mostra internacional es va exposar la maqueta d’una part d’allò que més endavant seria la conurbació de Barcelona. La va dissenyar el mateix Rubió i Tudurí, que la va batejar com “La ciutat futura”, i consistia en uns enormes gratacels que seguien el Llobregat fins passat Martorell. Nombroses carreteres passarien per sota mateix dels gratacels per facilitar una mobilitat ràpida.

La ciutat del repòs

Cansats d’anar amunt i avall? No m’estranya. Per sort, Barcelona ha imaginat fantàstiques propostes per al gaudi i el descans, com ara l’esmentat Lake Valley Park de Vallvidrera.

A Pedralbes, Francesc Cambó va encarregar l’any 1915 un parc immens de 300 hectàrees al pare del paisatgisme, Jean Claude Nicolas Forestier. L’estil era afrancesat, és clar, com uns petits jardins de Versalles, però públics. Travessat per la Diagonal, s’hauria pogut fer si s’hagués arribat a un acord de compravenda dels terrenys amb Eusebi Güell i els seus hereus, els propietaris més afectats pel projecte, però la possibilitat no es va concretar.

Com a colofó ens enfilem imaginàriament cap al restaurant del funicular de Sant Pere Màrtir, obra eclèctica que van projectar el 1918 Fèlix Cardellach i Tomàs Brull per a una torre de l’estació terminal del ferrocarril; tot pujant ja divisaríem el curs sencer de la Diagonal, així com la imponent Torre de Collserola que hauria construït setanta anys més tard Norman R. Foster, i el Baix Llobregat sencer. I, per acabar de descansar, aniríem amb tramvia des de la plaça d’Espanya fins a la Ciutat del Repòs i les Vacances del GATCPAC, macroàrea de lleure i repòs pensada als anys trenta per a la segona línia de litoral des de Gavà fins a Sitges.

El Congrés d’Arquitectura 2016 ha dedicat mesos a debatre els reptes que pertoca afrontar a la professió en una època en què les ciutats han esdevingut el principal instrument de canvi. L’anterior edició de la trobada queda molt lluny, en el temps però sobretot en prioritats.

El congrés ha debatut els nous subjectes, contextos i instruments de l’arquitectura en més de cent actes, majoritàriament localitzats a la seu barcelonina del Col•legi Oficial d’Arquitectes –a la imatge–, però també repartits per les demarcacions.
Foto: Vicente Zambrano

L’urbanista italià Bernardo Secchi (1934-2014) defensava, els anys anteriors a la seva mort, que la ciutat és la fortalesa en joc en aquest temps convuls que ens ha tocat viure. El degà del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC), Luis Comerón, va utilitzar l’expressió “canvi de temps” en la cloenda del Congrés d’Arquitectura 2016, al final del mes de novembre, davant d’un mercat de Sant Antoni transformat en auditori. Girant la truita de Secchi, va afirmar que les “ciutats són el principal instrument de progrés de la humanitat”, del nou paradigma que se’ns obre. La disciplina arquitectònica catalana s’ha mirat al mirall i ha debatut durant mesos els reptes que la sotraguen.

Els congressos d’arquitectura se celebren cada vint anys aproximadament des de 1888. Cada trobada té, doncs, un cert esperit de refundació, ja que les circumstàncies, els contextos i els reptes canvien. Quelcom d’això es va respirar durant les jornades de síntesi. Tot i així, aquest congrés s’ha volgut en minúscula, “d’arquitectura” i no “d’arquitectes”, i en un format molt més obert i horitzontal que els precedents. De fet, l’anterior, el de 1996, el coorganitzat amb la Unió Internacional d’Arquitectes, el dels 14.000 visitants, el de Maragall i Foster, el del “model Barcelona” i l’star system, ha estat el model a no seguir. El gremi d’arquitectes ha demanat sis mesos de treva per aturar-se, pensar-se i reenfocar-se en la nova realitat.

Aquesta realitat va començar el 2008, amb l’esclat d’una bombolla molt vinculada a la construcció. L’any 2010 el flamant SArq, el primer sindicat d’arquitectes de l’estat, divulgava els resultats de la primera enquesta d’ocupació. Dels 1.800 arquitectes, 675 no col·legiats, el 32 % es trobava a l’atur i només el 3,1 % cobrava prestació. El 2013 la tercera enquesta declarava que el 71 % dels arquitectes de l’estat vivien en situació de precarietat laboral, és a dir, a l’atur, en contractació irregular o amb salaris per sota dels mil euros.

El COAC ha elaborat la seva primera enquesta de la professió aprofitant la trobada d’enguany. Hi han participat 1.700 arquitectes, el 22 % no col·legiats, d’un total de 10.000 que hi ha a Catalunya. Els resultats mostren que un de cada tres arquitectes ha emigrat a l’estranger i el 46 % cobra menys de vint mil euros l’any, i la gran majoria són autònoms. Tot i que “la tempesta ja ha passat”, com glossa Miquel Puig en l’anàlisi de l’enquesta, la valoració dins del col·lectiu continua sent força o molt negativa.

Durant aquest període també han canviat les funcions. L’obra nova, tant d’habitatges com pública, s’ha aturat fins pràcticament desaparèixer. Les xifres actuals de construcció se situen al voltant del que és i ja era normal en països del nostre entorn, sense bombolla del sector de la construcció. L’adaptació i la diversificació funcional s’han hagut de fer de manera ràpida i, en molts casos, traumàtica.

Foto: Vicente Zambrano

L’enquesta de la professió del COAC dibuixa un nou mapa funcional amb la rehabilitació com a activitat principal, seguida de l’obra nova, la direcció d’obra, el seguiment i compliment de normatives, i l’interiorisme i retail. El pròxim quinquenni emergiran activitats d’eficiència energètica i gestió d’edificis, l’aplicació de tecnologia informàtica (BIM, 3D…), la gestió de projectes i la participació i la mediació ciutadana. La rehabilitació es mantindrà com a principal i l’obra nova baixarà més posicions, segons la mateixa enquesta.

Canvi d’etapa i no només un parèntesi

Tots aquests fets, deguts a la crisi, s’interpreten com a propis d’un canvi d’etapa i en cap cas com un parèntesi. El sector de la construcció representava el 10 % del PIB abans de l’esclat de 2008, el doble que l’actual i el doble que el dels països europeus de l’entorn, que no han fluctuat tant. S’espera, doncs, que després d’un creixement gradual de fins al 6 % aproximadament, el sector s’estabilitzi. Però els canvis no es redueixen només al marc econòmic i laboral.

L’escenari social i territorial ha canviat radicalment. Els últims anys s’ha construït molt, moltíssim, i encara que no es digui prou, força malament. Bona part de la situació que (mal)vivim és fruit del model urbanístic desenvolupat les últimes dècades. Deficiències en mobilitat i accés, ineficiència energètica, malbaratament del sòl i de l’aigua, segregació i gentrificació… Territoris i ciutats estan canviant al pas dels efectes del canvi climàtic, les desigualtats i l’entrada de capital especulatiu. Calen intervencions i canvis.

Enric Batlle va poder explicar, en diversos moments al llarg del congrés, la seva tríada ecologia-lleure-producció sobre els espais oberts de les nostres ciutats i territoris. D’una banda, cal fer tot el possible per reduir la contaminació i l’ús del transport motoritzat, el seu principal causant, i d’altra banda, protegir la biosfera, fer que quedi interconnectada i introduir-la a la ciutat. Segons Batlle, el 50 % de la superfície de la regió metropolitana de Barcelona és espai obert que té la possibilitat de vertebrar el territori a escala local i regional. No ens cal fer créixer la ciutat, però sí urbanitzar el verd, és a dir, protegir-lo, obrir-lo, articular-lo i fer-lo productiu agràriament. Batlle també és comissari de l’exposició “Metròpolis Verda”, que es pot visitar a l’espai Mercè Sala de TMB, a la rambla de Catalunya.

Les característiques, doncs, dels nous subjectes i contextos de l’arquitectura determinen els objectes de treball, els instruments amb els quals abordar-los i els valors que han de guiar la pràctica. El congrés ha volgut definir-los des d’una visió col·lectiva i ha defugit les càtedres i les veus autoritzades. En més de cent actes, majoritàriament localitzats a Barcelona però també repartits per les demarcacions, professionals, associacions i institucions han explicat el que ja s’està fent i que pot servir els pròxims anys.

L’habitatge (accés, manteniment, propietat, lloguer, funcionalitat…), el dret a la ciutat (la nova Agenda Urbana de l’ONU-Hàbitat, la participació, els camps ciutat de refugiats, el benestar dels que hi viuen, la perspectiva de gènere…) i el territori (espais oberts, planificació supramunicipal, ordenar les perifèries, construir i potenciar el paisatge…) són els reptes del present període, com advertia Secchi. Però també s’han explorat els nous àmbits d’activitat, la divulgació cultural i social o els compromisos ètics dels professionals. En aquests camps, a diferència dels primers, ha quedat més o menys clar que hi ha molt per fer i que no es trepitja sobre terreny ferm.

Foto: Vicente Zambrano

L’arquitectura considerada com a bé general

Per això cal un replanteig dels instruments i una revisió dels compromisos. La part més propositiva del congrés, en què els ulls esdevenen boca, s’ha centrat en els concursos d’arquitectura, la Llei de territori i, en especial, la Llei d’Arquitectura, aquesta sí, en majúscula. Actualment en procés parlamentari, pretén crear un marc social que reconegui l’arquitectura com a patrimoni del present. L’esborrany defineix l’arquitectura com a bé general del país, estableix eines per assegurar-ne la qualitat i en fomenta la divulgació a la ciutadania. Però també blinda el criteri dels arquitectes en el planejament urbanístic i els concursos públics, fet que ha despertat no poques inquietuds en altres col·lectius durant el procés de tramitació.

En un segle en què el sòl és limitat, els recursos s’acaben, la biodiversitat penja d’un fil i les ciutats són actiu social i objecte de desig econòmic, l’arquitectura catalana ha sabut prendre consciència del canvi de temps i no només del temps de canvi, com potser han fet altres col·lectius o gremis. Davant del nou context, la professió ha estat capaç de canviar el pas, repensar-se, adaptar-se i mirar la realitat amb ulls nous.