La Ribera, Gràcia, el Poble-sec, Sant Antoni i els voltants de la Rambla del Poblenou són les zones més gentrificades de Barcelona, segons els resultats d’un estudi pioner que facilitarà el desenvolupament de polítiques preventives.
La gentrificació s’ha d’entendre com una “forma particular” de segregació urbana que provoca desplaçaments involuntaris causats per un desajust entre els preus de l’habitatge i el nivell de renda.
Foto: Dani Codina
Les zones més gentrificades de Barcelona són el barri de la Ribera, la Vila de Gràcia, el Poble-sec, Sant Antoni i la zona propera a la Rambla del Poblenou. Aquest és el resultat d’un primer estudi de l’Oficina Municipal de Dades de l’Ajuntament de Barcelona, que, davant la inexistència fins ara de xifres i d’indicadors, ha localitzat per primera vegada el problema i ha establert, de forma pionera, una metodologia d’anàlisi que permeti projectar polítiques de prevenció. Màrius Boada, director de l’Oficina, explica: “El nostre objectiu és recopilar el màxim d’informació sobre les causes i les conseqüències d’aquest fenomen, que costa tant d’explicar, per poder analitzar on es produeix i, cosa encara més innovadora, anticipar-nos-hi”. Segons Boada, les dades permeten elaborar un model complex per mesurar els processos de substitució d’una població concreta per una altra de renda més elevada, que és una de les conseqüències principals de la gentrificació.
Justament, per defugir posicionaments ideològics que contaminin tot el procés d’anàlisi, l’Oficina Municipal de Dades ha optat per aproximar-se a l’estudi del fenomen des de les seves conseqüències i no des de les seves causes. “No hi ha procediments acadèmics estandarditzats que mesurin les causes. La raó d’aquest buit pot ser l’existència de discrepàncies ideològiques i de determinats interessos. En canvi, mesurar-ne les conseqüències és més evident i poc qüestionable”, defensa Boada.
“Mesurar la gentrificació no és gens fàcil”, apunta Oriol Nel·lo, geògraf especialitzat en estudis urbans i ordenació del territori. El principal escull amb què topa aquesta anàlisi és la complexitat d’un procés que no permet generalitzacions, sumada a la manca d’una metodologia acadèmica i a la falta de dades i d’indicadors.
La gentrificació s’ha d’entendre, segons Nel·lo, com una “forma particular” de la segregació urbana, que provoca desplaçaments involuntaris causats per un desajust entre els preus de l’habitatge i el nivell de renda. Aquests són els dos principals factors que la propicien, factors que, al seu torn, són també molt complicats de determinar, ja que en el cas concret de la renda mitjana “no hi ha xifres desagregades” en territoris molt petits, que són precisament l’objecte d’estudi. Pel que fa a la velocitat dels processos de gentrificació, està vinculada al règim de tinença dels habitatges, una “premissa principal” per mesurar un fenomen que afecta dos grups socials: els que viuen de lloguer i els joves que volen entrar al mercat immobiliari. Segons Nel·lo, en aquells territoris on els contractes de lloguer són de curta durada, el procés de desplaçament d’una població per una altra “pot ser més ràpid”, perquè els preus variaran en poc temps. “En el nostre cas, els processos de gentrificació són més lents, ja que més del 80 % de les famílies viuen en habitatges de propietat”, explica el també professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Un segon factor que en marca la velocitat és l’anomenat salt de renda, que farà que la gentrificació sigui més ràpida com més gran sigui la diferència entre la renda urbana existent i la renda urbana potencial. En paral·lel, segons Oriol Nel·lo, també és molt important veure quin percentatge del parc d’habitatge es destina a ús turístic, atès que, segons el geògraf, “si hi ha molt habitatge turístic estacional, és difícil que la gentrificació acabi aplicant-se a la totalitat del parc construït”.
El mercat immobiliari, clau de l’anàlisi
L’Observatori Metropolità de l’Habitatge és la institució que s’encarrega d’aportar totes les dades del mercat immobiliari per generar una metodologia d’estudi. “La nostra missió és cobrir els forats d’informació sobre dades que, o no existeixen, o s’han de millorar”, explica la seva directora, Anna Vergés. Amb aquesta premissa, la institució analitza les variables que més influeixen en els processos de gentrificació, que són, segons Vergés, el nivell d’estudis, el nivell socioeconòmic, l’edat, el règim de tinença dels habitatges i els preus del mercat immobiliari associats al turisme.
Per aquest motiu, Vergés considera vital millorar les dades sobre l’oferta de lloguer i el lloguer contractat. “És el que costa més de saber, com canvia l’ús de l’habitatge, com es vincula amb el lloguer turístic i com es relaciona amb el canvi de preus. Cal també més informació sobre la propietat vertical i les transaccions, per saber com opera el mercat”, explica la directora. Tot amb l’objectiu de creuar les dades del mercat immobiliari amb les socioeconòmiques i de turistificació, per veure quins indicadors tenen més pes en un territori, malgrat que les hipòtesis d’estudi “canvien d’una zona a l’altra”.
Una de les xifres noves que ha aportat l’Observatori és l’anomenada taxa d’autocontenció residencial, que evidencia que la major part dels ciutadans que es canvien de domicili a la capital catalana no marxen del municipi. Segons explica Carles Donat, director de projectes de l’Observatori, l’any 2016 el 73 % dels veïns de Barcelona que es van mudar es van quedar a la ciutat. Per contra, unes 30.000 persones van marxar a viure a altres municipis de la província; però, en canvi, hi va haver 25.000 nous barcelonins. Malgrat que fa tres anys la mateixa taxa era del 77,6 %, aquest descens moderat no entorpeix l’evidència que, segons Carles Donat, la majoria de barcelonins que canvien de pis es queden a Barcelona, ja que les dades no han variat gaire en els últims dinou anys.
No en tinc cap dubte de l’excel·lent treball de l’Observatori. Les dades segur que permeten detectar tendències i fins i tot servir per anticipar-se. El que cal però, es trencar definitivament amb les regles de joc. L’estat i les administracions públiques haurien enfrontar-se a la realitat i fixar preus públics per m2 i secció censal, barri, districte, ciutat, àrea metropolitana, regió metropolitana, estat… La vivenda i el capitalisme no poden anar de la mà. I l’únic agent que pot redirigir-ho són les administracions públiques. Malauradament, cap partit polític podrà sortir-se’n. Els lliberals per lliberals, els conservadors, per corruptes. I els comuns, prou feina tenen per aixoplugar-se del dia a dia. Potser una escissió dels CDR en forma de CDV, comité de defensa de la vivenda??? Salut i República!