Variant de font Wallace anomenada “dels nens”, també feta a França i adquirida per l’Ajuntament l’any 1875. Està situada al passeig de Picasso, davant de l’avinguda del Marquès de l’Argentera.
Foto: Albert Armengol
A Barcelona només queden dues de les dotze fonts Wallace que suposadament van arribar, més la de la seu social d’Aigües de Barcelona, la variant coneguda com “dels nens” i algunes rèpliques sense valor.
Sigui quin sigui el motiu de l’arribada de la font Wallace a la nostra ciutat, cal destacar que es tracta d’una obra escultòrica en si mateixa. Els exemplars són de ferro colat, construïts a base de peces fabricades en sèrie, i es van realitzar a la foneria de la Val d’Osne. Mesuren 271 cm d’alçada i pesen 610 kg. Sobre una base octogonal se situen quatre cariàtides que sostenen amb les mans i el cap una cúpula rematada per quatre peixos amb la cua entrellaçada i la punta d’una llança. Les figures representen la bondat, la simplicitat, la caritat i la sobrietat. Tot i que a primera vista puguin semblar idèntiques, les escultures tenen detalls que les diferencien, ja sigui la posició dels genolls i els peus, la manera en què el vestits estan agafats al pit o els pentinats. La Simplicitat i la Sobrietat mostren els ulls tancats; la Bondat i la Caritat, oberts. Tenen un autèntic valor artístic i estan realitzades amb tota mena de detalls: només cal fixar-se, per exemple, en els dits de les mans i els peus, on es poden distingir fins i tot les ungles.
Les figures encarnen també les quatre estacions. La Simplicitat simbolitza la primavera, la Caritat l’estiu, la Sobrietat la tardor i la Bondat l’hivern. El simbolisme també està present als costats de la base. Dels quatre més amplis, dos presenten l’escut de la ciutat i diverses llegendes, mentre que als altres dos només hi ha l’escut, tal com ja hem comentat abans. Els altres quatre laterals, amb aparença de contraforts i iguals entre si, tenen a la part superior una petxina d’on vessa un rosari de perles, que, segons textos francesos, representen l’audició i la parla. Aquestes quatre cares inclouen també la inflorescència femenina i fulles de la planta anomenada boga (Typha latifolia), que viu a la riba dels cursos calmats d’aigua dolça, als tolls de les rieres i a les basses. La boga apareix com a element simbòlic en diversos models de fonts d’aquesta ciutat i d’altres del món.
Al costat del seu caràcter artístic, un altre element que singularitzava la font Wallace, en la versió original, és que per beure calia l’ajuda d’un recipient, ja que el raig d’aigua brollava del centre de la cúpula, per l’interior, i les cariàtides impedien acostar-hi el cap. Per recollir l’aigua s’usaven uns vasos lligats amb cadenetes a uns bucles formats per la trompes d’uns elefants daurat, visibles entre les bases de les cariàtides. El sistema es va rebutjar fa molts anys per poc higiènic i s’hi va afegir, com a complement per poder-hi beure amb comoditat, una petita pica en forma de petxina amb un brollador.
Base de la font del passeig de Gràcia cantonada amb la Gran Via.
Foto: Albert Armengol
Part superior de la font del passeig de Gràcia cantonada amb la Gran Via.
Foto: Albert Armengol
A Barcelona només queden dues de les dotze fonts que suposadament van arribar, la situada a la rambla de Santa Mònica i la de la cantonada del passeig de Gràcia amb la Gran Via, davant del cinema Comèdia. Les altres són imitacions i rèpliques sense qualitat artística. N’hi ha una altra d’original a la seu social d’Aigües de Barcelona, al carrer del General Batet, la mateixa que durant anys va ser als jardins de l’anterior seu de la companyia, a la cantonada del passeig de Sant Joan i el carrer de la Diputació.
La versió dels nens
I encara es pot trobar una font original més, fabricada i signada per la foneria francesa Antoine Durenne de la Val d’Osne. A primera vista es podria confondre amb el model de les cariàtides i, de fet, també se l’anomena Wallace. La principal diferència amb la tradicional és que inclou quatre preadolescents, dos nens i dues nenes, en comptes de les figures femenines. Els nens tenen els cabells curts i estan pràcticament nus; només un plec de roba els tapa els genitals. Les nenes porten una cinta que els recull els cabells i una mena de túniques que deixen els pits al descobert. La cúpula és molt diferent de l’altra, igual que la base, de forma circular, amb una mena de contraforts i decorada amb motius vegetals, sense cap al·lusió al món aquàtic. El grau de detall i ornamentació és similar. D’aquest model només hi ha un exemplar que durant molts anys va estar situat a l’interior del parc de la Ciutadella, i que l’any 2009 es va traslladar a l’exterior, al passeig de Picasso, al costat de la porta del parc que queda enfrontada amb el passeig del Marquès de l’Argentera.
Detall de la cúpula de la font “dels nens” del passeig de Picasso.
Foto: Albert Armengol
Segons el catàleg digital del Museu Virtual de l’Art Públic de l’Ajuntament de Barcelona, la font dels nens es va adquirir el 1875 i és possible que el disseny fos obra també de Charles Lebourg, fet per encàrrec de la foneria o a partir d’un model rebutjat per Wallace.
Hi ha rèpliques de la font Wallace a l’encreuament de la Gran Via amb el carrer de la Marina, a la confluència de l’avinguda Diagonal amb els carrers de València i de Roger de Flor, i també a la Rambla, a l’alçada de la plaça Reial.
Les fonts Wallace són peces que ajuden a enfortir el caràcter patrimonial de l’espai públic i ens ajuden a interpretar i a llegir el temps en el paisatge de la ciutat. I al mateix temps ens agermanen amb altres ciutats europees i del món, en què bategava la modernitat a finals del segle XIX i principis del XX.