La sostenibilitat lingüística reconeixeria el fet –sovint ineluctable– de l’augment del plurilingüisme i de la intercomunicació, però alhora reclamaria les condicions necessàries per garantir la continuïtat i el desenvolupament dels diferents grups lingüístics.

La biblioteca de l’Institut Italià de Cultura. La colònia italiana constitueix el grup més nombrós de la població barcelonina d’origen forà i és també un dels més antics, arrelats i influents.
Foto: Pere Virgili.

El segle XXI ens ha portat a metròpolis polilingües, on sovint poblacions ja bilingüitzades, pel fet d’estar integrades en estats en què una altra llengua és predominant, conviuen quotidianament amb nombroses persones de llengua inicial diferent procedents de la resta del mateix territori estatal i/o de diversos llocs del planeta. En les societats més desenvolupades, a això s’hi afegeix una tendència creixent al domini i ús de les grans llengües internacionals, per la participació de moltes empreses i organitzacions en les xarxes tecnoeconòmiques continentals o globals. Aquest gran augment dels contactes lingüístics constitueix certament un canvi molt important en els ecosistemes socioculturals territorials en què tradicionalment els distints grups humans havien anat desenvolupant les seves llengües. Si no aprenem a gestionar bé les noves situacions, les evolucions sociolingüístiques podrien tenir efectes futurs no precisament positius per a la linguodiversitat humana.

La necessitat d’intercomprensió en els espais urbans i les competències més disponibles per als individus tendeixen a dur a l’augment de l’ús de les llengües internacionalment més esteses. En el cas de les societats que tenen ja com a pròpies aquestes llengües de gran extensió, l’arribada massiva de noves poblacions pot no afectar-les gaire. La situació, però, pot ser diferent en el cas de comunitats lin­güístiques mitjanes, ja caracteritzades per la seva pròpia condició com a massivament bilingües o plurilingües. Una arribada molt important de persones d’altres llocs pot augmentar molt substancialment l’ús de la llengua estatal o internacional que hi predomini, en detriment de la llengua local.

Aquests tipus de fenòmens són clarament visibles en el cas català, on el coneixement de la llengua castellana és general per part de la població d’origen autòcton i és aquest el codi d’integració que majoritàriament desenvolupen de forma espontània –si és que no el portaven ja– les poblacions immigrades més recentment. La perpetuació d’aquests hàbits intergrupals fins i tot en les generacions successives no és descartable, malgrat que els fills ja puguin haver nascut a Catalunya i hi siguin escolaritzats, a causa de les inèrcies dels hàbits sociolingüístics instaurats a la societat catalana actual i, en especial, a les àrees metropolitanes.

Com podem gestionar, des d’una actitud de respecte per la diversitat lingüística humana, tot aquest seguit de nous contactes i alhora dotar la llengua local, el català, de la funció de comunicació intergrupal que asseguri el seu futur? Potser podem trobar pistes en els principis que la filosofia de la sostenibilitat ha anat desenvolupant per al manteniment de la biodiversitat i del progrés socioeconòmic equilibrat. També, així, podríem postular la necessària fraternitat que hauria d’existir solidàriament entre els membres d’una mateixa espècie, però culturalment diversa.

Parafrasejant Ramon Folch en una entrevista sobre la sostenibilitat en general, podríem dir que la “sostenibilitat lingüística” fóra un procés de transformació gradual del model actual d’organització lingüística que tindria l’objectiu d’evitar que la bilingüització o plurilingüització col·lectiva dels éssers humans hagués de comportar necessàriament l’abandonament de les llengües pròpies dels distints grups culturals. La sostenibilitat lingüística, doncs, reconeixeria el fet sovint ineluctable de l’augment del plurilingüisme i de la intercomunicació, però alhora reclamaria les condicions necessàries per a la continuïtat i el ple desenvolupament dels grups lingüístics humans.

Des d’aquest punt de vista, el contacte lingüístic sostenible serà aquell que no produeixi exposició o ús lingüístics en una llengua no pròpia del grup en un grau o pressió tan alts que facin impossible la continuïtat de les llengües autòctones dels conjunts humans. El caràcter sostenible d’una bilingüització massiva vindria donat per la comparació entre el grau de valoració i de funcions de la llengua no pròpia i el de la llengua pròpia del grup. Si el primer és menor, el contacte massiu i la bilingüització pot ser sostenible. Si és major, la bilingüització probablement no ho serà i la llengua pròpia s’anirà abandonant i desapareixerà en unes dècades.

Actuar sobre l’abandonament de les llengües grupals per part dels seus parlants bilingüitzats o plurilingüitzats vol dir sobretot arribar a construir contextos en què no desenvolupin valoracions negatives respecte del seu codi d’origen, i, en canvi, hi puguin disposar de funcions útils i dignificadores de la seva llengua i del seu grup. En els casos en què les condicions demosociolingüístiques fan que, de manera espontània i autoorganitzada, els parlants per motius pràctics vagin deixant d’utilitzar el seu codi –sovint de manera inconscient–, caldria fer-los adonar dels seus comportaments evolutivament autodestructors i promoure la valoració digna dels seus atributs culturals propis.

És obvi que els poders públics tenen un paper molt important en aquest assoliment de la sostenibilitat lingüística, ja que han de vehicular els discursos positius; donar exemple de les normes d’ús més pertinents; regular lin­güísticament les administracions, l’educació i els serveis públics, i guiar també les comunicacions de les organitzacions no oficials cap a aquest objectiu. El principi de subsidiarietat lingüística –“tot allò que pugui fer una llengua local no ho hauria de fer una de més global”– podria ser, entre d’altres, la base d’una distribució equitativa de funcions, que assegurés la llengua local en la comunicació general de la societat i alhora l’ús dels altres idiomes en les funcions que cada grup o persona cregués convenient.