Terra d’oportunitats

A Barcelona i a tot Catalunya ha funcionat històricament l’anomenat ascensor social gràcies a l’absència de grans terratinents i a l’aparició progressiva de classes mitjanes. Els nouvinguts tenien tantes possibilitats de fer fortuna com les famílies burgeses tradicionals. També en aquest sentit s’aprecia una forta diferència respecte a d’altres ciutats de l’estat espanyol.

© Juliet Pomés

Es diu que el rei Carles V (1500-1558), abans de morir, donà un consell al seu hereu, el futur Felip II: “Si vols mantenir el teu imperi, posa la capital a Barcelona; si el vols engrandir, posa-la a Lisboa; si el vols perdre, posa-la a Madrid”. No era cap ximpleria. L’imperi espanyol –europeu i americà– no tenia aleshores una capital fixa. Barcelona representava el mar Mediterrani i el món antic; Lisboa, el continent americà, el Nou Món al qual el txec Dvo?ák dedicaria uns segles més tard la seva novena simfonia; Madrid era una ciutat aïllada al mig de la península. Felip II no va fer cas del pare i el 1561 hi va fixà la capital amb caràcter permanent. Les difícils comunicacions terrestres en van fer una capital que va viure al marge del comerç fins que l’aviació, les autopistes i els trens de gran velocitat no van solucionar el seu aïllament a la segona meitat del segle XX.

Barcelona, ciutat mediterrània, té una tradició comercial mil·lenària. El comerç significa intercanvi de mercaderies, però també de persones i de coneixements, de manera que és una activitat indispensable per al desenvolupament econòmic. Els camins naturals del comerç han estat històricament el mar i els rius navegables. A més, Barcelona era la capital d’un territori –Catalunya– estretament vinculat a França i a Europa. Els Pirineus no representen per als catalans una barrera infranquejable, com es dóna en la part central de la serralada, de forma que el comerç marítim natural, per a un país que té uns centenars de quilòmetres de costa, es va incrementar amb el comerç per terra. Els barcelonins, i els catalans en general, viatjaven i coneixien Europa tan bé o millor que les colònies americanes de l’imperi espanyol.

Sense aquesta introducció geogràfica prèvia, és difícil explicar el fenomen de la industrialització, que s’inicia en el primer terç del segle XIX. Barcelona serà la capital de l’únic país del sud d’Europa –Catalunya– que crearà un teixit industrial, amb un retard de només uns pocs anys en relació amb la Gran Bretanya i els països pioners europeus. Comerç i indústria aniran estretament units a un caràcter emprenedor, propi de Catalunya, que es posarà en evidència a Barcelona, on es concentraran la majoria de projectes.

El segle XIX és el segle dels avenços de la tecnologia, units i paral·lels a la industrialització. Tots els avenços tecnològics van arribar a l’estat espanyol a través de Barcelona –la màquina de vapor, el ferrocarril, el telègraf i el telèfon, l’electricitat–, així com les transformacions en el sector financer: el Banc de Barcelona (1844) va ser el primer banc modern de l’estat, i la Borsa de Barcelona, la primera a crear un mercat de valors on cotitzaven títols de societats mercantils, mentre que Madrid organitzava la seva al voltant del deute públic. La iniciativa barcelonina i catalana correspon al sector privat, ja que el sector públic hi té poca importància. Les inversions estrangeres es van abocar a l’explotació dels importants recursos miners espanyols i a la construcció de ferrocarrils a la península, mentre que Catalunya –sense recursos naturals d’importància– va finançar la seva xarxa ferroviària i les seves fàbriques amb recursos propis.

Espionatge industrial

A començaments del segle XIX, la Junta de Comerç de Barcelona, que integrava els empresaris del moment, va enviar un espia –amb despeses pagades– a la zona integrada per les ciutats de Mülhausen i Basilea i el sud d’Alemanya. Treballava com a obrer a les fàbriques de la zona, copiava les màquines i aprenia els processos industrials. Al final, la policia francesa el va empaitar i tornà apressadament a Barcelona, on va publicar dos llibres gruixuts, plens de plànols i dibuixos. Va ser un procediment ben poc recomanable, però gràcies al qual va aconseguir a poc preu els avenços de francesos, suïssos i alemanys en el sector tèxtil i químic. Fa pensar en el sistema que utilitzarien alguns industrials japonesos després de la Segona Guerra Mundial. En tot cas, a dos-cents anys vista, és una prova de l’esperit dels empresaris barcelonins, atents al que passava a Europa i disposats a seguir ­–i a copiar– el seu camí de desenvolupament econòmic.

© Prisma
La construcció del port de Barcelona durant el segle XVI, en una làmina del Libro de armas y blasones de diversos linajes, que es conserva a la Biblioteca Nacional espanyola, a Madrid.

Els emprenedors barcelonins del segle XIX tenien molt clar que els canvis venien de fora i que eren revolucionaris, en el sentit econòmic de la paraula, o sigui, de transformació social. Als diaris i a les revistes barcelonins de l’època la paraula “progrés” és una de les més repetides en els articles d’opinió. I aquell progrés era a l’estranger: a París, Londres, Frankfurt, Milà, Chicago o Filadèlfia, que és on van anar. Però el 1888 ja es van veure amb cor de celebrar una Exposició Universal en la qual anunciaven als forasters que havien après la lliçó de les noves tecnologies i que ells també podien ensenyar al món que tenien capacitat per fer les coses ben fetes. El 1929 es va repetir l’experiència amb l’Exposició Internacional. Barcelona se situava així al costat de les grans ciutats emprenedores europees i americanes.

La situació geogràfica va jugar novament a favor de la ciutat quan el 1869 es va obrir el canal de Suez, obra de Ferdinand de Lesseps, que havia estat una pila d’anys cònsol de França a Barcelona. El Mediterrani ja no és un cul-de-sac, sinó una entrada per als vaixells procedents de l’Àsia i una sortida per als europeus.

© Prisma
El rei Alfons XIII durant la visita que va fer l’any 1904 als tallers de La Maquinista Terrestre y Marítima, entre Sant Andreu i el Bon Pastor, empresa que va rebre importants encàrrecs del Govern espanyol. Il·lustració d’una revista de l’època.

La ciutat de Barcelona no es pot explicar sense el rerepaís català i les successives onades immigratòries que ha rebut, totes vinculades a l’oferta de treball, conseqüència de la industrialització i de l’aparició d’empreses de serveis. Durant el segle XIX va ser una immigració procedent sobretot de la resta de Catalunya, que continuaria durant els primers anys del XX, atreta per les obres del certamen internacional. Més tard, entre el 1940 i el 1970, seria una immigració de la resta de l’estat, que abandonava les grans zones rurals espanyoles empobrides per buscar feina a Barcelona i la seva àrea d’influència. Finalment, a finals del segle XX, va arribar una immigració del Tercer Món, força diversificada. Una població nova, però que aviat integrarà el sentit emprenedor que troba a la ciutat i al seu entorn.

Una mobilitat social molt elevada

Sortosament, a Barcelona i al conjunt de Catalunya ha funcionat l’anomenat ascensor social, resultat de la inexistència de grans terratinents i de l’aparició progressiva de classes mitjanes, que aviat serien majoritàries. Els nouvinguts tenien tanta possibilitat de fer fortuna com les famílies que constituïen la burgesia tradicional. La mobilitat social ha estat històricament molt elevada. També en aquest sentit s’aprecia una forta diferència respecte d’altres ciutats de l’estat espanyol on la burgesia està més consolidada. A Barcelona hi ha una burgesia econòmica que canvia força amb el pas dels anys. L’ascensor fa pujar uns i baixar els altres.

Desgraciadament, els règims dictatorials van omplir gairebé la meitat del segle XX: la dictadura de Primo de Rivera, primer (1923-1930), i la dictadura franquista, després (1939-1975). Al mig, una guerra civil de tres anys (1936-1939); és clar que Espanya va quedar al marge de les dues grans guerres mundials. Però els règims dictatorials no tan sols van atemptar contra els drets fonamentals de les persones, sinó que també van incidir negativament en el desenvolupament econòmic de la ciutat i dels seus empresaris. Així doncs, d’una banda, el règim de Primo de Rivera, amb un intervencionisme extrem per part del sector públic, va reduir les iniciatives privades. D’altra banda, la llarga dictadura franquista s’ha de contemplar, des d’aquest punt de vista, en dos períodes clarament diferenciats. Del 1939 al 1959 l’economia del Govern espanyol es va caracteritzar per la seva irracionalitat econòmica –l’autarquia– i per la incompetència dels responsables dels ministeris econòmics. Des del 1959 fins a la mort de Franco, el 1975, els ministres anomenats tecnòcrates van introduir una mica de racionalitat en la política econòmica i afavoriren un procés de liberalització, tot i que molt lent, que va permetre un desenvolupament relatiu.

© Prisma
Reproducció d’un cartell promocional de l’Exposició Internacional de 1929, obra de Francesc d’Assís Galí.

Després de dos anys i mig de transició, i amb l’arribada d’un règim democràtic, el 1978, a Barcelona i a Catalunya es va donar un fenomen que aquells que el vam viure no hauríem gosat endevinar. L’economia va passar d’un sistema protegit i restrictiu a una economia oberta i en competència amb tot el món, especialment a partir del 1986, amb l’entrada d’Espanya a la Unió Europea. La indústria tèxtil tradicional catalana, que havia estat la capdavantera durant més de cent anys, s’ensorrà quasi en la seva totalitat, igual que la indústria d’altres sectors, ja que no estava preparada per fer front a un mercat obert. Tot i això, en pocs anys es va comprovar com el caràcter emprenedor dels barcelonins s’adaptava a les noves condicions. La indústria, que feia anys que havia iniciat un procés de diversificació, va accentuar aquest procés i al mateix temps va incorporar les empreses de serveis nous i tecnològicament avançats. El teixit industrial va crear el que s’anomenarien “multinacionals de butxaca”: petites i mitjanes empreses que treballen per a un mercat mundial al qual ofereixen un producte divers i competitiu, tant per qualitat com per preu. Hi ha centenars d’aquestes petites multinacionals que tenen planta de producció fora de Barcelona i d’Espanya. L’exportació de productes catalans, amb empreses majoritàriament domiciliades a Barcelona, suposa prop del 28% de l’exportació de tot l’estat.

No va ser fàcil aconseguir els Jocs Olímpics de 1992, entre altres raons perquè la ciutat no semblava la més adequada per acollir-los d’acord amb el seu volum poblacional estricte. El comitè que en defensava la candidatura es va veure obligat a explicar la realitat històrica de la ciutat i la seva àrea metropolitana als representants del Comitè Olímpic que ens visitaven. La xifra d’1,7 milions d’habitants quedava per sota de la que es demanava a les candidates a hostatjar uns jocs. I és que Barcelona, a diferència de Madrid, o d’altres grans ciutats, ha respectat l’autonomia de les poblacions veïnes. Al Pla de Barcelona viuen més de tres milions de persones, sense que hi hagi senyals visibles de la pertinença a un municipi o altre, i amb una continuïtat d’edificacions i carrers. En tot cas, els Jocs Olímpics van donar un fort impuls a la marca de Barcelona, com a ciutat comercial, industrial, turística i de serveis.

© AFB
Afiliats del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) en una imatge presa entre 1903 i 1910 al cafè de la seu sindical, a la Rambla de Santa Mònica.

El caràcter emprenedor de la ciutat s’ha fet palès amb la presència de les primeres i més importants escoles de negoci de l’estat. L’IESE i ESADE, creades el 1958, són reconegudes entre les primeres del món per la qualitat del seu ensenyament.

Els catalans no barcelonins asseguraven: “Barcelona és bona si la bossa sona”, amb la qual cosa es volia significar que la ciutat oferia molt als qui tenien diners. Però els barcelonins hi van afegir: “Però tant si sona com si no sona, Barcelona sempre és bona”. Tenien raó, ja que és terra d’oportunitats.