A les places i els carrers de les tres Barcelones suggerides per Robert Hughes –la metropolitana, la medieval i la romana– se sintetitza una història urbana més que bimil·lenària amb una continuïtat només comparable a la de capitals d’estat europees com Londres, París o Roma.
© Andreu
Robert Hughes, autor de l’obra sobre Barcelona amb més projecció internacional de la història, afirmava que la capital catalana era, en realitat, tres ciutats en una: la metropolitana, estesa de riu a riu amb l’Eixample i els barris de l’entorn perfectament delimitats, dins la qual se’n diferenciava clarament una de més antiga, la Ciutat Vella medieval, i dins d’aquesta encara una altra de més arcaica, l’antiga ciutat romana de Barcino.
Amb les seves paraules, el prestigiós crític d’art australià estava proposant un itinerari pels més de dos mil anys d’història de Barcelona. Fixem-nos, per exemple, en tres espais representatius de períodes clau de la trajectòria bimil·lenària de la ciutat: la Barcelona romana i altmedieval, la Barcelona de l’època gòtica i la metròpolis del principi del segle xx.
En els últims temps l’arqueologia ha recuperat una de les troballes més sorprenents del passat de Barcelona: la catedral visigòtica cristiana oculta en el subsòl de la basílica dels Sants Just i Pastor (plaça de Sant Just, 1). Es tracta del baptisteri d’una catedral esmentada a la documentació antiga però que fins ara no s’havia pogut certificar arqueològicament: el temple de referència per a la població local catòlica en el segle vi, quan la ciutat estava governada per elits visigodes, que professaven l’arrianisme i celebraven el culte a l’espai de l’actual catedral.
Aquesta descoberta s’emmarca en les actuacions del Pla Bàrcino, un ambiciós pla per recuperar el patrimoni cultural de la Barcelona romana i visigòtica i posar-lo a l’abast de la ciutadania mitjançant tota mena d’accions públiques, entre els quals destaca el web del Servei d’Arqueologia Urbana, http://cartaarqueologica.bcn.cat, que presenta més de tres mil punts d’interès de totes les èpoques històriques.
© Dani Codina
Restes de làpides funeràries reutilitzades als murs del Palau del Lloctinent, visibles al pati del Museu Marès.
El Call, antecedent del Born
La història de Barcelona es pot llegir en clau de palimpsest. En els temps antics, els escrivans sovint es veien obligats a reutilitzar els mateixos pergamins, eliminant els textos ja existents i afegint-ne de nous. A través de la seva anàlisi, la crítica literària ha posat en vàlua uns textos que, amb l’aparença d’un únic document, amaguen diversos relats, alguns del tot evidents i altres d’ocults. De la mateixa manera, la història de la ciutat està escrita en les seves pedres i en els seus documents tant a través del que podem reconèixer a simple vista com també en tot allò que va ser destruït premeditadament i passa desapercebut.
Un exemple paradigmàtic l’ofereix, sens dubte, el subsòl arqueològic de l’antic mercat del Born (plaça Comercial, 12), amb les restes del barri de la Ribera, destruït per ordre de les autoritats borbòniques després del 1714. Segles abans, l’any 1391, l’aniquilació de la comunitat jueva local i la destrucció física del seu barri, el Call, havien estat un antecedent d’aquest episodi, igualment sagnant i traumàtic.
La toponímia dels entorns de la placeta de Manuel Ribé recorda al vianant la presència jueva a la Barchinona medieval. Des de la plaça de Sant Jaume és fàcil endinsar-se en el Call, tant a través del carrer homònim i continuant pel de Sant Domènec del Call com també pel carrer de Sant Honorat i després pel de la Fruita. Tots dos duen el passejant al que està considerat l’emplaçament de la sinagoga major (Marlet, 5). A poques passes, una làpida hebrea –en realitat es tracta d’una còpia; l’original es conserva al Museu d’Història de Barcelona– recorda la fundació, el segle xiii, d’un hospital per als més necessitats (Marlet, 1).
La visita al Centre d’Interpretació del Call (placeta de Manuel Ribé, 3) és imprescindible per descobrir l’empremta que la Barcelona jueva ha deixat en altres indrets, com les restes de la necròpolis de Montjuïc –declarades recentment Bé Cultural d’Interès Nacional– o les làpides funeràries reutilitzades com a material constructiu als murs del Palau del Lloctinent (Comtes, 2) o al subsòl del Saló del Tinell (plaça del Rei, 9). Tot i l’aferrissament de la ciutat cristiana medieval contra la població jueva, les restes del Call han aflorat de manera irreversible als nostres dies, a manera de palimpsest.
© Dani Codina
Reproducció de la làpida jueva del segle XIII que recorda la fundació d’un hospital, al carrer de Marlet.
L’edat mitjana revisitada al segle xx
El barri de la catedral, conegut més popularment com a Barri Gòtic, és una peça de la ciutat on Barcelona es mostra a si mateixa com un patchwork urbà. Avui, les construccions genuïnament medievals, com la capella romànica de Santa Llúcia (Santa Llúcia, 3) i la capella gòtica de Santa Àgata (plaça del Rei, 9), conviuen amb edificis profundament remodelats a mitjan segle xx, com la seu del Centre Excursionista de Catalunya i les restes de l’antic temple romà (Paradís, 10), el Palau Reial Major i el seu Saló del Tinell a la plaça del Rei i, per sobre de tots, la Casa dels Canonges (Pietat, 2). Comunicada amb el veí palau de la Generalitat a través del pont neogòtic del 1928 del carrer del Bisbe, la reinvenció d’aquest edifici durant els anys vint està considerada la intervenció fundacional del modern Barri Gòtic. Encara més sorprenent és la història dels edificis viatgers, com la Casa Padellàs (Veguer, 2), traslladada pedra a pedra des del seu emplaçament originari al carrer dels Mercaders fins on ara es troba al conjunt monumental de la plaça del Rei, que va possibilitar la descoberta del subsòl arqueològic romà.
En el cas de la catedral, el contrast d’èpoques històriques i estils artístics es produeix subtilment entre la façana neogòtica de final del segle xix i la resta de l’edifici, fonamentalment medieval. Al seu davant, dues construccions –la Pia Almoïna, seu del Museu Diocesà (avinguda de la Catedral, 4), i la Casa de l’Ardiaca, seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat (Santa Llúcia, 1)– són dos exemples paradigmàtics de com uns edificis medievals construïts sobre l’antiga muralla romana s’han anat transformant al llarg dels segles fins als nostres dies, i han esdevingut dos equipaments moderns l’evolució arquitectònica dels quals relata els dos mil anys d’història urbana.
© Dani Codina
La Casa dels Canonges. El conjunt està unit al Palau de la Generalitat pel famós pont gòtic fals del carrer del Bisbe.
El Barri Gòtic és tot menys un barri inventat, tal com sovint s’afirma. La seva transformació va respondre a un pla perfectament dissenyat arran de l’obertura de la Via Laietana el 1908 i sobretot a partir de la constitució d’una ponència de monumentalització del barri de la catedral el 1922. Els seus factòtums van ser l’arquitecte Adolf Florensa i l’arqueòleg i arxiver Agustí Duran i Sanpere. Un dels aspectes que encara avui continua cridant l’atenció del Barri Gòtic a barcelonins i forans és la solidesa i l’absoluta preeminència de les façanes de carreus de pedra. L’ambaixador florentí Francesco Guicciardini ja ho afirmava l’any 1511 en el seu Diario del viaggio in Spagna: a diferència d’altres poblacions peninsulars, Barcelona sobresortia pel fet de ser una ciutat construïda fonamentalment en pedra.
A les places i els carrers de les tres ciutats suggerides per Robert Hughes se sintetitzen, en definitiva, més de dos mil anys d’història urbana amb una continuïtat al llarg del temps només comparable a la de capitals d’Estat europees com Londres, París o Roma.