Projectar el sistema de recerca català cap al futur passa per donar continuïtat a les bones decisions que s’han pres fins ara i per aconseguir el suport de la ciutadania a la investigació científica.
© Òscar Julve
Si demanéssim a qualsevol barceloní que enumerés alguns dels trets que identifiquen la ciutat seria difícil que digués la recerca, i menys encara la recerca biomèdica. Tanmateix, d’uns anys ençà, Barcelona i la seva àrea metropolitana s’han convertit en un centre científic reconegut, especialment en biotecnologia, biomedicina i tecnologies mèdiques. Tant és així que el mes de març passat un total de catorze investigadors que treballen al país –entre els quals n’hi ha de recerca biomèdica– van rebre diversos ajuts en la segona convocatòria de les Consolidator Grants, que atorga el Consell Europeu de Recerca (ERC, de les sigles en anglès).
L’escenari que acabem de descriure era inimaginable als anys noranta, fins que a principis del segle xxi es va produir una coincidència excepcional d’idees i de decisions que va donar com a resultat el sistema català de recerca actual. Un sistema desburocratitzat, basat en la captació de talent, l’avaluació del rendiment, l’autonomia dels centres, l’excel·lència com a divisa i, sobretot, lligat a una visió de país i no de partit. L’arquitectura d’aquest edifici correspon a Andreu Mas-Colell, que, amb la complicitat i l’esforç de moltes altres persones, va dur a terme amb èxit un empelt de la pragmàtica mentalitat anglosaxona a Catalunya.
Cal destacar, però, un fet important: aquest èxit del model no ha estat mai garantia de supervivència. Alguns dels seus protagonistes –directors d’institucions de recerca– reconeixen que el sistema és fràgil. De fet, no dubten a afirmar que hauria pogut desaparèixer amb la crisi. I que, si això no ha passat, és perquè hi ha hagut una clara voluntat política de protegir-lo, i perquè els professionals que en formen part s’hi han compromès al màxim.
Pel que fa a les autoritats, l’acord tàcit d’apostar per la ciència més enllà de les circumstàncies del poder ha permès blindar la recerca i continuar aportant els recursos mínims per mantenir els centres en funcionament. La idea que la recerca és una línia estratègica s’ha obert pas de manera transversal en l’esfera política.
Quant als professionals que integren el sistema, no es pot obviar que han rebut múltiples ofertes de l’estranger. Els ofertors han tingut bones raons per pensar que, amb la forta recessió, alguns investigadors es podrien veure temptats per unes condicions més prometedores en altres indrets. De fet, l’Estat ha perdut onze mil investigadors des del 2010 com a conseqüència de les retallades del Govern central, i, si bé no tots han anat a l’estranger, aquestes dades envien un missatge inequívoc al món que Espanya ara mateix és un país poc acollidor per a la recerca.
A Catalunya el plantejament va ser l’oposat: es va tenir una consciència clara des de l’inici de la crisi que no defensar el sistema de recerca en podria precipitar l’enfonsament. I això no es podia permetre per dues raons: la primera és que havia costat molt de construir, i la segona, que, malgrat ser jove, era un model performant, capaç d’aconseguir recursos econòmics provinents de la Unió Europea pels seus propis mèrits. Cal tenir en compte que les convocatòries de l’ERC es resolen de manera exclusiva amb criteris d’excel·lència científica.
Ara que hi comença a haver indicis d’una evolució econòmica més favorable, és oportú preguntar-se cap a on s’ha d’encaminar un sistema en què la recerca biomèdica és un component essencial. Un cop s’estableixin els propers objectius per al sistema –i això demana tot un debat a banda– es fa imprescindible donar resposta a una qüestió fonamental: què hem de fer com a societat per assolir les fites que ens marquem? L’esment a la societat pot arribar a sorprendre tenint en compte que els reptes del món científic no són, malauradament, coneguts per gran part de la ciutadania. Però, com hem subratllat, la recerca catalana és el resultat d’un impuls polític que, en democràcia, reflecteix el que vol la societat.
Implicació ciutadana
Quan es planteja aquest aspecte a persones que són al capdavant d’institucions clau del sistema, totes estan d’acord a subratllar que falta una implicació més gran de la ciutadania. El director de l’IRB Barcelona (Institut de Recerca Biomèdica), Joan Guinovart, esmenta la societat nord-americana com un exemple d’implicació, perquè, al costat de les aportacions estatals, hi ha un finançament que fan voluntàriament molts ciutadans a través del mecenatge o les donacions. Correspon, aquesta actitud, a una cultura científica més estesa? No necessàriament. El director executiu de la ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats), Emilià Pola, ho vincula més aviat a un simple reconeixement de la importància de la recerca per a la col·lectivitat, a la creença que és millor promoure la investigació que no pas no fer-ho. Una frase que ha fet fortuna il·lustra molt bé aquesta visió: “Els països no fan recerca perquè són rics, sinó que són rics perquè fan recerca.”
El fet que, com dèiem, la recerca biomèdica tingui un lloc destacat en el conjunt pot estimular la consciència ciutadana. Un dels enemics principals de la continuïtat de les inversions en ciència –i de tantes altres coses– és el populisme. Els darrers anys s’han sentit veus que contraposen unes suposades “necessitats reals i immediates” als esforços fets en altres camps, entre els quals hi ha la investigació. Aquests pseudoarguments són fàcils de desmuntar perquè, per exemple, la recerca translacional que es fa als hospitals està orientada a trobar solucions a problemes mèdics concrets que es plantegen cada dia. Els malalts se’n poden beneficiar de manera directa. En el cas de la recerca bàsica o la clínica –les altres tipologies de recerca biomèdica–, també és evident que acaben millorant les expectatives de salut de moltes persones. El càncer, els problemes cardiovasculars i les malalties neurodegeneratives són necessitats ben reals i immediates. Malgrat la força d’aquesta evidència, la temptació populista no deixa de ser una espasa de Dàmocles sobre la qual cal estar a l’aguait.
A banda de generar un suport social ampli, terreny on queda feina pendent, els experts consultats defensen que cal continuar tot allò que s’ha fet bé fins ara: consolidar les institucions creades, seguir finançant-les adequadament, avaluar contínuament la feina, mantenir una certa tensió positiva en els grups de treball per guanyar competitivitat i, last but not least, preservar l’autonomia dels centres sense interferir en el seu criteri. Aquest darrer punt és crucial perquè l’excel·lència no es vegi substituïda per una uniformització que sol conduir a la mediocritat.
Intercanvi entre disciplines
Els mateixos experts no creuen que en els pròxims anys hi hagi un increment, si més no significatiu, en el nombre de centres i d’investigadors. En canvi, apunten al fet que el potencial de creixement vindrà del contacte entre disciplines que ara tenen una relació incipient entre si, com ara la biologia i els nous materials. Aquestes interconnexions podrien donar lloc a avenços inesperats. Naturalment, la curiositat innata de l’esperit científic hi juga a favor, però cal no menystenir el fet que Barcelona hagi estat capaç d’atraure i retenir una gran quantitat de talent, cosa que fa més probables els intercanvis fructífers.
Queden encara reptes de diferent magnitud per afrontar, com ara les relacions entre el món de la recerca i el de l’empresa, o l’aclariment del marc polític català en el qual s’hauran de prendre les futures decisions. De moment disposem d’una estructura organitzativa, d’un mètode i d’un clima adequats per fer que algun dia la recerca es converteixi en un element més de la nostra identitat col·lectiva.