No n’hi ha prou amb voler atendre les necessitats socials de la gent. L’acció educadora promou la capacitació de les persones, genera vincles de pertinença, recrea comunitat.
© Ana Yael Zareceansky
“L’educació no canvia el món: canvia les persones que canviaran el món.” Paulo Freire.
El lema del Congrés de Ciutats Educadores –“Una ciutat educadora, una ciutat que inclou”– és revolucionari en un temps de fractura social, de desintegració, d’augment de desigualtats, de noves formes d’exclusió social. Perquè enmig del luxe enlluernador, als carrers són temps de crisi. Temps de desnonaments, atur, desnutrició infantil, pobresa extrema, soledat i aïllament. Per això el lema esdevé l’estendard d’un ideal, d’una altra manera d’entendre i viure la ciutat.
Les ciutats educadores són integradores, són escoles de ciutadania que garanteixen el desenvolupament dels seus habitants i la capacitat de reconstruir un “jo” col·lectiu. Volen que el “nosaltres” asseguri a tothom un lloc i un vincle de pertinença. Generen humanitat i combaten la desintegració i l’exclusió social amb accions i projectes que apleguen persones compromeses amb la comunitat i exerceixen la conciutadania fent realitat cada dia una societat més justa i fraternal.
El lema uneix la inclusió i l’educació com en dues cares d’una mateixa moneda. No es pot entendre l’una sense l’altra. El concepte de les ciutats educadores ens recorda que cal deixar de pensar i de voler resoldre l’exclusió i els problemes socials en termes paternalistes o assistencials sense tenir en compte la necessària dimensió política de l’educació. No n’hi ha prou amb la resposta, sovint urgent i fragmentada, des de la beneficència. No n’hi ha prou amb voler atendre les necessitats socials de les persones. Una acció educadora promou la participació i la capacitació dels actors, genera vincles de pertinença, recrea comunitat.
En el programa del congrés, la presentació d’experiències va ocupar un espai i un temps destacats. Participació, capacitació, lligam social i comunitat són dimensions que van aparèixer amb força en cinc d’aquestes iniciatives, de caràcter integrador, que expliciten la voluntat de promoure el compromís cívic, de treballar per una ciutat més justa, equitativa i igualitària i que s’adrecen als sectors més vulnerables de la ciutadania; són experiències sorgides en entorns difícils per acollir la fragilitat i la vulnerabilitat creixents. Aquestes accions generen noves formes de solidaritat i recuperen la centralitat de la persona com a subjecte protagonista de la seva vida. Són accions, totes, amb una dimensió política clara i, per tant, amb vocació educadora.
Des del Brasil, la terra mare de Paulo Freire –el pare de la pedagogia alliberadora– ens van arribar dues experiències de les quals podem aprendre. A la regió metropolitana de São Paulo hi ha dos nuclis urbans, São Bernardo do Campo i Santo André, que treballen en diferents projectes presidits per la voluntat de transformar la ciutat a partir d’una gestió pública diferent. Processos rigorosos de participació ens parlen d’una nova manera de fer i d’entendre la política, de generar democràcia i de construir ciutadania.
Per governar cal trencar amb la paràlisi
Les primeres paraules que emmarquen el projecte plurianual participatiu de São Bernardo do Campo són prou reveladores del que es proposa: “Governar és trencar amb la paràlisi i posar fi a les pràctiques d’exclusió que alienen la majoria de la societat de les decisions del govern, les decisions que afecten la vida de tots. Governar és obrir-se, acollir-se. És saber escoltar, debatre, pensar i fer junts.” En Santo André, el procés de participació arriba als infants i aglutina tota la xarxa d’escoles municipals amb clara voluntat de “fer-los protagonistes de la història de la seva ciutat”. Els nois i les noies són protagonistes de debats i propostes sobre la salut, l’esport, la cultura, l’habitatge, el turisme, l’economia i el conjunt de la vida urbana.
A Buenos Aires, a l’Argentina, l’experiència “Mujeres en el urbanismo cotidiano”, dirigida per la Secretaria d’Habitatge i Inclusió Social, promou un nou paradigma de la gestió pública i una nova manera d’exercir la democràcia. Les paraules clau són “participació, diàleg i convivència” des de la perspectiva de gènere. Conscients que massa sovint les dones en situació de desavantatge queden al marge de la vida política, es creen consells de dones per tots els barris. Es fan mapatges de la vida quotidiana, enquestes, debats i jornades de reflexió. Es treballa per incloure en la planificació urbana la realitat de les dones, per sentir-ne la veu, capacitar-les i fer-les partícips de les polítiques i la gestió públiques. Els consells de dones debaten i fan propostes sobre el treball domèstic, la mobilitat i la connectivitat, la segregació urbanística, les condicions d’habitatge, la violència de gènere, els serveis i l’espai públic.
A la ciutat portuguesa d’Almada, l’experiència que es presenta promou l’exercici de la ciutadania activa entre la gent gran. El Consell de la Gent Gran és el motor d’un pla d’inclusió social amb què l’administració local, les entitats, les empreses, la universitat i els agents culturals es coordinen per dur a terme un seguit d’accions significatives. En són exemples la Universitat de Sèniors, el suport i l’ajuda a domicili, el Flexibus per millorar la mobilitat, el voluntariat per combatre la soledat, les activitats esportives, els projectes intergeneracionals i les campanyes de qualitat de vida. Tota l’activitat es fa en clau de reforçar l’autonomia, la qualitat de vida i l’exercici de la ciutadania dels més grans, i alhora per enfortir i recrear el teixit solidari.
A Rennes, França, la creació de vincles socials entre els estudiants universitaris i els barris més populars guia els objectius de l’Associació d’Estudiants per la Ciutat (AFEV). Amb el lema “Viure junts”, han iniciat un projecte que uneix el dret a l’habitatge dels estudiants amb la seva voluntat de compromís social. Se’ls ofereix allotjament en habitatges socials a un preu molt moderat a canvi del seu treball solidari. L’intercanvi beneficia els estudiants i els barris, es treballa en defensa del dret a l’habitatge dels més joves i, alhora, es creen llaços comunitaris entre dos mons propers geogràficament però en realitat molt allunyats, com són la universitat i els barris d’atenció prioritària.
En les experiències presentades a Barcelona la ciutat esdevé agent educador de primer ordre: integra en la diversitat, obre oportunitats de futur, recrea l’espai comú. En el centre de l’acció hi trobem la participació i el dret de ciutadania dels diferents actors socials. Paraules com apoderament, capacitació, implicació, compromís ciutadà, cohesió comunitària, vincles i lligams són les notes que componen la melodia que vol combatre l’exclusió social. Una música de fons que fa que els mateixos beneficiaris dels diferents projectes, ja siguin joves, dones, persones grans o infants, esdevinguin els protagonistes de l’acció. La participació i el compromís cívic s’erigeixen, doncs, en peces clau per entendre el que són experiències integradores, constructores de ciutadania.
Per lluitar contra l’exclusió social es promou la cohesió, el compromís, el sentiment de pertinença a la col·lectivitat, la interdependència i la convivència. Els governs locals treballen braç a braç amb les institucions i les entitats per generar ciutadans lliures, responsables, constructors de futur i de noves respostes als problemes socials. No els fan por el debat i les tensions; no neguen els conflictes i es recupera el sentit més noble de la vida política, de la civis. S’uneixen l’acció d’iniciativa social i l’acció pública per recrear l’espai comú, i es dóna la paraula als ciutadans no només per reivindicar o proposar, sinó també per dissenyar, planificar i gestionar. Els beneficiaris esdevenen actors i es retallen les distàncies que els separen dels centres de decisió. Es redueix la burocràcia i s’escurça la distància entre els que són dins i els que són fora, per construir el “nosaltres” en un espai comú on tothom hi té cabuda.