© Maria Corte
El model Barcelona es fonamentava en la pretensió d’aconseguir una ciutat més justa millorant l’espai públic i l’escenari urbà. Al cap de trenta anys d’aplicació del model, sota la brillant superfície s’amaguen urgències derivades de la deixadesa en polítiques d’habitatge.
Barcelona és una ciutat densa, feta per la suma de petites peces, privades i públiques, i molt diversa en la majoria dels seus barris. El gra petit, la diversitat i l’alta densitat són elements que expliquen molts dels seus avantatges; es tracta d’una ciutat a escala humana, que valora la proximitat: és “la més petita de les grans ciutats o la més gran de les ciutats petites”. Aquests elements són també clau per explicar els reptes a què es veu enfrontada: l’emergència habitacular, els problemes ambientals, la mobilitat i el predomini del gran sobre el petit, del global sobre el local, de l’especialitzat sobre el divers, de l’exclusiu –i per tant, excloent– sobre l’inclusiu –i per tant, comú i cooperatiu.
La mida “quasi gran” confereix musculatura per afrontar reptes metropolitans, regionals i de capitalitat territorial, i la mida “quasi petita” atorga flexibilitat, diversitat i agilitat en les polítiques de proximitat. La confusió d’ambdues condicions sovint ha derivat en desequilibris insostenibles, que es pretenen corregir amb mesures que no donen solucions ni en l’aspecte quantitatiu ni en el qualitatiu. Més enllà de la quantitat i la qualitat, el repte rau a detectar qui són els que se’n beneficien i qui i què es posa en el centre de les polítiques municipals des d’on s’articula la resta.
El model Barcelona, que ha permès a la ciutat “posar-se guapa” o “ser la millor botiga del món”, se centrava a insistir que aconseguiríem una ciutat més justa millorant l’espai públic i l’escenari urbà de comerços i façanes. Durant els anys vuitanta s’assegurava que primer s’havia de conquerir l’espai públic, pavimentant places i netejant façanes, i que, a poc a poc, aquesta “metàstasi positiva” arribaria a millorar els habitatges i les comunitats. Trenta anys després, la realitat és tota una altra. Amb el temps, aquesta estratègia “de fora a dins” s’ha accentuat i ha anat configurant una ciutat d’aparadors i façanes netes que amaguen urgències derivades de la deixadesa pel que fa a les polítiques públiques d’habitatge.
Les conseqüències d’aquesta manca d’atenció són alarmants. Avui a Barcelona hi ha més de trenta mil famílies inscrites en espera d’un habitatge ajustat a la seva renda, tres mil persones sense llar –nou-centes de les quals dormen al carrer–, un 10% creixent de famílies que pateixen pobresa energètica, deu desnonaments diaris, incomptables pisos buits, una oferta tipològica d’habitatge que no s’adequa a la demanda, un sistema de tinences encara encallat en la propietat i el lloguer, i una oferta pública d’habitatge –ridícula i injusta per a una ciutat que exporta arreu el seu model urbà– que no arriba ni al 4%. Seguim arreglant carrers, places i avingudes, millorant la imatge i les prestacions d’un comerç i d’un turisme que efectivament en surten molt beneficiats, però que en molts casos gentrifiquen els barris. Sovint diem que Barcelona està morint d’èxit. Un oxímoron que en constata un altre de difícil digestió i que posa al centre del debat el problema de la regeneració urbana: “la millora empitjora” o, en tot cas, aquest tipus de millores cosmètiques sovint deriven en desajustos ètics: fan fora els veïns dels barris i empitjoren la vida dels qui suposadament es volia atendre.
Hi ha qui defensa una gentrificació positiva, consistent a activar transformacions que impliquen certs graus d’infiltració social per promoure una diversitat més gran. Però una ciutat tan petita i fràgil com Barcelona ha de vigilar de prop –o millor, des de dins– quins són els processos econòmics perversos de les millores, cartografiant, i sobretot controlant, els abusos de poder que es generen. Barcelona no es pot permetre anar perdent barris, però en els darrers quatre anys Ciutat Vella ha vist marxar el 45% dels seus habitants. I aviat, si no s’hi posa remei urgent, fins i tot els turistes deixaran de venir a visitar una ciutat del tot adulterada, que més que mai és un espectre i un decorat de la que preveien trobar.
Una estratègia fonamental per millorar els barris i controlar la gentrificació hauria de ser una aposta decidida a favor de l’habitatge social i de la realització d’una cartografia interior acurada. Perquè fer habitatge social no és només construir, també vol dir millorar les condicions residencials i de vida dels veïns, rehabilitant comunitats i incorporant fórmules de reciclatge urbà. Pensar la ciutat de dins a fora, posant les persones –les qui ja hi són– i la vida quotidiana al centre de les polítiques municipals, i promovent (aquesta sí!) la metàstasi positiva que ha d’enllaçar-ho tot. Començant per la gent i acabant per la ciutat, i no a l’inrevés, com hem fet darrerament.
Barcelona pot créixer, però ha de créixer des de dins, millorant l’habitabilitat dels barris sense fer fora els qui ja hi són. Però per fer-ho cal reduir urgentment el transport privat. Cal repensar les desproporcions de l’espai que hi dediquem i recuperar-lo per a un ús cívic i de qualitat, cosa que tindrà efectes positius en la salut gràcies a la millora de la qualitat de l’aire, la disminució de la contaminació acústica, etcètera. Les decisions que se’n deriven obliguen a canviar d’escala a l’hora de planificar noves estratègies per dissuadir el ciutadà d’usar el transport privat i apostar decididament per un transport públic de qualitat, més ràpid, econòmic i còmode, que incorpori tota la ciutat i l’àrea metropolitana. Invertir les prioritats a favor dels vianants és imprescindible per impulsar una política d’habitatge adequada, basada en la consideració que l’habitatge no acaba en les quatre parets que el seu titular té hipotecades. Casa meva també és el replà de l’escala, la porteria, el carrer, el bar de la plaça i la parada del tramvia. Si casa meva és també la ciutat, hauríem de poder renegociar la quantitat de cotxes aparcats o que contaminen el barri en trànsit cap a una altra banda. Aquesta negociació urgent parteix de la dada escandalosa que el 60% de l’espai públic de la ciutat està segrestat per l’automòbil, quan només un 15% dels desplaçaments els fem amb vehicle privat.
Detectar els què és fonamental –habitatge i mobilitat–, però encara ho és més identificar els com. La ciutat hauria d’apostar per investigar i assajar noves metodologies de participació –simultànies i complementàries– amb les quals es posessin a prova diferents formats d’activisme, intentant trobar els acords necessaris entre tècnics i ciutadans, experts i usuaris, agents públics i privats, petits i grans, passats i futurs… incloent-hi totes les dimensions possibles. La prioritat ha de ser la visió integral dels problemes: cal crear plataformes de trobada i acord i posar en marxa projectes pilot que donin veu a col·lectius en risc d’exclusió, que són els que tenen més dificultats per fer-se escoltar. Des de fa massa anys fem de la participació ciutadana un mecanisme repetitiu i adulterat per justificar processos o, el que és pitjor, per arribar a consensos amb total absència de risc i profunditat. El nou equip municipal està format majoritàriament per activistes que coneixen, i que han posat a prova en les seves plataformes, noves i brillants fórmules d’apoderament i de participació. Aquests processos han de poder ser escalables i coordinables en tota la ciutat, per demostrar que es pot “manar obeint” amb creativitat i ambició.
Les urgències són variades i sovint es justifiquen per la via quantitativa multiplicant les inauguracions en períodes preelectorals. Es promet resoldre les carències i els excessos, però a mesura que passa el temps les solucions tendeixen a simplificar-se i es troben dreceres que defugen la complexitat i la diversitat dels problemes originals. La Barcelona del futur ja està construïda, però el futur dels barcelonins no. Els temes urgents no es resolen d’una tacada, ni en un sol lloc, ni seguint una sola drecera. Cal arriscar més que mai i posar a prova com més aviat millor múltiples respostes a múltiples reptes, per superar amb creativitat i empenta les dificultats tècniques i les minories polítiques.