El tractament jurídic que rep la diversitat religiosa a Espanya i, per tant, a la ciutat de Barcelona, és desigual. L’aconfessionalitat de l’Estat, tot i que recollida a la Carta Magna, és una entelèquia per a moltes comunitats que subsisteixen en unes condicions precàries i a penes poden dur a terme els seus cultes.
Voluntaris de l’Església evangèlica Hillsong donen a conèixer la seva comunitat als vianants de la Rambla abans de les reunions dominicals a la seva seu de l’històric Teatre Principal.
Foto: Arianna Giménez
Albert Riba, president d’Ateus de Catalunya, recorda la figura de Gaietà Ripoll, que dóna nom a la revista que edita l’associació. Militar, il·lustrat, mestre i panteista, Ripoll va ser sentenciat a morir a la forca per una Junta de Fe d’Inquisició el 1823 per no impartir la doctrina catòlica a les seves classes. Com a senyal d’humanitat, en comptes de cremar-lo viu, el van penjar sobre una fusta on els botxins van pintar unes flames. Va ser el darrer mort de la Santa Inquisició a Espanya.
Una vegada despenalitzada l’heretgia, van arribar a Barcelona les primeres comunitats no catòliques: els protestants (o evangèlics), a mitjan segle xix; els adventistes, el 1903, acompanyats de tres missioners californians, i els jueus, que van obrir la seva primera sinagoga a la ciutat després de quatre segles l’any 1918.
La dictadura de Franco va frenar l’expansió de religions diferents de la catòlica, però la derrota nazi i els pactes amb els EUA i amb el Vaticà van obligar el règim feixista a rebaixar les prohibicions per motius de credo i a establir una mínima llibertat religiosa per poder accedir a algun reconeixement internacional. Es van recuperar cultes en privat, però “en capelles que no podien ostentar cap signe exterior que permetés identificar-les i no sense episodis esporàdics d’agressions i atemptats contra els locals”, recorda Joan Estruch, sociòleg i fundador d’Investigacions en Sociologia de la Religió (ISOR), al seu llibre Minorías religiosas en Cataluña (ed. Icaria, 2007).
A partir dels anys seixanta floreix la diversitat religiosa. El 1965 s’obre el primer centre bahaista. Emilio Egea, membre de l’única comunitat que hi ha a la ciutat, explica que quan els seus pares es van convertir a la fe bahaista la policia els revisava i censurava la correspondència perquè casa seva era el lloc de reunió de la comunitat. “El permís de la policia per reunir-nos molt sovint arribava minuts abans de la reunió, així que no hi havia manera”, recorda Egea. Els preceptes de la fe bahaista es basen en l’existència d’un sol Déu i en la unitat fonamental de totes les religions, i preconitza la igualtat de gèneres, de classes i d’oportunitats per a tota la humanitat.
Els testimonis de Jehovà, presents a la ciutat des dels anys quaranta, van patir el franquisme per la seva negativa a jurar bandera i a empunyar qualsevol arma, cosa que els va convertir en els primers objectors de consciència d’Espanya. Josep Morell, delegat dels testimonis de Jehovà a Catalunya, va complir dos anys de condemna al penal de Melilla: “No va ser res comparat amb el temps que hi van passar altres testimonis.” Va recuperar la llibertat dues setmanes després de la mort de Franco. Actualment hi ha setze Salons del Regne (el nom que reben els seus temples) a Barcelona, on llegeixen la Bíblia per després sortir al carrer i explicar-la a la gent.
Reunió sacramental de la comunitat mormona, o Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, a la seva nova capella del carrer de Cantàbria, al local que al seu dia va acollir el cinema Verneda.
Foto: Arianna Giménez
El proselitisme també és bàsic a l’Església de Jesucrist dels Sants del Darrer Dia, més coneguts com a mormons per la importància cabdal que té per a ells el Llibre de Mormó. Joves d’entre divuit i vint-i-sis anys treballen com a missioners durant dos anys per difondre el missatge a l’estranger. Regularitzats des de 1968, gràcies a la primera Llei de llibertat religiosa franquista, els mormons disposen de dues capelles a Barcelona.
A principis dels anys setanta es va instal·lar a l’Esquerra de l’Eixample la parròquia ortodoxa de la Protecció de la Mare de Déu, formada per catalans conversos, tot i que la caiguda del mur de Berlín i la guerra de Iugoslàvia va suposar l’entrada de persones de l’Europa de l’est a la comunitat. Aquesta és la raó per la qual de tant en tant s’hi fan pregàries i litúrgies en rus o en romanès, tot i que el més habitual és utilitzar el català (a més del llatí). Avui dia hi ha sis comunitats ortodoxes a Barcelona.
Desigualtat econòmica i jurídica
A l’article II de l’actualització del Concordat amb la Santa Seu –signat només cinc dies naturals després de l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978– consta que l’Estat es compromet a sostenir econòmicament l’Església. A l’article cinquè, l’Església catòlica “declara el seu propòsit d’assolir per si mateixa els recursos suficients per a l’atenció de les seves necessitats”, cosa que encara no ha passat. L’informe d’abril de 2015 de l’associació Europa Laica xifra en 11.000 milions d’euros la quantitat de diners que l’Estat aporta a l’Església catòlica en concepte de subvencions directes i l’exempció de tributs de què gaudeix. Aquests diners representen l’1 % del PIB espanyol.
Taller d’iconografia de la parròquia ortodoxa de la Protecció de la Mare de Déu, a l’Eixample.
Foto: Arianna Giménez
En la introducció a Barcelona durant els anys setanta i vuitanta de les confessions orientals –el budisme, l’hinduisme i el taoisme– hi van tenir molta importància el moviment hippy i els viatges que alguns catalans havien fet a l’Índia durant els anys anteriors, dels quals algunes vegades tornaven acompanyants d’un guru. A Barcelona actualment hi ha vint-i-cinc centres budistes (tant d’arrel zen com tibetana) i uns altres cinc centres hinduistes.
L’article 7 de la Llei de llibertat religiosa de 1980 permet a l’Estat la creació de convenis amb les religions que demostrin un “arrelament notori” al país. Des que la llei va entrar en vigor, musulmans, protestants, jueus, mormons, testimonis de Jehovà, budistes i ortodoxos han assolit aquest estatus d’arrelament notori, però només les tres primeres –musulmans, protestants i jueus– han signat acords de cooperació amb l’Estat. Aquests acords, que daten de 1992, atorguen una sèrie de privilegis, com ara la possibilitat de posseir parcel·les separades als cementiris, l’exempció del pagament de l’IBI per als llocs de culte que siguin de propietat de les comunitats i, sobretot, accés a finançament públic.
La llei estableix que aquestes ajudes han de ser canalitzades exclusivament a través de la Fundació Pluralisme i Convivència, creada amb aquest objectiu pel Ministeri de Justícia. El 2016 l’Estat va repartir més de 780.000 euros entre les federacions evangèlica, jueva i musulmana per a la realització de programes, la coordinació de les federacions i la millora dels equipaments de les entitats que les formen. Però si l’entitat no pertany a cap de les federacions registrades a la Fundació Pluralisme i Convivència, no veu ni cinc.
Mohammed Iqbal, vicepresident de l’associació musulmana Minhaj-ul-Quran, opina que els acords de 1992 són poca cosa més que paper mullat: “Asseguren que del dit al fet hi ha un gran tret, no? Doncs diguin el que diguin, l’Estat no dóna recursos.” Jai Anguita, president de la comunitat jueva Bet Shalom, va més enllà: “El model dels acords ha estat nefast. És anticonstitucional.” Per a Mar Griera, directora de l’ISOR, no són més que acords simbòlics: “Es van signar de cara a les relacions exteriors i amb una voluntat de reconciliació històrica a causa del paper que va tenir Espanya expulsant les minories religioses.”
El tractament jurídic que es dóna a la diversitat religiosa a Espanya i, per tant, a la ciutat de Barcelona, és desigual. L’aconfessionalitat de l’Estat, tot i que es recull a la Carta Magna, és una entelèquia per a moltes comunitats que subsisteixen en unes condicions precàries i amb prou feines poden realitzar els seus cultes de manera digna. I si mirem a Roma, les paraules del papa Francesc resulten aclaridores: “Un estat ha de ser laic. Els estats confessionals acaben malament. Això va contra la història”, va respondre en una entrevista a una revista catòlica francesa, La Croix, el maig de 2016.