Per un urbanisme que posi la gent al centre

Habitatges per a gent gran al passatge d’Urrútia de Nou Barris.
© Vicente Zambrano

Barcelona expulsa les classes populars del centre a la perifèria. La gentrificació i la dispersió urbana són els dos caps d’un mateix procés que cal contrarestar activament perquè ens allunya d’un model de ciutat més mixta i compacta, és a  dir, més justa i sensata.

Ara que Barcelona inicia una nova etapa política, no podem deixar de preguntar-nos quin projecte urbanístic li cal. A hores d’ara, la “ciutat dels prodigis” urbans hauria d’haver après que urbanisme i política són indeslligables. Les etimologies de l’un i l’altre, ben arrelades al paviment urbà, indiquen que, lluny de ser una mera qüestió estètica, l’arquitectura i l’urbanisme tenen una dimensió ètica. Massa sovint, valorar la Torre Agbar o l’hotel Vela ha consistit a respondre a la pregunta “t’agrada?”. Però la lectura política de l’urbanisme és tan necessària com el balanç urbanístic de la política. Transformar la ciutat pot ser tan aviat un instrument de democratització com una arma per a l’abús de poder. I, durant dècades de llums i ombres, Barcelona ha estat modèlica en ambdós sentits. Hem comprovat que les reformes urbanes poden estar al servei de la corrupció, l’especulació, la privatització, la segregació o el malbaratament; alhora, són ineludibles per afrontar els reptes ecològics i econòmics que ens planteja el futur immediat.

Durant massa temps, l’urbanisme ha dissimulat la seva naturalesa política; ara, la política no pot menystenir la seva tasca urbanística. Diguem-ho clar: la tecnocràcia ha governat Barcelona. Els experts i els poderosos han pres decisions de dalt a baix i d’esquena a les necessitats de la gent. Davant la perplexitat de moltes institucions, els moviments socials han hagut de prendre la davantera en la resposta a desgavells com la bombolla immobiliària o la turística. Ara, l’activisme ha pres l’Ajuntament, segons es diu, per
governar-lo “de baix a dalt” i en favor del “bé comú”.

Carril bici al passeig de Sant Joan.
© Vicente Zambrano

Però, com es tradueix això en una política urbanística? Per començar, cal tenir una visió més empàtica del teixit social de la ciutat. Deixar de mirar-se-la des de dalt, com si
es tractés d’un tauler d’escacs –per no dir de Monopoly– on s’entrecreuen estratègies massa complexes per a la comprensió dels seus habitants. Aquesta perspectiva allunyada ha impedit a l’urbanisme tecnocràtic percebre quelcom que els veïns pateixen en primera persona: Barcelona expulsa les classes populars des del centre cap a la perifèria. La gentrificació i la dispersió urbana són els dos caps d’un mateix procés que cal contrarestar activament perquè ens allunya d’un model de ciutat més mixta i compacta, és a dir, més justa i sensata. Un urbanisme exercit des del punt de vista horitzontal del vianant hauria notat els efectes d’aquesta centrifugació, que deteriora seriosament els quatre àmbits en què transcorre la vida quotidiana de la ciutat. Saber quins són aquests àmbits era ben fàcil, només calia posar-se a la pell del ciutadà: cada matí, sortim del lloc on vivim –habitatge– per desplaçar-nos –mobilitat– a un indret on guanyar diners o gastar-los –producció i consum– i, després, si tot va bé, dediquem un temps al lleure, la cultura o la participació –espais de ciutadania–. Habitatge, mobilitat, llocs de producció i consum i espais de ciutadania són quatre àmbits essencials que l’urbanisme del qual venim ha desatès, si no és que no els ha maltractat.

Pel que fa a l’habitatge, pocs dubtes hi pot haver, a hores d’ara, que les coses s’han fet ben malament. Per lliurar-se de la grisa herència del franquisme, Barcelona va fer de l’espai públic el recipient d’una jove democràcia. L’espai domèstic, però, va quedar en mans del mercat. El foment actiu de la compra hipotecària i l’escassetat de promocions públiques –cèntriques i de lloguer– ens han deixat un paisatge ple de gent sense casa i de cases sense gent. La capital catalana no només està lluny de garantir el dret a l’habitatge, sinó que es troba davant una emergència habitacular que atempta contra el dret a la ciutat. Paradoxalment, l’embelliment de places i carrers ha encarit els pisos dels voltants, i ha expulsat els veïns que més mereixien l’efecte redistributiu de l’acció pública. Quedar-se al carrer i no penetrar als llindars de les cases ha estat un error que pot sortir tan car com “posar-se guapa” sense pensar a abrigar-se. 

El front de la mobilitat tampoc no surt ben parat de la revisió. Vam destinar la partida més cara de la factura olímpica a les rondes, una infraestructura faraònica que permet que cada dia entrin a Barcelona més cotxes que a Manhattan i que ens ha convertit en una de les ciutats més contaminades d’Europa. Un cop expropiada i excavada, aquesta rasa pública dedicada en exclusiva al vehicle privat va desaprofitar l’oportunitat de disposar d’un metro de circumval ·lació. Això ens va dur, anys més tard, a iniciar la línia 9, una obra encara més faraònica que no sabem si podrem enllestir ni acabar de pagar. Al capdavall, la densitat que tant caracteritza Barcelona i que facilita els recorreguts a peu o amb transport públic provoca, alhora, que sigui més vulnerable a l’impacte del cotxe i que més gent deserti de la ciutat i fugi, motoritzada, cap als suburbis enjardinats. 

També han marxat fora la producció i el consum que feien ciutat. La globalització s’ha endut la indústria cap a llunyanies on resulta molt més barat explotar els treballadors i el medi ambient. Les fàbriques, que tanta mà d’obra havien atret cap a Barcelona, han quedat tan desocupades com els seus treballadors. Quan la ciutat es preguntava com guanyar-se la vida, pretenia ser més llesta que realment intel·ligent. Se li acudia, per exemple, plantar casinos als horts del Llobregat, esperant pluges de milions d’euros i milers de llocs de treball. Però, ja se sap: amb aquesta mena d’urbanisme, sempre plou sobre mullat. Mentrestant, la mateixa globalització substituïa el petit comerç per franquícies que no tenen res per oferir a la vida diària dels barris. Els carrers cèntrics s’han anat confonent amb els passadissos d’un centre comercial i, a la perifèria, proliferen grans superfícies que esperonen el consum irresponsable, la generació de residus, l’ús del vehicle privat, la precarietat laboral o la concentració de riquesa en poques mans. 

Fira d’Economia Solidària que va tenir lloc l’octubre de 2015 a l’espai de la Fabra i Coats de Sant Andreu.
© Vicente Zambrano

Per acabar, els espais públics on havien de florir el lleure i la cultura, entesos com a vehicles de transformació social, de debat crític i de participació democràtica, es dediquen a nodrir el que sembla l’última indústria possible: el turisme de masses. Ja hem perdut la Rambla, el Port Vell i el Park Güell. Cada cop menys atents amb els ciutadans que amb els clients, els carrers s’omplen de dispositius espantapobres i es fan més exclusius i excloents, més útils al lucre i al luxe que a la igualtat d’accés i a la llibertat de moviments. La hipernormativització ofega l’expressió espontània i criminalitza la protesta, mentre que dóna ales a la propaganda comercial, al control social o a la representació dels poders fàctics. S’han inaugurat museus icònics mentre es retallaven els espais culturals existents; s’ha cedit la gestió i l’ús d’equipaments municipals a empreses privades mentre es desallotjaven i enderrocaven espais socials autogestionats.  En definitiva, el clientelisme ha guanyat terreny a la ciutadania.

Si bé l’urbanisme ha maltractat aquests quatre àmbits essencials, es vulgui o no, constitueix el principal instrument per redreçar-los. Barcelona necessita més habitatge públic i menys vehicle privat, més espais on moltes mans petites es puguin guanyar la vida i més escenaris on la ciutadania s’impliqui, s’expressi i s’apoderi. I tot això passa, necessàriament, per un urbanisme que posi la gent al centre. Posar-la al centre, en el sentit físic, vol dir permetre que les classes populars repoblin els barris mixtos i compactes d’on les expulsa el mercat. Posar la gent al centre, en el sentit polític, significa implicar els ciutadans en la presa de decisions. Que deixin de ser afectats de l’urbanisme tecnocràtic i passin a ser protagonistes i beneficiaris d’un urbanisme democràtic.