Viatge al món subterrani

La realitat és ben diferent de com la suposem. L’invisible i ocult és l’origen del que s’acabarà manifestant. Els inicis i la raó de ser de Barcelona s’amaguen a les seves entranyes, on no podem davallar de qualsevol manera, sinó ben agafats al fil d’Ariadna.

© Andreu

Sota la planúria on s’erigeix la ciutat transcorren un munt de rieres que transporten aigua ininterrompudament des de temps immemorials, les quals van ser aprofitades pels romans per fundar la petita Barcino. Per arribar a aquests corrents naturals es van construir, al llarg dels segles, uns llarguíssims túnels de l’alçada d’una persona, anomenats mines, dels quals encara avui dia se’n conserven un bon grapat en perfecte estat; és el cas de la mina del Monestir de Pedralbes, la de Can Travi, la de Can Masdeu o la d’una finca del Putxet.

També es van excavar innombrables pous a diferents profunditats i en diverses èpoques històriques; posem com a exemples els que s’amaguen als soterranis d’algunes cases del Barri Gòtic i el que Gaudí va fer perforar a Bellesguard, amb més de quaranta metres de fondària. L’aigua també s’acumula en dipòsits naturals dins el ventre de la muntanya de Montjuïc –d’antuvi una illa als peus de la qual es diu que el mític Hèrcules va fer la seva obra de fundació–, en petites llacunes actualment segellades o sepultades sota noves edificacions, on els nens de la zona es banyaven a mitjan segle passat. I si les aigües fan possible la vida, també és imprescindible evacuar-ne les brutes per preservar-la. D’ací que Barcelona disposi d’una xarxa de clavegueres de més de mil quilòmetres de longitud, algunes de les quals tan curioses com la que discorre sota el carrer de la Bòria i la plaça de la Llana, un tram de l’antiga Via Augusta, o la de la Palma de Sant Just, de l’època romana i perfectament conservada.

© Dani Codina
Plànol del refugi antiaeri 307, al Poble-sec.

Els refugis de la Guerra Civil

El món subterrani és idoni per amagar-se, protegir-se i escapolir-se. Durant la Guerra Civil es van construir més de 1.400 refugis repartits sota tota la ciutat per tal de preservar la població dels bombardejos (són visitables el de la plaça del Diamant, el de la plaça de la Revolució i el 307, situat al carrer Nou de la Rambla, al peu de Montjuïc), però també hi ha amagatalls d’èpoques molt anteriors, com la curiosa sala circular per a set persones sota el Pati Llimona, o bé el que se suposa que va ser un indret de reunions clandestines d’en Serrallonga i els seus esbirros, uns soterranis avui esfondrats vora el Palau Mercader.

De la mateixa manera, ens podem referir als incomptables corredors (dels quals ningú no gosa parlar per por o prudència) que comuniquen molts dels edificis emblemàtics de Ciutat Vella entre si i que arriben fins i tot a travessar els límits de l’antiga muralla romana, túnels que van ser emprats per escapolir-se sense ser vist. Es coneix, per exemple, una xarxa de galeries que connectaven el centre de la ciutat amb el Mas Guinardó (on vivia un altre bandoler, en Rocaguinarda), i igualment diversos túnels que fins i tot creuaven la serra de Collserola, un dels quals –el que arrenca del Palau de les Heures– va ser utilitzat pel Govern de la Generalitat durant la guerra, tot i que avui dia està aterrat. El món de l’hampa també s’ha refugiat en el subsòl de Barcelona, en els famosos túnels de la punta del Morrot coneguts popularment com l’Hotel Montecarlo, o bé en sinistres corredors sota una antiga fàbrica de joguines d’Horta –actualment anomenada “La Jungla”–, on una horda de persones violentes té atemorit el veïnat. Però de ben segur, una de les facetes més sinistres del subsòl urbà són  les txeques, aquelles sales de tortura actives durant la Guerra Civil de les quals molt poques persones van sortir amb vida.

© Josep Domínguez / AFB
Visita d’autoritats i periodistes a les obres de l’estació de la plaça de Catalunya del metro transversal, actual línia 1, el març de 1925.

Coves poc conegudes

Ara bé, el ventre de la ciutat té també una cara acollidora i maternal: la cova. Un indret fosc i silenciós, apte per al recolliment i la trobada amb un mateix. Barcelona amaga algunes coves molt desconegudes; ja hem fet esment de les de Montjuïc, però hi ha també les que durant el segle xix van ser habitades per ermitans al barri dels Penitents. I no podem oblidar la que van descobrir Gaudí i Güell a la muntanya del Carmel, just al lloc ocupat actualment pel bar, els serveis i el magatzem de conservació del Park Güell, on van trobar restes d’un home primitiu i d’un mamífer. I per descomptat, la sala secreta anomenada Capelya, que l’arquitecte va fer construir sota el turó de les Tres Creus, recinte hermètic al qual només es podia arribar a través de la xarxa de galeries que solquen l’interior d’aquesta muntanya. Es tracta d’un llarguíssim entramat de corredors excavats durant l’edat mitjana, o fins i tot abans, per extreure’n mineral de ferro. Són les anomenades coves d’en Xirot i d’en Cimany, que donen nom a un centre educatiu del barri. Finalment cal esmentar l’extraordinària gruta que es va fer construir l’excèntric indià Altimira sota la seva finca de la Bonanova, amb estalactites i estalagmites autèntiques, aquaris, lluernes i una estranya sala en forma ovoide que va anomenar “de l’eco”. Un lloc només de divertiment?

Tots aquests móns dins de móns, d’espais secrets, solitaris, plens de perills i paranys, sovint molt propers a les xarxes de metro i ferrocarril amb què viatgem amb tanta freqüència, componen un extens laberint que convé recórrer i traspassar. Si no hem deixat anar el fil d’Ariadna, aquest ens menarà directament al centre, on hi ha el temple de la Sagrada Família. I podrem sortir-ne airosos cap a la llum.