Foto: Arxiu Golda-Pongratz.
Palimpsest mural al costat del Forat de la Vergonya, a Ciutat Vella: capes de construccions i desconstruccions, amb un grafit ja desaparegut.
És urgent un debat sobre el valor de la memòria vernacla per a la convivència històrica a la ciutat, que la legislació no sempre afavoreix. Cal entendre la ciutat com un palimpsest que sota la superfície amaga capes successives d’utilització humana.
Un palimpsest –terme procedent del grec antic– és un manuscrit o pergamí del qual s’han esborrat les inscripcions per acollir-ne de noves superposades. Amb cada capa el document adquireix una densitat major d’empremtes recuperables i, per tant, de significats. Entendre l’espai públic com a palimpsest ens pot servir per copsar en profunditat allò que merament intuïm quan passegem, caminem o ens apressem pels carrers de Barcelona i sobretot pels espais públics de Ciutat Vella: que sota la superfície s’amaguen capes diverses d’utilització humana, inscripcions d’èpoques diferents, empremtes d’usos col·lectius i individuals que se superposen, s’esborren, es reinscriuen i es modifiquen sense parar. L’atractiu de l’urbs es nodreix d’aquesta qualitat de palimpsest i del seu ús a través del temps.
El concepte ens ajuda a entendre que aquestes capes físiques i simbòliques se solapen i que no totes poden estar sempre a la vista. Tanmateix, la seva interpretació no és mai neutral: els actes d’esborrar, eliminar, reactivar, visibilitzar o commemorar estan subjectes a les circumstàncies ideològiques, a les gestions polítiques i urbanístiques de cada moment. El paper de l’espai urbà, sia d’una plaça acabada de crear, sia d’un carrer centenari, depèn dels imaginaris contemporanis locals i globals, així com d’una mena de solapament de reclams i de percepcions que poden canviar al cap de molt pocs anys.
Històricament, Barcelona deu la qualitat dels espais públics a la cura de la societat civil. Els espais comuns de la ciutat que tenen més èxit són aquells en què el disseny arquitectònic i urbanístic uneix la voluntat de preservació de la història i de la memòria col·lectiva amb la recerca de solucions innovadores a les necessitats de l’entorn, com va ser el cas de molts espais públics creats en l’època preolímpica. El parc de la Pegaso i el parc del Clot són exemples d’espais que reciclen la memòria de l’època industrial per donar-hi nous usos i unir-la amb un esperit de transició democràtica, que es continua mantenint enmig del solapament amb l’urbanisme especulatiu de principis del segle XXI, interromput amb l’esclat de la bombolla immobiliària.
Espais amnèsics i espais de memòria
Aquests anys també han estat marcats per la suplantació de conceptes urbans i forces cíviques per obra d’un nou urbanisme que esborra les empremtes (vegeu el vídeo La ciutat suplantada, del col·lectiu Repensar Barcelona, presentat a la Biennal de Venècia de 2009), suplantació que troba la seva màxima expressió en el projecte del Fòrum de les Cultures de 2004. És llavors que l’artista Francesc Abad presenta la documentació del Camp de la Bota, escenari d’execucions durant el franquisme, del qual nega l’existència la plataforma d’asfalt que el recobreix actualment entre arquitectures de festival. La mobilització dels familiars de les víctimes i la creació d’una plataforma cívica han contribuït a donar novament visibilitat pública a aquest nom.1 Es pot confiar que a llarg termini, com a fruit de les esperançadores polítiques commemoratives del govern municipal actual, es disposarà d’una visibilització simbòlica del lloc.
Foto: Arxiu Fotogràfic del Poblenou.
El Camp de la Bota l’any 1960, amb les barraques i el castell, construcció militar convertida en presó a la fi de la Guerra Civil.
Foto: Pere Virgili.
El Camp de la Bota, on van ser executades unes 1.700 persones de diferents grups oposats a Franco, ha quedat ocult sota els edificis i el paviment de l’àrea del Fòrum.
La recent transformació del Turó de la Rovira (Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà ex aequo del 2012) podria servir d’exemple: es tracta d’un palimpsest de capes obertes corresponents a totes les fases de la seva ocupació, sobretot la Guerra Civil i l’època posterior del barraquisme. Així doncs, un espai abandonat ha esdevingut, en poc temps, un imant turístic. La monumentalització, però, comporta el perill d’una nova forma de suplantació de la memòria, si dóna peu a altres intervencions urbanístiques i a un possible desallotjament dels habitants de la zona.
Espais contestats a Ciutat Vella
La imposició de pressions turístiques, comercials i també polítiques sobre el centre històric de la ciutat culmina en certa manera el 2014. L’entrada en vigor de la Llei d’arrendaments urbans permet a propietaris d’immobles de renda antiga apujar el lloguer d’acord amb l’oferta del mercat, lògica que condueix a la substitució de molts petits negocis, alguns d’emblemàtics, per franquícies multinacionals; la ciutat rep fins a 7,5 milions de turistes anuals, i l’obertura de nous hotels i una gentrificació expansiva amenacen la població amb pocs recursos de Ciutat Vella.
Paral·lelament, el tricentenari de la pèrdua de les llibertats de Catalunya es declara com a any simbòlic per al reclam de la independència. Mentre s’inaugura l’antic Mercat del Born com a centre cultural i de memòria, les restes arqueològiques del qual remeten al Rec Comtal com a peça clau del desenvolupament de la ciutat al segle X, uns quants metres més enllà es perd una oportunitat de revifar el Rec Comtal quan es permet la construcció d’un hotel sobre les seves restes sense ni tan sols incorporar-les al disseny del nou edifici. A la Barceloneta es pretén recrear memòries antigues en instal·lacions efímeres, mentre el barri pateix una gentrificació extrema que culmina en la privatització del port antic i en el projecte del port de luxe Marina del Port Vell.
Tot això mostra que és urgent un debat sobre el valor de la memòria vernacla per a la convivència històrica a la ciutat, que la legislació no sempre afavoreix. Descobrir els palimpsests i avaluar-ne la importància de les capes podria ajudar a plantejar aquest debat, a fer una mena de recerca popular col·lectiva i a pensar en un model d’inclusió real.
Resistència veïnal enfront de la pressió gentrificadora
Foto: Dani Codina.
El Pou de la Figuera o Forat de la Vergonya, un espai singular entre els barris de Santa Caterina i de Sant Pere que ha estat objecte d’importants mobilitzacions veïnals.
Hi ha un espai singular entre els barris de Sant Pere i Santa Caterina que va complir deu anys també el 2014 i que condensa una sèrie de reivindicacions urbanes, converteix les pèrdues en guanys i és un lloc d’inclusió exemplar. El seu nom oficial, Pou de la Figuera, fa referència a les figueres que creixien en aquest indret del suburbium de la ciutat romana i al costat de la font del barri tèxtil del segle XIII. Forat de la Vergonya és el seu altre nom, de referència per als veïns i representatiu de la seva lluita històrica com a contramodel enfront de la mercantilització i de les intervencions d’higiene social a Ciutat Vella.
El disseny d’aquest espai ampli cobert de sorra, envoltat d’arbres, amb un camp de futbol, un jardí infantil i un hort urbà és el resultat d’un prolongat i reeixit moviment veïnal de resistència a la creació d’un pàrquing i d’infraestructures turístiques. Aquesta resistència va deixar el lloc com un forat durant més de dos anys. Va ser llavors que els veïns van començar a plantar-hi arbres, van construir-hi una font –que encara existeix, com a recordatori del “Parc Autogestionat del Forat de la Vergonya”–, van organitzar-hi sessions de cinema a l’aire lliure i activitats contra l’especulació i contra la degradació induïda per expulsar la població de recursos escassos. En aquestes reunions van sortir a la llum la rica diversitat cultural dels residents i també, a causa de l’alta densitat habitacional, la necessitat d’un espai públic, sobretot per a les persones grans i la població immigrada.
Un petit local veïnal autoorganitzat ofereix avui dia activitats per a tots els veïns. Es troba davant del renovat Palau Alós –actualment un centre juvenil–, que el 2006 va adquirir una trista fama en qualitat d’escenari del Cas 4F (cas recollit al documental Ciutat morta, que va acabar amb el suïcidi d’una persona i del qual, per cert, es troba a faltar un element commemoratiu), i, per tant, epicentre de la decadència induïda del barri en aquell moment.
A l’altra banda del Forat, sota els arcs d’un edifici medieval, s’hi ha establert un projecte d’integració i interculturalitat que no podria estar més ben situat: el Mescladís, que, amb el lema “Cuinant oportunitats”, integra persones necessitades del barri en unes estructures laborals estables en l’àmbit de la restauració. D’aquesta manera s’amplia el concepte tradicional de barri, s’enforteix la convivència i s’enriqueix el lloc amb noves capes, inscripcions i memòries.
Nota
1.- A www.francescabad.com/campdelabota/ es documenta amb amplitud el projecte. Una publicació recent el reivindica en el context d’altres llocs de memòria: Kathrin Golda-Pongratz/ Klaus Teschner (eds.) (2016): “Spaces of Memory – Lugares de Memoria”. Trialog, núm. 118/119, Berlín, p. 69-73.