Foto: Ajuntament de Barcelona
L’atemptat terrorista del dia 17 d’agost va deixar una marca indeleble a la ciutat. Les reverberacions de la solidaritat internacional que des del primer moment ens arribaven d’arreu ens confirmaven que vivíem uns fets d’un impacte global. Només cal repassar la llista de les trenta-cinc nacionalitats de les víctimes de la Rambla per entendre que el dolor s’hagi estès per tot el món.
El mes de juliol passat celebràvem els 25 anys dels Jocs Olímpics, un esdeveniment feliç que va marcar també un abans i un després en la història de la ciutat. Si els Jocs ens van situar al mapamundi mental de tanta gent d’arreu del món i van col·locar Barcelona entre les ciutats més carismàtiques d’Europa, el terrorisme és precisament una reacció contra els valors i la llibertat d’aquell esperit olímpic, un atac en tota regla a una ciutat que mai ha volgut viure entotsolada ni sotmesa. De la celebració entre nostàlgica i autocrítica de l’efemèride olímpica, hem passat en poques setmanes a ser objectiu declarat de la violència terrorista al costat d’altres capitals europees com Berlín, Madrid, París, Londres o Estocolm. Un salt de pantalla que ens obligarà a fer front a reptes i problemes que demanen una nova atenció.
La ciutat ha demostrat des del primer moment que estava preparada per entomar un atac d’aquesta magnitud. L’eficàcia de les forces de seguretat i dels serveis d’atenció mèdica ha salvat vides i ha aportat confiança i tranquil·litat a una ciutadania que ha sabut respondre a l’atemptat sense odi ni por. Per damunt de les reaccions primàries, tan a flor de pell en moments convulsos, ha fet aflorar el pòsit de tants anys de moviments pacifistes i l’esperit de resiliència d’una ciutat que sap plantar cara a l’adversitat.
De la resiliència i de la tradició pacifista de Barcelona n’hem parlat a bastament en números recents d’aquesta revista. La resiliència urbana no consisteix únicament en la capacitat d’uns protocols per fer front a desastres naturals o garantir el subministrament dels serveis en cas de sabotatge, sinó que demostra sobretot l’eficiència i l’entrega d’aquells professionals que vetllen per la seguretat dels seus conciutadans en cas d’extrema necessitat. És per això que l’Ajuntament de Barcelona va decidir atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Cívic a la Guàrdia Urbana, al Centre d’Urgències i Emergències Socials, al Servei de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvament, a la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra i al Sistema d’Emergències Mèdiques, després de la seva extraordinària actuació el 17 d’agost passat.
Foto: Ajuntament de Barcelona
La resiliència dels barcelonins també ha quedat palesa en la solidaritat de comerciants, veïns i ciutadania en general en els moments immediatament posteriors a la tragèdia. Cal celebrar la seva resposta, que ha defugit en tot moment qualsevol temptació de caure en divisions i ha mantingut amb aplom i assertivitat els valors propis.
Fer partidisme d’una tragèdia com aquesta, amb interpretacions abusives d’uns fets que són únicament responsabilitat dels terroristes, és una falta de respecte envers les víctimes. Qualsevol intent pervers d’aprofitar-se políticament d’un acte infame com aquest equival a donar la victòria als terroristes, que només busquen dividir la societat i obrir ferides allà on hi ha espais de convivència democràtica i pacífica.
No tenim por, però tampoc podem ignorar la ferida que l’atemptat del 17 d’agost ha deixat a la ciutat, i molt sensiblement a la Rambla, un passeig que ara més que mai cal recuperar per retornar-lo a una ciutadania que se n’havia sentit expulsada. La reforma de la Rambla pren un nou sentit després de l’atemptat. Ja no es tracta només d’ordenar una via emblemàtica de Barcelona que s’havia convertit en un territori exclusivament turístic, sinó que caldrà regenerar un teixit urbà i ciutadà que ha caigut en mans de l’especulació. Tornar un espai públic a uns ciutadans que reclamen el dret de viure a la seva ciutat.