Diaris en diferents versions lingüístiques en un quiosc de premsa.
Foto: Pere Virgili.
Aquest gresol de llengües en què s’ha convertit la gran Babelona, capital d’un país on ja tenim censades més de tres-centes llengües, és un patrimoni de gran valor social i econòmic, però també un bé cultural amb un delicat equilibri ecològic.
Barcelona s’ha tornat políglota. Aquella ciutat que durant els Jocs Olímpics s’adreçava al món ufana i sense complexos en català, castellà, anglès i francès, s’ha transformat avui en un hàbitat lingüístic molt més ric i divers, reflex del món que ens ha sobrevingut amb la globalització. Aquest gresol de llengües en què s’ha convertit la gran Babelona, capital d’un país on ja tenim censades més de tres-centes llengües, és un patrimoni de gran valor social i econòmic, però també un bé cultural amb un delicat equilibri ecològic.
Taxi amb l’indicador d’ocupat en català. A dalt, el cinema Texas, l’únic que ofereix en exclusiva programació traduïda al català.
Fotos: Pere Virgili.
Un total de vuit organitzacions internacionals han iniciat els preparatius per a la redacció d’un Protocol de Garantia dels Drets Lingüístics, concebut com a text de referència en matèria de defensa de la igualtat entre llengües i de promoció de llengües en perill. Si Barcelona ha de ser un referent del multilingüisme, ha de començar per preservar la llengua que li és pròpia, la catalana, garantint-ne l’ús sense imposicions ni conflictes, però també sense complexos. Ara que alguns voldrien veure fractures socials causades per les diferències lingüístiques, convé més que mai afirmar la convivència i el respecte envers tots els parlants. El gest d’adreçar-se en català a una persona d’aspecte forà s’ha d’entendre com un senyal de respecte. Altrament, estaríem actuant amb prejudicis racials davant de persones que no podem discriminar lingüísticament pel color de la seva pell o per la seva fesomia, el seu cognom o la manera de vestir, ja que exclouríem amplis sectors de la població de l’accés al català.
No ens podem permetre, doncs, de ser mandrosos. Les llengües no han de ser problemes, sinó oportunitats; no han de ser barreres, sinó ponts que facilitin la inclusió de noves persones i comunitats en la vida de la ciutat. En la mesura que ens puguem entendre tots entre tots, aconseguirem que les llengües dels nouvinguts siguin també útils per al desenvolupament de Barcelona, que ha de poder establir lligams econòmics i culturals amb l’àmplia xarxa de ciutats que van redibuixant avui el món.
Classe de català a la Casa Amaziga de Catalunya.
Foto: Pere Virgili.
Com bé apunta Francesc Xavier Vila al dossier que dediquem a les llengües de Barcelona, el fenomen del multilingüisme a la ciutat no és una situació nova, sinó que ve de lluny: arrenca amb la Barkeno on convivien ibèrics, grecs i cartaginesos, continua amb una Barcino que va llatinitzar autòctons i colons, i es perllonga en una Barchinona on el llatí popular convivia amb el llatí culte i amb el grec, l’hebreu, les llengües dels bàrbars, l’àrab i l’amazic.
Una parlant d’amazic és justament el personatge que centra l’entrevista que obre aquest número de Barcelona Metròpolis: Najat El Hachmi, escriptora d’origen amazic –guanyadora del premi Ciutat de Barcelona– que és avui una de les figures emergents de la literatura catalana. Najat El Hachmi és una representant de la nova immigració dels anys vuitanta, que va portar al país persones d’origen no europeu. Sense ser la metròpolis d’un vell imperi, Barcelona és avui l’escenari de nous relats escrits per autors d’aquí i de fora, com poden ser l’alemanya Stefanie Kremser o el francès Mathias Énard, darrer premi Goncourt. El cas de Najat El Hachmi i d’aquests altres escriptors és un indici que la història del país i de la ciutat que anirem construint serà cada vegada més diversa i heterogènia. El relat sobre Barcelona ja no està en mans ni a la mercè d’una sola classe, ni d’un sol grup mediàtic, ni d’una colla de lobbies poderosos amb una idea de marca. Tampoc, és clar, en mans d’un Ajuntament que treballa per apoderar els ciutadans i donar-los veu perquè construeixin en comú la Barcelona que volen.
Activitats a l’associació de brasilers amb seu al Centre Cívic Parc-Sandaru.
Foto: Pere Virgili.
Barcelona serà lingüísticament sobirana si aconsegueix que el català tingui el seu lloc al món. I serà també una autèntica ciutat refugi de les llengües si és capaç d’acollir –sense condescendència ni superioritat– parlants d’arreu del món, també de les llengües més amenaçades.