Només hi ha dos models turístics: el bo i el dolent

En la mesura que el nostre turisme es basa en la creació de llocs de treball mal remunerats, no tan sols crea poc valor, sinó que fa una redistribució favorable per als turistes i els empresaris turístics i perjudicial per a la resta de la societat. El model actual desemboca en un seriós conflicte.

© Maria Corte

Podem provar de classificar el turisme barceloní en diferents models: de creuers, de congressos, arquitectonicocultural, de compres, de comiats-de-solter-i-caps-de-
setmana-de-baix-cost, etcètera. Cada un presenta característiques molt diferents que apassionen els experts i són crucials per als professionals. Sense ser ni una cosa ni l’altra, el meu punt de vista és el del ciutadà que ha de conviure amb el turisme, i que té uns ingressos que no en depenen més que molt indirectament. Des d’aquest punt de vista només hi ha dos models turístics: el bo i el dolent. El bo és el que crea molt de valor i el distribueix correctament entre la ciutadania, i el dolent és el que en crea poc i el distribueix de mala manera. El turisme barceloní és dels dolents, però és al nostre abast convertir-lo en un dels bons.

Anem a pams. El turisme crea valor i té costos, i la qüestió és maximitzar el valor i minimitzar els costos. Genera valor perquè crea llocs de treball i perquè els turistes paguen per gaudir d’un patrimoni heretat: l’entorn. I té costos perquè els turistes pertorben la mateixa bellesa que persegueixen, causen aglomeracions i encareixen els productes. Està molt bé que els turistes dinin a prop del Park Güell, però és una calamitat que tornar la tranquil·litat al parc hagi exigit establir-hi una entrada de vuit euros.

El nostre turisme crea poc valor

Disposem d’estadístiques que mesuren la despesa que fan els turistes, sobretot els estrangers, i, com que és molt alta, es proclama amb entusiasme tot sovint. Ara bé, el valor que crea el turisme no és igual que la despesa que fan els turistes. De la despesa, cal descomptar-ne els diners que no es queden a Barcelona: el combustible i l’amortització de l’avió o del creuer, el cost dels articles d’importació que compren al passeig de Gràcia o a La Roca Village, etcètera. La millor manera de veure el valor que crea el turisme consisteix a sumar els salaris que s’emporten a casa els treballadors del turisme, els beneficis de tots els empresaris que hi operen i els impostos que n’obtenen les administracions públiques. En el nostre cas, aquest valor és baix.

És baix perquè la major part d’aquell valor se l’emporten els salaris, i els salaris que cobren els treballadors que atenen els turistes són, en general, molt baixos. I molt estacionals. Dissortadament, aquesta és una afirmació que no es pot basar en estadístiques fidedignes perquè no només no n’hi ha, sinó que seria dificilíssim dissenyar-ne, ja que “treballador turístic” és un concepte equívoc: fins a quin punt ho és un dependent del passeig de Gràcia? I un quiosquer de la Rambla? I un taxista? No obstant això, hi ha molts indicis que apunten en aquesta direcció: ens els proporcionen les dades salarials de sectors molt estacionals (com l’hostaleria i la restauració), de comunitats molt dependents del turisme (com les Balears) i de col·lectius concrets: personal contractat per servir copes en xiringuitos de platja, o el servei d’habitacions, subcontractat pels hotelers…

Finalment, tenim els indicis macroeconòmics. Per exemple, que els ingressos del turisme per habitant no són superiors a Catalunya que a Àustria –uns 1.750 euros anuals–, mentre que la pressió turística és molt més intensa a Catalunya que a l’esmentat país centreeuropeu. La raó és clara: un cambrer austríac cobra molt més que un de català. Arribats a aquest punt, la pregunta és inevitable i molt pertinent: si Barcelona és molt més atractiva que Viena, per què els nostres treballadors turístics han de cobrar menys per fer la mateixa feina?

Una redistribució perversa

El turisme ha creat molts llocs de treball. Sens dubte. Però la major part els han ocupat immigrants. Ja he dit que no es pot parlar amb certesa del mercat de treball turístic, però els indicis són també en aquest cas inequívocs. Per aportar només una dada: des del principi d’aquest segle, el nombre de llocs de treball creats a Espanya (la Seguretat Social no desagrega territorialment aquesta informació) pels sectors que habitualment s’identifiquen amb el turisme –hostaleria i restauració, agències de viatges, etcètera, a més del comerç–, coincideix exactament amb l’increment que ha experimentat el nombre de treballadors estrangers. Aquest fet limita extraordinàriament el benefici que la societat barcelonina en general hagi pogut obtenir del turisme.

Però això no és tot. Molt més important és l’impacte que tenen en la societat en general els treballadors amb ingressos baixos. En síntesi: una persona que cobri menys de 1.200 euros al mes pagarà en impostos al llarg de la seva vida (sobretot per l’IVA d’allò que consumeixi) una quantitat molt inferior a la despesa pública que generarà en educació, en salut i en l’àmbit sociosanitari. Pel que fa als treballadors estacionals, tenen dret a una pensió que supera el valor de les seves cotitzacions. Tot això no és res més que el resultat d’una estructura social que protegeix els qui menys guanyen i que ens caracteritza com a societat civilitzada, però que és del tot rellevant per analitzar la distribució del valor generada pel turisme: quan un turista paga un servei prestat per un treballador que cobra menys de 1.200 euros al mes o que és estacional està sent subvencionat, perquè el servei d’aquella persona costa més.

Dit d’una altra manera, en la mesura que el nostre turisme es basa en la creació de llocs de treball mal remunerats –la major part dels quals són ocupats per immigrants–, el turisme no tan sols crea poc valor, sinó que produeix una redistribució del valor favorable als turistes (i als empresaris turístics) i perjudicial per a la resta de la societat, l’empobriment de la qual es manifesta en forma de serveis socials més congestionats i de pensions més amenaçades. Els veïns de la Barceloneta protestaven per les molèsties que els ocasionen els turistes. No sabien que, a més, els empobreixen.

Què s’hi pot fer?

Els atractius turístics de Barcelona són excepcionals, com també ho és l’encert que ha caracteritzat els gestors privats i públics que els han promocionat. No obstant això, el nostre turisme crea poc valor i el distribueix d’una manera perversa. La solució no la poden aportar els empresaris, perquè caldria apujar el salari mínim o bé augmentar la pressió fiscal. Un cambrer vienès guanya més que un de barceloní no perquè sigui més hàbil amb la safata, sinó perquè està estipulat així.

Pel que fa als impostos, quan AENA va doblar la taxa al Prat i la Generalitat va implantar la mal anomenada taxa turística, es van fer prediccions apocalíptiques, però el nombre de visitants ha continuat creixent de manera imparable. En cap dels dos casos l’empresari no hi perd, perquè pot traslladar el cost als turistes. I els turistes no deixaran de venir a Barcelona perquè la cervesa hi sigui més cara; si aquest fos el cas, deixarien d’anar a Viena.

Em demanen que faci una predicció a deu anys vista. És clara: si continuem amb l’actual model de minimització de salaris i maximització del nombre de turistes, ens trobarem amb un conflicte seriós, perquè aquest model beneficia uns quants i perjudica la majoria. Si som capaços de traslladar als turistes els costos reals que generen, els barcelonins estarem pagant un preu raonable per viure en una ciutat desitjada.