©Albert Armengol
Ateneu de Fabricació de les Corts, primer centre obert en el marc del projecte Fab City barceloní.
Aquest mes de setembre commemorem el tricentenari de la Guerra de Successió. Durant els llargs mesos que va durar el setge sobre la ciutat, Barcelona va donar mostres de gran autosuficiència i organització ciutadana per resistir. Tres-cents anys després, aquella Barcelona heroica que, tanmateix, va tenir prou autoestima per claudicar i salvar-se de la destrucció, és una ciutat oberta, que ha anat superant totes les muralles físiques i mentals. Una ciutat que al llarg de la història ha anat patint setges i bombardeigs i que no ha bastit la seva força en la derrota ni en la dependència de forces externes, sinó en la seva capacitat per generar els seus propis recursos. Ara bé, si cada terra fa sa guerra, cada ciutat fa el seu mercat. I encara avui, tot i la seva condició de ciutat oberta, Barcelona viu, paradoxalment, sota la pressió d’un nou setge.
Ja no es tracta d’un setge militar, sinó econòmic, que sota el signe de la globalització ha comportat el desmantellament de la indústria i la deslocalització de la productivitat cap a països emergents. Tal com declara Neil A. Gershenfeld, professor de l’Institut Tecnològic de Massa-chusetts (MIT), en l’entrevista d’aquest número de Barcelona Metròpolis, el model productiu fabril dels segles xix i xx ha donat pas a una economia de serveis, que ha fet que en la mateixa mesura que importem productes se’ns emportin llocs de treball. La crisi que vivim és, en bona part, el resultat d’aquest setge econòmic.
La noció del setge econòmic ens retorna al paradigma de la ciutat autosuficient, que tan bé ha descrit Vicente Guallart, arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona i impulsor dels fab labs i dels ateneus de fabricació digital. “El repte de les ciutats del segle xxi és que tornin a ser productives –diu Guallart–. Ara més que mai la nostra autosuficiència ha de ser connectada, global”. Podeu substituir el terme autosuficiència pel de sobirania i tindreu expressada en una frase una sortida política viable per a la ciutat i el país.
“El repte, doncs, consisteix a passar d’un model de ciutat que rep productes i genera escombraries a un altre model en què entra i surt informació. Una ciutat innovadora és aquella que permet als seus ciutadans pensar globalment i produir localment”, afirma Gershenfeld, per la seva banda.
©Albert Armengol
El segon d’aquests ateneus que s’ha posat en marxa, el de Ciutat Meridiana.
Barcelona no és immune, doncs, als setges globals. Com totes les grans ciutats del món ha d’estar preparada davant les amenaces del canvi climàtic, que provoca tants desastres naturals, o del terrorisme. No n’hi ha prou que una ciutat sigui molt autosuficient si no pertany a una xarxa que permeti establir uns protocols universals. Al capdavall, l’autosuficiència connectada ofereix més resistència al col·lapse global. No és casual tampoc que Barcelona s’hagi convertit en la capital mundial de la resiliència urbana, una de les bases que han de permetre que les smart cities del futur tinguin una autosuficiència energètica més robusta i puguin fer front a apagades accidentals o a sabotatges energètics.
Ara bé, una ciutat intel·ligent no és simplement una ciutat amb sensors. La capitalitat del mòbil i els protocols per convertir Barcelona en una smart city seran inútils si no s’acosta la ciència i la innovació al ciutadà. No n’hi ha prou a crear unes aplicacions que integrin les persones a les smart cities del futur. Cal, també, que aquesta ciutadania sigui oberta i participativa, i sobretot disposada a compartir la innovació.
No hi ha murs que valguin per fer front a totes aquestes amenaces. No es tracta, doncs, d’erigir noves barreres, sinó ben al contrari. Només la imaginació i la cooperació ciutadana ens permetran superar els setges del futur.