© Christian Maury
Sense pretendre-ho, Barcelona s’ha convertit en una de les ciutats capdavanteres del món pel que fa a l’educació emocional. I dic sense pretendre-ho perquè la ciutat mai no ha fet explícit aquest objectiu, si bé ha donat suport a nombrosos col·lectius que sí que ho han fet. Ja fa set anys que la Universitat de Barcelona porta a terme el Màster d’educació emocional. El 2007 es va crear la Fundació per a l’Educació Emocional, responsable dels anomenats gimnasos emocionals a la ciutat. Altres fundacions, com Àmbit, fa més anys que divulguen la importància de gestionar correctament les emocions. També els mitjans de comunicació públics han apostat fort per aquests continguts, a través del programa Bricolatge emocional, a TV3, i L’ofici de viure, a Catalunya Ràdio, que he tingut i tinc el privilegi de presentar.
La iniciativa més recent prové de l’Observatori de Salut de la Infància i l’Adolescència de l’Hospital Sant Joan de Déu. Acaba de publicar l’últim informe Faros, titulat Com educar les emocions? De l’informe es desprèn que al món occidental, pel que fa a la sensibilització sobre la importància de la gestió, diguem-ne, correcta de les emocions, encara hi ha molta feina a fer. S’han fet estudis, però amb comptagotes, la majoria als Estats Units i la Gran Bretanya. I Catalunya s’ha convertit en un dels països capdavanters, a pesar que només el cinc per cent de les escoles inclouen la intel·ligència emocional en el currículum. El Govern de la Generalitat està elaborant el Pla Nacional de Valors que, entre altres qüestions, s’ocuparà del tema.
Es tracta, com diu el divulgador Eduard Punset, “d’acabar amb el menyspreu sistemàtic cap a les nostres emocions bàsiques i universals”. De l’informe de l’Hospital Sant Joan de Déu es desprèn que l’educació emocional influeix directament en el progrés acadèmic de nens i joves. I en el seu futur: segons el professor Juan Carlos Pérez-González, els països que promouen l’educació emocional generen un efecte dominó sobre els nivells de motivació, autocontrol i benestar dels ciutadans.
El problema és que poca gent predica amb l’exemple. “Moltes de les informacions que transmeten els diaris són exemples d’analfabetisme emocional”, diu el professor Rafel Bisquerra, coordinador de l’estudi. Flota en l’atmosfera –com diria l’escriptor Josep Pla– una mala gestió de la ira. Es practica la violència verbal a tort i a dret. Una violència verbal que pot provocar i provoca en molts casos violència física. I si alguna emoció flota en l’atmosfera és la de la por. La por generalitzada al futur. I al present econòmic, és clar. Ningú no ens va ensenyar, ni a les escoles ni enlloc, que la por no serveix pràcticament per a res. Que només en comptades ocasions és amiga de la prudència.
Per si no fos prou, un dels pocs protagonistes de l’actualitat que gestionen bé les emocions, l’entrenador del Barça, Pep Guardiola, ha plegat. Guardiola, sense pretendre-ho, ha sigut un gran divulgador emocional. Ha respectat l’adversari, a diferència del que ha fet l’entrenador del Madrid, Mourinho. No ha practicat la violència verbal. Un home afable en una societat que cada cop estarà més neurotitzada si no aprèn a gestionar les emocions.
Sortirem de la crisi, com a país potser aconseguirem la independència, però els nivells de felicitat i d’infelicitat de la població seran els mateixos que abans de la crisi si no anem cap a allò que el filòsof Francesc Torralba anomena “una nova cultura de l’ésser”. Una cultura, com deia Erich Fromm, basada en el “ser” i no pas en el “tenir”. La cultura de l’autoconeixement. Dos dels pilars en serien l’educació emocional –i dels valors– i la meditació.