Un eix destacat del “model Barcelona”

La política dels ajuntaments democràtics en matèria de mercats ha marcat tendència i ha fet que moltes ciutats es mirin Barcelona –cap i seu de l’associació internacional de mercats Emporion– com a exemple per seguir.

Tal com assenyala Lewis Mumford a The City in History, bona part de la història de les ciutats cal explicar-la a través de les implantacions de les activitats comercials en el territori. Les estructures comercials, molt especialment l’emplaçament dels mercats, condicionen en bona mesura les estructures urbanes.

Barcelona no escapa a aquesta lògica. Els professors Manuel Guàrdia Bassols i José Luis Oyón Bañales situen al segle X l’origen d’aquests equipaments comercials en la forma incipient de concentració de venedors en places obertes. Des de llavors no han deixat d’evolucionar amb la ciutat. El creixement urbà a l’Eixample de Cerdà va requerir nous espais per a equipaments i en particular per a mercats, que van ajudar a estructurar els barris emergents. Al mateix temps, la incorporació al terme dels municipis del pla de Barcelona, que tenien mercats propis, va comportar al principi dels anys trenta del segle passat una organització territorial de l’aparell comercial que permet començar a parlar dels mercats de Barcelona com d’una xarxa estructurada.

Amb la represa econòmica i urbana de la postguerra, a mitjan dècada dels anys seixanta, s’inaugura una nova fase en la construcció i en el funcionament dels mercats municipals. Als barris sorgits de les onades migratòries hi apareixen mercats on l’Ajuntament opta per noves vies de promoció i encarrega a la iniciativa privada la construcció i l’adjudicació de les parades. Malgrat aquesta mena de promoció, els nous mercats passen a formar part de la xarxa pública. Sense el control que faciliten les institucions democràtiques, el nepotisme, les lluites d’interessos i el mercadeig de favors s’ensenyoreixen dels mercats municipals. L’any 1956 la junta rectora del Gremio Sindical de Detallistas de Pollería, Huevos y Caza es dirigia a la “superioridad” sol·licitant un canvi en les ordenances municipals de Barcelona en els següents termes:

“Los motivos que nos inciden a solicitar estas modificaciones son bien claros: el reconocimiento de nuestra existencia como grupo independiente dentro del sindicato de ganadería, con su clara y específica denominación de pollería, huevos y caza. Por ello, es lógico y de muy fácil comprensión que seamos nosotros exclusivamente los ÚNICOS autorizados para la venta de dichos artículos […] Solicitamos [estas modificaciones] con tanta ilusión porque no sólo se dará satisfacción a nuestro sufrido comercio, encuadrado en este gremio. sino que además repercutirá en el público consumidor.”

Aquestes pinzellades històriques serveixen per introduir-nos en el coneixement de la política de mercats –un dels eixos fonamentals del sistema de gestió que ha donat lloc a l’anomenat “model Barcelona”–, que ha tingut dos vessants principals: la reestructuració arquitectònica i funcional dels equipaments, i el desenvolupament d’uns mètodes comuns de gestió i promoció aplicats al conjunt dels mercats considerats com una xarxa.

L’arribada de la democràcia

“Queda prohibido vocear la naturaleza y el precio de la mercancía, y llamar a los compradores”. Així començava l’article 136 de l’Ordenança municipal de mercats vigent l’any 1979, quan es constitueix el primer Ajuntament democràtic.

En aquell moment, “l’herència” administrativa rebuda situava la gestió dels mercats municipals en un estricte marc de gestió de concessions administratives i de serveis. Els mercats es gestionaven igual que els cementiris, les concessions a les platges, els banys públics i els serveis de lavabos. S’entenien, doncs, com a espais públics cedits per a activitats econòmiques privades i que no requerien altres intervencions més enllà de l’aplicació d’una fèrria disciplina per posar ordre entre els sectors representats per les diferents branques gremials del sindicat vertical.

L’arribada dels nous ajuntaments coincideix amb la crisi econòmica de final dels anys setanta. La difícil gestió d’aquesta crisi tenia com a rerefons la reestructuració industrial, que va generar una onada d’acomiadaments a les indústries de Barcelona i de l’àrea metropolitana.

Durant molts anys les activitats comercials han estat un coixí esmorteïdor de l’atur. Quan disminuïa l’ocupació en la indústria o en la construcció, creixia el nombre de petites unitats comercials. Les indemnitzacions per acomiadament es reinvertien en obertures comercials en aquells sectors on calia menys inversió i també, suposadament, menys coneixements, com ara el comerç d’alimentació.

Al mateix temps, el mercat immobiliari vivia una situació paradoxal: en època de crisi s’havia fet una enorme inversió immobiliària per aprofitar les últimes oportunitats de l’antiga ordenació urbanística, que aviat seria superada per l’aprovació del Pla General Metropolità. Les conseqüències són fàcils d’endevinar: es van construir desenes i desenes –si no centenars– d’edificacions per provar d’evitar la nova ordenació, que dotava la ciutat d’espais verds i d’equipaments. D’això va resultar una sobreoferta de grans locals comercials en planta baixa, les conseqüències de la qual es van agreujar per la manca de demanda pròpia d’unes estructures comercials encara molt poc evolucionades i sense capacitat inversora.

Els promotors immobiliaris van trobar una solució per als seus locals invenuts: “parcel·lar-los” en petits locals que es venien a persones amb petita capacitat d’inversió (aquelles que havien estat acomiadades de la indústria i reinvertien les indemnitzacions en autoocupació comercial). D’aquesta manera, van aparèixer sense previsió ni ordenació un gran nombre de galeries privades d’alimentació que volien emular el funcionament dels mercats municipals. Aquesta pràctica de parcel·lació, que els francesos anomenen gràficament saucissonner (tallar a rodanxes), comportava que cada local es destinava a l’activitat que volia el comprador. No hi havia, doncs, cap disciplina, perquè no s’havia planificat el mix comercial (barreja ponderada d’usos d’acord amb les necessitats familiars en matèria de dieta), ni tampoc possibilitats de gestió i de promoció comercial conjuntes.

L’aparició indiscriminada de locals comercials alimentaris suposava una amenaça per al bon funcionament de la xarxa de mercats municipals. L’Ajuntament va iniciar la regulació del sector mitjançant una Ordenança de galeries, centres d’alimentació i supermercats. El criteri fonamental era la consideració d’una distància mínima entre establiment i establiment. L’ordenança es va impugnar davant dels tribunals, que van donar la raó als afectats i la van suspendre perquè no s’ajustava a dret. Però, al mateix temps, la sentència indicava que l’ordenació havia de fer-se mitjançant un pla especial de caràcter urbanístic.

És així com el regidor de Serveis Municipals, Josep Maria Serra i Martí, i el director de l’Àrea, Jordi Maymó, van promoure el Pla Especial del Comerç Alimentari de Barcelona (PECAB), que es va elaborar al nostre despatx.

Prèviament a la formulació del PECAB es van dur a terme un conjunt d’estudis sobre els mercats municipals. En destaca una enquesta sobre l’atractivitat dels mercats i la procedència dels clients compradors. Els resultats es van plasmar en un plànol que reflectia les àrees on residien les famílies compradores de cada mercat. Se n’extreien dues conclusions: primera, la importància de les compres de proximitat; en segon lloc, l’existència de zones no servides pels mercats municipals, unes que corresponien a les àrees industrials del Poblenou, el Bon Pastor i la Zona Franca, i altres a àrees lliures com Montjuïc, els Tres Turons, la Ciutadella o Collserola. Finalment, i aquesta és la dada més important, apareixien dèficits d’equipaments en zones residencials importants, com ara el Fort Pienc, Pedralbes, alguna zona de Nou Barris i un gran espai situat entre l’Eixample i Sants.

El PECAB va tenir com a objectiu principal –i el manté després de dues revisions– ordenar les activitats comercials a la ciutat, pel que fa a la localització, d’acord amb pautes de comportament identificables amb pautes urbanístiques més generals. En aquest context, l’aportació més important del PECAB va ser concebre l’estructura urbanística del comerç d’alimentació com una xarxa amb uns nòduls principals que són els mercats municipals.

Una vegada detectades les àrees no servides, el pla proposava una estructuració de la localització comercial a partir de tres grans eixos:
1) Les àrees de polaritat comercial en funcionament al voltant dels mercats municipals preexistents, que actuaven com a focus d’aquesta polaritat. Al seu entorn es preveien actuacions tant de caràcter urbanístic com d’ordenació de les estructures comercials. Es reconeixia, doncs, el paper motor dels mercats, però al mateix temps s’evitava l’aparició d’estructures parasitàries no eficients que s’aprofitaven de l’atractivitat del mercat.
2) Les àrees on s’havia detectat un dèficit de servei dels mercats municipals, que anomenàvem “àrees de nova polaritat comercial”, on es permetia la implantació de nous equipaments en forma de mercats municipals, centres comercials amb presència alimentària o grans supermercats.
3) Les àrees de comerç de proximitat, esteses per tota la ciutat, on només es permetien els petits establiments.

Els mercats municipals, igual que altres formats comercials, segueixen els principis de la localització comercial: han de generar centralitat i han de promoure els valors de la proximitat com a espais de relació i de cohesió social. Aquest doble aspecte va ser abordat per l’Ajuntament des del moment de la proclamació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992.

El Pla d’Àrees de Nova Centralitat, que fixava fins a dotze punts d’intervenció urbanística, va ser el complement necessari del PECAB. Totes les grans operacions de centralitat comercial i terciària que s’han fet a Barcelona des de 1990 es corresponen amb aquesta proposta municipal.

Una de les senyes d’identitat del “model Barcelona” era que es potenciava la proximitat per facilitar els hàbits de compra del ciutadà, i al mateix temps s’impulsava la centralitat amb l’objectiu d’assegurar la capacitat d’atraure compradors i, per tant, la rendibilitat dels negocis.

Tan aviat com es va fixar l’estructura urbana de la localització comercial i es va establir el paper preeminent dels mercats en la xarxa de distribució, es va plantejar la reforma d’aquests equipaments a partir de quatre postulats:

1) Modernització de les estructures comercials. Això suposava intervenir en els formats, en els productes que es podien vendre en cada parada, en la incorporació de noves gammes de productes, en la presentació i en la degustació. L’evolució de les pautes alimentàries de les famílies barcelonines està plenament representada als mercats. La valoració progressiva d’unes dietes sanes prioritza l’alimentació fresca, i els mercats en són el principal exponent. La progressiva complexitat de les relacions laborals obliga sovint les famílies a prendre els àpats en la restauració pública, i, així, la incorporació de la degustació als mercats municipals dóna resposta a l’extensió de formes i horaris de treball nous.

2) Millora de l’eficiència econòmica dels operadors. Mantenir els mercats municipals no semblava possible sense garantir-los un nivell suficient d’ingressos, i això requeria, a més d’una especialització, reduir el nombre de parades i augmentar-ne la superfície mitjana.

3) Aplicació de la màxima d’origen anglosaxó “one stop shop”, que es pot traduir com a “compres en una única aturada”, en el context d’un únic desplaçament. Per això es va decidir incorporar als mercats espais per a la venda d’alimentació seca, drogueria i perfumeria en règim d’autoservei; d’aquesta manera, els supermercats hi entraven com un operador més.

4) I, last but not least, intervenció física en els mercats per renovar-ne les instal·lacions, incorporar-hi nous serveis i reestructurar-ne les circulacions internes, tot respectant les estructures originals tant com fos possible.

Com a exemples d’aplicació d’aquests postulats als processos de reforma ens podem referir al nou mercat de la Sagrada Família, el primer que va incorporar un supermercat dins de les seves estructures; al de Santa Caterina, que va ser objecte de la intervenció física més profunda, atesa l’existència d’unes estructures constructives de maçoneria que van obligar a construir una nova coberta, que l’ha convertit en fita obligada de les visites a la ciutat; als del Clot i de la Llibertat, que han reduït el nombre d’operadors i han conservat les magnífiques estructures de ferro; al de la Boqueria, que va incorporar nous serveis i instal·lacions i on es van fer intervencions per assegurar el confort tant dels clients com dels venedors, i al de Sant Antoni, amb una reforma en marxa que preveu convertir-lo en un veritable centre comercial, amb diverses botigues no alimentàries.

Tendències socials

La política dels ajuntaments democràtics pel que fa als mercats municipals ha marcat realment tendència i ha fet que moltes ciutats es mirin Barcelona –que encapçala i és la seu de l’associació internacional de mercats municipals Emporion– com a exemple per seguir.

L’oferta dels mercats municipals és el millor exemple de les noves tendències de la dieta alimentària. El concepte de dieta mediterrània es va anar expandint cap al més ampli de slow food, dit així per contraposició al menjar ràpid (que suposa dietes desequilibrades), però que també valora el producte agrari de proximitat, un producte que difícilment poden oferir les grans corporacions comercials.

Els mercats municipals són una referència de la Barcelona i la Catalunya emergents en matèria de gastronomia i suposen una valoració de la proximitat, que facilita la relació social, promou la sostenibilitat i protegeix el medi ambient. També són un factor important de cohesió social. Vet aquí un exemple ben gràfic. Durant unes jornades sobre immigració i comerç que es van fer el 2007, la titular d’una parada de menuts de la Boqueria va explicar que, arran de la crisi de les vaques boges, el consum de menuts havia caigut en picat fins a provocar la pràctica desaparició de les parades. Però, de sobte, el creixement de la immigració llatinoamericana en va comportar un augment del consum, cosa que va permetre que les parades ressorgissin i que incorporessin persones provinents d’aquests països com a treballadors experimentats.

Cal recordar, finalment, què representa el mercat per a la gent gran. La clientela que hi va a primeríssima hora del matí –pràctica poc compatible amb els horaris laborals– la formen les persones grans, que viuen soles i que tenen en les parades el principal punt de relació social.

Recentment, la Direcció de Comerç i Consum de l’Ajuntament ha fet un estudi sobre els hàbits de compra del qual es dedueix que els mercats municipals continuen sent el principal lloc per a la compra d’alimentació fresca. A partir de 1985 s’havia registrat una davallada en la captació de clients, que es frena des de 1997.

Avui els mercats conserven una quota de més del 40% de les compres d’alimentació fresca, mentre que es detecta una baixada progressiva de la quota dels hipermercats. En el mateix estudi es constata que el 90% de les compres d’alimentació es fan al barri propi de residència i que un 55% de les famílies barcelonines va al mercat com a mínim una vegada a la setmana.