Barcelona té menys habitants que París però una quantitat similar d’immigrants, procedents de tots els continents. La ciutat i la seva àrea d’influència han estat unes amfitriones molt bones: aquesta evolució ens ha enriquit a tots.
© Andreu
Un indret fascinant i poc conegut de París és Little Jaffna, a vessar de comerços de Sri Lanka. Recórrer la Rue du Faubourg-Saint-Denis no té preu. Però el xoc cultural que m’havia causat anys enrere agafar el metro de la capital francesa o passejar per La Goutte d’Or s’ha mitigat durant aquesta visita més recent al quartier singalès. La raó: Barcelona, amb menys habitants que París i una quantitat semblant d’immigrants. La meva ciutat ha canviat molt i ho ha fet molt ràpidament (ha passat d’un 1,9% d’estrangers empadronats el 1996 a més d’un 17% el 2013), formant un mosaic d’ètnies diferents que no es limita a només quatre barris. En alguns, tanmateix, la tendència a agrupar-se és evident. I en d’altres que no ho és tant, podria ser-ho ben aviat.
Els noms Rawal o Ravalkistan defineixen amb encert quina població nouvinguda predomina a l’antic Xino. Pakistanesos del Panjab i del Caixmir l’han fet seu, i en són ja tants, que molts han hagut de buscar altres destins: el Besòs, el veí Poble-sec o la Trinitat Vella. Qui no allibera mòbils al carrer de Sant Pau, talla cabells per quatre euros al carrer de les Carretes, seu contemplativament en un banc de la rambla del Raval, o despatxa darrere el taulell d’una carnisseria halal. A Tejidos Orientales (Hospital, 88), s’hi venen saris i salwar kameezes. Més amunt, el Kami Bismillah té el seu petit imperi, i en destaca un local excel·lent de kebabs (Joaquín Costa, 22). Posseeix també un locutori –que va de baixa– i una de les moltes pastisseries que exhibeixen gulab jaman i porcions de barfi a les vitrines. Restaurants pakistanesos com l’històric Shalimar (Carme, 71) oculten la seva veritable procedència i anuncien als quatre vents que fan “cuina índia”. No és el cas del Zeeshan Kebabish (Marquès de Barberà, 26), de fama merescuda, i que inclou especialitats de Karachi i Lahore: haleem, nihari i karhi pakora. De postres, em porten ras malai i un batut de mango servit en un vas que sembla sortit de l’arca perduda. “La gent, quan entra, entra a casa seva”, em diu en Javed Munir, l’amo. I m’ho crec: tot són bones cares i panxes satisfetes.
© Montse García
El temple sikh Gurudwara Gurdarshan Sahib del carrer de l’Hospital.
El Raval sud és una capsa de sorpreses. Sense fer soroll, una altra comunitat, provinent de Bangladesh, s’hi ha instal·lat darrerament. Els bengalins han obert fruiteries als carrers de la Cera i de Sant Antoni Abat, s’han quedat bars d’espanyols i disposen d’una mesquita, Baba Jalal Shah (Riereta, 16). Aquest i la resta de llocs de culte dels musulmans s’omplen durant l’oració dels divendres i pel ramadà, i són de lliure accés sempre que es compleixin certes normes. També el temple sikh Gurudwara Gurdarshan Sahib (Hospital, 97), on em reben amb un dolç (kara parshad) i un cartell que alerta que s’és benvingut “si abans no s’ha consumit alcohol, tabac, drogues i carn animal” i “si no se’n porta a les butxaques”. Aquí comença i culmina cada abril la processó amb motiu del vaishaki, la festa del baptisme, que deixa al seu pas una catifa immensa de pètals de rosa.
FilCo, territori filipí
Els diumenges, on cal anar és a la parròquia de Sant Agustí. La “catedral dels pobres” celebra, matí i tarda, missa en tagal. Aquest dia, la plaça s’inunda de feligresos que, acabada l’Eucaristia, regressen al seu territori, l’anomenat Triangle de Ponent (ronda de Sant Antoni – Joaquín Costa – Riera Alta), rebatejat pels filipins de manera estranya: FilCo. N’hi resideixen més de quatre mil. Alguns oriünds d’aquestes illes del Pacífic compren al Filipino Foods (Peu de la Creu, 17) o al take-away Pinoy Fiesta, just al davant. D’altres acuden a cases d’empenyorament, i els més joves demostren les seves aptituds a la pista de bàsquet de Valldonzella. Mitja dotzena de tavernes cuinen plats típics: crispy pata, adobo i pancit. El Tropical (Paloma, 19) és la més antiga. Una mica més enllà, un forn del 1848, La Valenciana (Paloma, 18), va optar fa cinc anys per vendre pan de sal, monay pinoy i pan de coco, malgrat que els propietaris són naturals de Xella.
Des de les Filipines havien emigrat els primers xinesos que va acollir Barcelona al nucli de barraques de Pequín, ja desaparegut. Avui uns setze mil, la majoria de la regió de Qingtian, viuen entre nosaltres. Regenten bars sense encant, basars i centres d’estètica; als entorns de Trafalgar, fan la competència a majoristes del tèxtil catalans, i de nit persones adinerades juguen al mahjong en cantines clandestines. Al Bon Pastor i a Montigalà (Badalona), disposen de grans polígons on famílies gitanes s’aprovisionen de productes a preus de saldo. I al Fondo (Santa Coloma) i al Fort Pienc, han creat petites empreses per a la seva pròpia subsistència: autoescoles, oficines jurídiques, agències de viatges i immobiliàries.
© Montse García
Una botiga xinesa de fotografia a la confluència de Roger de Flor i Alí Bei.
El Chinatown de l’Eixample és cada vegada més extens: als carrers d’Alí Bei, Nàpols i Roger de Flor se succeeixen les botigues amb rètols amb caràcters xinesos: sabateries, floristeries, botigues de moda coreana, estudis de fotografia i supermercats. A Yang Kuang (passeig de Sant Joan, 12) costa triar amb tants fideus, verdures, salses i congelats. Hi trobo meduses, crispetes de sèsam, litxis deshidratats i pots de mango en almívar. I a la ferreteria Panda Decoración (passeig de Sant Joan, 10) es fa realitat el somni de qualsevol manetes. A totes hores, asiàtics i autòctons abarroten el restaurant Chen Ji (Alí Bei, 65): confirmo que hi preparen unes crestes magnífiques (guo tie).
Els colombians es fan notar a l’Eixample
L’Eixample no està a l’abast de tothom, però mentre s’ho puguin permetre, els colombians estan decidits a fer-s’hi notar. En un dels barris més turístics, la Sagrada Família, molts s’hi han establert com a veïns, i molts d’altres hi peregrinen amb l’estómac buit. Una parada obligada és Colombia Pan (Rosselló, 396), un forn d’un català que es va enamorar del país sud-americà i en el qual és costum esmorzar pandebono, brazos de reina farcits d’arequipe o un tall de torta negra. Dues hores després hi ha clients a qui, incomprensiblement, entra la gana, i demanen una bandeja paisa, pantagruèlica, en algun dels restaurants colombians que proliferen prop del temple. La Fonda Paisa, als baixos de la Casa Planells (Diagonal, 332) és, segurament, el més autèntic. “Mengem amb desmesura però les noies s’operen i llestos. I si no, se enfajan”, admet una dependenta de Jaco Jeans (Lepant, 293), que es fa un fart de vendre a colombianes cotilles i levantacolas, uns texans que ressalten els glutis. Areperías, autoserveis latinos, perruqueries i clíniques dentals també afloren a Lepant i Cartagena.
© Montse García
Un grup de filipins a la parròquia de Sant Agustí Nou, on els diumenges se celebra missa en tagal.
Els dominicans, que s’havien vist obligats a marxar de Santa Caterina, estan abandonant ara un carrer de moda, el de Blai, al Poble-sec. Els caribenys emigren a l’Hospitalet, on van arribar amb anterioritat equatorians i bolivians, en barris que no es diferencien gaire dels de Cochabamba o Guayaquil (la Torrassa, la Florida, Collblanc), replets de salteñerías. A Barcelona, el trasllat del consolat bolivià a la vora d’Urquinaona ha generat nova vida comercial. Mentre dino una sopa de maní enmig de rostres quítxues, en un menjador amagat dins un senyor supermercat, repasso la llista de descobertes pendents: els negocis romanesos a tocar de la Model, la petita Armènia de la Prosperitat, Porta i la Trinitat Nova, els habitatges ocupats per nigerians i ghanesos a la zona nord… I m’adono que la ciutat i la seva àrea d’influència han demostrat ser unes amfitriones molt bones. De retruc, tots ens n’hem enriquit. Que res no ho aturi.