S’ha de formar les persones perquè es puguin adaptar críticament a la globalització, per facilitar-los la intervenció en la complexitat mundial i per permetre’ls mantenir l’autonomia davant d’una informació desbordant i controlada pels poders econòmics i polítics.
El XII Congrés Internacional de Ciutats Educadores va reunir a Barcelona, entre els dies 12 i 16 del passat mes de novembre, representants de 200 ciutats de 36 països agrupades en el marc de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE). Els plenaris, les ponències i els tallers del congrés van girar al voltant del lema “Una ciutat educadora és una ciutat que inclou”.
L’Associació Internacional de Ciutats Educadores s’organitza al voltant de xarxes territorials, xarxes temàtiques i congressos. El congrés va tenir la seva primera edició a Barcelona l’any 1990, amb el lema “Ciutats educadores per a nens i joves”. Des d’aleshores s’ha celebrat amb periodicitat biennal a Göteborg, Bolonya, Chicago, Jerusalem, Lisboa, Tampere, Gènova, Lió, São Paulo, Guadalajara (Mèxic) i Changwon, a la República de Corea. L’any 2016 serà el torn de Rosario, a l’Argentina. Els participants en aquell primer congrés van recollir en una carta fundacional els principis bàsics per a l’impuls educatiu de la ciutat. Partien del convenciment que el desenvolupament dels seus habitants no es pot deixar a l’atzar.
Avui més que mai, la ciutat, gran o petita, és un sistema complex i, alhora, un agent educatiu permanent, plural i polièdric, capaç de contrarestar els factors deseducatius. Com apunta Àngel Castiñeira en aquest mateix dossier, “la ciutat educadora del futur es construeix sobre tres models complementaris i integrats: la ciutat inclusiva, la ciutat participativa i la ciutat creativa”.
Som davant d’un dels grans reptes del segle xxi. En primer lloc, cal invertir en educació en cada persona, de manera que sigui cada cop més capaç d’expressar, afirmar i desenvolupar el seu propi potencial humà a través de la seva singularitat, la seva creativitat i la seva responsabilitat. En segon lloc, s’han de promoure condicions de plena igualtat perquè tothom es pugui sentir respectat i ser respectuós, capaç de dialogar. I, en tercer lloc, hem de conjugar tots els factors possibles perquè es pugui construir, ciutat a ciutat, una veritable societat del coneixement sense exclusions, que garanteixi un accés fàcil de tota la població a les tecnologies de la informació i de les comunicacions.
La humanitat no està vivint només una època de canvis, sinó un veritable canvi d’època. Com diu Josep Maria Coll a l’article que tanca aquest dossier, “la globalització ha facilitat l’accés al coneixement, però també ha reduït l’educació a un instrument del progrés material”. S’ha de formar les persones perquè es puguin adaptar críticament als reptes i a les possibilitats que s’obren amb la globalització dels processos econòmics i socials, i perquè hi puguin participar activament; per facilitar-los la intervenció des del món local en la complexitat mundial, i per permetre’ls mantenir la pròpia autonomia davant d’una informació desbordant i controlada des dels centres de poder econòmic i polític.
La diversitat és inherent a les ciutats actuals i se’n preveu un increment en el futur. Per això, un dels reptes de la ciutat educadora és promoure l’equilibri i l’harmonia entre identitat i diversitat, tenint present les aportacions de les comunitats que la integren i el dret de totes les persones que hi conviuen a sentir-se reconegudes des de la seva pròpia identitat cultural. Vivim en un món d’incertesa que dóna la màxima importància a la recerca de seguretat, la qual sovint s’expressa com a negació de l’altre i amb malfiança mútua. “L’educació, entesa integralment, ha de ser la guia del creixement humà, social i tecnològic si no vol esdevenir esclava de les pitjors pulsions individualistes, competitives, tecnocràtiques i autoritàries”, alerta Joan Manuel del Pozo en aquest mateix dossier.