‘Smart cities’ sense futur?

Aquest article és clarament provocatiu. Subratllar els riscos de les smart cities no suposa en cap cas una esmena a la totalitat, sinó que és un intent de cridar l’atenció sobre algunes de les disfuncions ja evidents en l’aplicació en l’àmbit urbà de tecnologies i processos “intel·ligents”.

© Oriol Malet

Alguns recordaran que fa uns anys el concepte en voga era el de les ciutats sostenibles. Després va venir el creixement “intel·ligent” [smart growth]. I ja llavors un article al Journal of Planning Literature destacava com aquests termes, a mesura que anaven guanyant acceptació, semblaven, també, perdre tot el contingut. Paraules buides.

Amb les smart cities sembla que passa el mateix. La quantitat d’iniciatives que avui són “intel·ligents” és tan variada que es fa difícil extreure’n coherència. Què tenen en comú, per exemple, els edificis sostenibles, els certificats d’excel·lència turística, els sensors als fanals, els hotels que presten bicicletes elèctriques, l’e-government i els centres de gestió de residus? Tots aquests exemples apareixen a la guia Barcelona Smart City Tour, editada per l’Ajuntament, i posen sobre la taula que, en qüestió de smart cities, el branding urbà sovint s’imposa als conceptes que vol descriure. Qualsevol iniciativa pública urbana requereix una bona identificació i una bona comprensió dels reptes del present i de les possibilitats del futur, mentre que el màrqueting, que sembla que és la força motriu de gran part del discurs entorn de les ciutats intel·ligents, no es caracteritza per tenir aquesta capacitat d’anàlisi i planificació. S’acumulen, així, els ingredients per a una mala recepta. El continent, l’embolcall, s’imposa al contingut.

El moment actual de les ciutats intel·ligents ja permet dibuixar alguns escenaris probables. D’una banda, perquè ja sabem que el Mobile World Congress i l’Smart City Expo no se celebraran a Barcelona eternament, i això requerirà l’existència d’una estratègia smart deslligada dels grans esdeveniments. De l’altra, perquè tenim projectes fallits que se segueixen presentant com a exemples d’èxit però que només cal visitar o demanar-ne dades per descobrir que les promeses amb què van néixer no s’han complert. Un bon exemple d’això és el projecte SIIUR, que malgrat que encara apareix a les guies és, avui, una infraestructura de fanals intel·ligents abandonada. O l’Edifici Media-TIC, que no solament no ha aconseguit reduir l’impacte mediambiental del seu funcionament sinó que és, avui, un dels edificis més costosos de mantenir de Barcelona en termes de consum energètic. O, finalment, les desenes de petits projectes de sensors que s’han anat instal·lant a la ciutat i que no han aconseguit els resultats esperats –de vegades a causa del seu mateix funcionament (mal disseny, mala integració en altres plataformes); d’altres, perquè malgrat que funcionen, les capacitats d’aquests projectes no han aconseguit interessar cap inversor rellevant. Aquests casos van convertint la ciutat, de mica en mica, en un cementiri de “trastos” intel·ligents. L’eufòria tecnològica ens porta a infravalorar els costos a mitjà i llarg termini de l’aposta smart, i la pilota de les responsabilitats continua rodolant, de despatx en despatx, de legislatura en legislatura.

A més, gràcies al fet que la literatura sobre tecnologia i gestió d’organitzacions és extensa, sabem que sovint els qui han de decidir l’adquisició de solucions i productes tecnològics n’infravaloren els costos a llarg termini i tendeixen a acceptar, sense qüestionar-les, les promeses del “venedor”. Som societats fascinades per la tecnologia, per la possibilitat que les solucions tecnològiques resolguin problemàtiques socials i urbanes complexes que no hem sabut redreçar en el seu origen. I la combinació entre aquest optimisme tecnològic acrític i la manca de formació específica en programari i enginyeria de sistemes i processos fa que sigui molt fàcil vendre males solucions per a problemes poc o mal definits. Uns venen fum, els altres compren fum.

Sovint, però, no tot és fum. Sovint el fum es concentra en les parts “públiques” de les capacitats de les tecnologies intel·ligents. La col·laboració publicoprivada ha de ser, en teoria, un win-win. Una situació en què, a través de la col·laboració, les institucions públiques i les privades aconsegueixen optimitzar recursos i processos i sortir-ne beneficiades mútuament. Però de vegades el win és només privat i el fum es concentra en les capacitats d’ús públic. Les parades de bus o els fanals intel·ligents, per exemple, permeten la identificació i el seguiment d’adreces MAC de telèfon mòbil, i s’espera la creació d’experiències de publicitat personalitzades, per mitjà d’aplicacions mòbils específiques, sobre la base d’aquest seguiment i el creuament de dades de geolocalització amb dades de consum i oci. El benefici per als qui volen anunciar-se i els qui gestionen la publicitat és obvi. Però és menys evident el benefici que la ciutat i la ciutadania poden obtenir de la cessió d’aquestes infraestructures urbanes. El benefici teòric es “ven” sovint en termes de millora de l’eficiència del transport públic (gràcies al càlcul del trànsit de persones o del volum d’espera) i, de retruc, en termes de seguretat (facilitant a la policia aquestes dades, en temps real, sobre l’ús de l’espai públic). Poques vegades s’explora la forma concreta d’articulació d’aquesta informació o la seva necessitat en l’àmbit de la gestió pública, la possibilitat que les mateixes dades ja estiguin disponibles d’altres maneres o que hi hagi formes menys costoses i invasives d’aconseguir resultats semblants.

Així, l’Administració acumula factures, les ciutats acumulen “trastos” i els ciutadans acumulen les dues coses, amb un factor agreujant: la ciutat intel·ligent s’alimenta de dades personals. Dades i metadades sobre consum elèctric i d’internet, de geolocalització, d’oci, de costums i rutines, de xarxes de relació social, d’interacció amb l’Administració, econòmiques, financeres, sobre ús de transport públic i privat, de multes i d’impagaments, sobre sentències judicials, i un llarg etcètera, són la benzina de la ciutat intel·ligent. La possibilitat de fer creuaments d’aquestes dades ofereix grans promeses en l’àmbit de la millora de serveis públics i privats. Però les dades personals són també informació sensible i valuosa que cal fer servir de manera segura i respectant la privacitat i els drets d’accés, rectificació i cancel·lació preceptius. La mala gestió de dades personals pot desembocar en greus vulneracions de drets fonamentals i en la creació de situacions de vulnerabilitat i injustícia, sobretot quan es generen bases de dades incontrolades, quan es creen perfils individuals sobre la base d’aquestes dades (data doubles) i es prenen decisions automàtiques en relació amb aquesta ombra de dades que s’ha generat sense el coneixement, el consentiment ni el control de les persones afectades. La ciutat intel·ligent pot espiar i espia, i construir infraestructures que reconeguin aquests riscos ha de ser el punt de partida de l’aposta pública.

Aquesta fotografia distòpica de la ciutat intel·ligent pot ser tan caricaturesca com ho són sovint els escenaris tecnològics que presenten ciutats i empreses. Davant això, el reconeixement que l’aposta per les smart cities presenta disfuncions de planificació i implementació és el requisit previ per al seu abordatge; el requisit previ per al disseny de ciutats intel·ligents socialment eficients i per a la recerca i la innovació responsables; el requisit previ, en fi, perquè la bombolla intel·ligent no s’endugui per davant la possibilitat de fer una política tecnològica de debò en l’àmbit urbà.