Les grans innovacions es donen en societats que han sabut encabir les aportacions d’altres cultures, que han aprofitat l’arribada d’altres grups per transformar-se i potenciar la seva creativitat.
En l’àmbit gastronòmic és freqüent el manlleu de termes a altres llengües. Mostres de productes alimentaris forans: la xapata italiana, el sushi japonès i, a les dues imatges inferiors, el baclaua i l’hummus, de l’Orient Pròxim, tal com els preparen al restaurant libanès Sannin de Gràcia.
Fotos: Pere Virgili.
Comptar és sovint una manera de desdibuixar la realitat, de fer homogeni allò que és divers. Però és també una manera de fer abastable la comprensió de fenòmens que massa sovint són inaprehensibles. Quan comptem llengües fem les dues coses alhora. D’una banda, cosifiquem un element en principi inabastable i, d’altra banda, representem una realitat que sovint és oculta. A Barcelona, pel cap baix, hi ha parlants de cent cinquanta llengües d’arreu del món, però moltes queden amagades en les històries de molts barcelonins a qui han explicat que vivim en una ciutat bilingüe on la seva llengua és fora de lloc.
La diversitat lingüística de Barcelona ha crescut espectacularment en l’inici de segle. Aquest creixement ens planteja reptes nous, el més engrescador dels quals és buscar maneres de conviure sense renunciar a la diversitat. Aquesta ciutat que es vol acollidora no pot ignorar el bagatge íntim i cultural dels seus habitants. No pot viure al marge dels vincles que té amb racons de tot el planeta a través dels seus veïns. Quan el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona es va proposar fer l’inventari de les llengües que es parlen a Catalunya volia, a més de fer un retrat al més fidel possible de la nostra diversitat, buscar respostes a dues qüestions fonamentals: què hem de fer d’aquestes llengües i què ens aporten.
És clar que podríem emular la resposta que altres cultures han donat a aquestes qüestions: no n’hem de fer res, són cosa dels seus parlants, i no ens aporten res, el seu destí ens és indiferent. Però la història de les llengües mostra que les grans innovacions es donen en societats que han sabut encabir les aportacions d’altres cultures, que han aprofitat l’arribada d’altres grups per transformar-se i potenciar la seva creativitat. A més a més, els moviments migratoris no paren de palesar que s’incorpora més fàcilment en un grup aquell que té clars els seus vincles amb la comunitat d’origen. En aquest sentit, la diversitat lingüística ens dóna la possibilitat de renovar-nos i ens ajuda a enfortir els vincles de la convivència, dos bons motius per no ignorar-la.
La diversitat de llengües fa possible la intersecció d’un nombre infinit de representacions de tot allò que ens conforma.
Les llengües formen part del bagatge cultural de les persones però, massa sovint, aquest bagatge ha estat ignorat o menyspreat fins al punt que el seu propi portador no el valora. El primer pas és, doncs, reconèixer-les de manera que tothom en pugui apreciar el valor. I reconèixer no és necessàriament un posicionament oficial; a vegades n’hi ha prou amb no qüestionar-ne el valor. No titllar-les de dialectes, o de llengües primitives (cal recordar que al món no hi ha cap llengua primitiva ni cap de desenvolupada?). No suposar que són una rèmora per als seus parlants, o un obstacle per als seus fills.
No és estrany trobar famílies que no transmeten la llengua d’origen als seus fills per facilitar-los la integració a l’escola. Eliminen així la base imprescindible per aprendre totes les llengües que calgui: tenir-ne una de consolidada. El reconeixement implica, inevitablement, la no-discriminació per raó de llengua. La no-obstaculització i, si és possible, el foment de l’aprenentatge. Només cal pensar en tot el que invertim en l’aprenentatge de llengües estrangeres per adonar-nos que ignorar les que tenim a l’abast és una malversació incomprensible.
Quan aquestes llengües formen part del nostre paisatge lingüístic, el que ens aporten esdevé més transparent. Les llengües són maneres alternatives d’explicar la realitat; per això, disposar de tantes formes possibles d’entendre les coses ens converteix en un col·lectiu més flexible i versàtil. La diversitat de llengües fa possible la intersecció d’un nombre infinit de representacions de tot allò que ens conforma. A Barcelona es compta de tantes maneres diferents com els sistemes numerals de les seves llengües. Amb el sistema decimal, en coexisteixen de vigesimals i de quinaris, de manera que hi podem trobar fins a vint maneres diferents de comptar del 6 al 9 (5+1, 5+2, 5+3, 5+4, o 3+3, 3+4, 4+4, 4+5, o 3+3, 7, 4+4, 9, etc.). 400 tant pot ser 4 x 100, com 20 x 20, com 2 x 200. En les llengües que es parlen a Barcelona hi trobem termes per designar una realitat ben quotidiana que per a nosaltres no té nom: la dona del meu pare que no és la meva mare. I hi ha un gran nombre de sistemes de pronoms personals que no diferencien entre homes i dones. Els exemples són incomptables i, sobretot, inenarrables, però tots ens ofereixen l’oportunitat d’anar més enllà dels nostres límits, perquè tots ens proporcionen nous recursos que esperonen la nostra creativitat.
I, a més de les possibilitats de multiplicar l’experiència, a través d’aquestes llengües la nostra vida quotidiana s’ha anat omplint de noves paraules que designen tantes realitats que hem fet nostres també amb les paraules. Aquests són alguns dels darrers manlleus incorporats a la nostra llengua: alquena, asiago, aualé, babaganuix, baclaua, caiac, coulis, dashi, dóner kebab, falàfel, haik, hijab, hummus, mutàbal, nicab, pròvola, sake, sari, sashimi, sushi, tabule, tagín, tatami, xapata, xauarma. Aquestes paraules i moltes més són el testimoni que romandrà per sempre que, a principis del tercer mil·lenni, Barcelona va canviar radicalment i es va nodrir amb les aportacions dels que seran avantpassats dels barcelonins del futur.