La participació és indispensable per vertebrar la transformació de la ciutat. I en la base de totes les noves formes de participació hi ha la ciutat educadora.
© Antonio Lajusticia
Foto del 9N
Tanquem un any memorable, un any políticament vertiginós que ha estat marcat per la força de la participació ciutadana. Ara que s’acaba ho sabem i ho sentim: justament enguany que commemoràvem el Tricentenari dels fets de 1714, un dels episodis més dolorosos de la història de Barcelona, hem viscut també un dels moments més dinàmics, decisius i esperançats del nostre temps.
El 2014 ha estat un any marcat per l’expressió d’una voluntat col·lectiva. Les avingudes de Barcelona han estat l’escenari d’una de les manifestacions més multitudinàries de la història d’Europa. Centenars de milers de catalans han participat en un exercici de cal·ligrafia insòlit pels carrers de Barcelona amb l’únic objectiu d’expressar un anhel popular. De tot plegat ens hem quedat amb la lliçó que no hi ha cohesió sense col·laboració.
Així com la política d’un govern municipal emana d’un mandat dipositat a les urnes, la concreció d’una agenda política només es pot fer realment efectiva si la ciutadania se l’apropia i hi col·labora. I viceversa, només quan la capacitat d’associació dels barcelonins s’ha expressat en voluntats intel·ligibles ha estat possible traduir-les políticament. Com diu la directora i productora Isona Passola a l’entrevista que obre aquest número de Barcelona Metròpolis: “La gent malparla de la política, però caldria recordar-los que si tu no fas política, la faran per tu.”
No hi ha cohesió, doncs, sense col·laboració. Si la col·laboració és la condició, el premi és la cohesió. El concepte de col·laboració ha estat un dels eixos de la revista Barcelona Metròpolis al llarg d’aquests darrers dos anys. Immersos com som en el nou paradigma digital, la participació ciutadana s’ha convertit en un vector indispensable per vertebrar la transformació de la ciutat, tant si parlem de smart cities, resiliència urbana o ciència ciutadana, com de la nova economia del coneixement. I a la base de totes aquestes noves formes de participació hi ha la ciutat educadora.
Imatge d’experiències de lluita contra l’exclusió social, que és un objectiu prioritari de les ciutats educadores.
El monogràfic d’aquest número se centra justament en el Congrés de Ciutats Educadores, que s’ha celebrat a Barcelona aquesta tardor i que ha reunit representants de més de 470 ciutats d’arreu del món. És ciutat educadora aquella que procura i vetlla per la formació dels seus ciutadans més enllà de l’escola, la universitat i els àmbits propis de l’ensenyament. La ciutat educadora crea espais per compartir i fer arribar el coneixement a la ciutadania, sigui a les biblioteques, els ateneus populars, les associacions de veïns, els centres cívics, les fàbriques de creació, els laboratoris ciutadans… i, per què no, també les presons. És la ciutat porosa, que participa i innova amb la voluntat d’incloure, que busca fórmules innovadores de participar i inclou la innovació en tots els àmbits de participació. D’aquest triangle format per la inclusió, la participació i la innovació, la ciutat educadora en fa un cercle virtuós.
La ciutat educadora no és cap entitat supraciutadana sinó la seva gent, és la pròpia capacitat de les persones de generar un teixit ciutadà. I Barcelona és una ciutat que s’ha dissenyat a partir de successives planificacions però que ha reeixit sobretot quan la transformació s’ha fet des de la cooperació de la gent. I és des de la base que ha sorgit també la dissidència, les veus crítiques que han matisat el discurs oficial i han enriquit el relat de la ciutat. La feina dels governants és també escoltar atentament aquests ciutadans que ens alerten davant maniobres d’exclusió i ens recorden que no avancem de veritat si la ciutadania queda enrere. La ciutat educadora, en definitiva, també és això: el dret de la ciutadania de formular el seu mandat democràtic.