Il·lustració: Marc Pallarès
La tardor passada el politòleg búlgar Ivan Krastev explicava en una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) que els països d’Europa on la xenofòbia és més accentuada no són precisament aquells que han rebut el contingent més nombrós de refugiats. Al contrari, l’animadversió envers els estrangers que ha despertat l’èxode sirià és molt més acusada en aquelles zones d’Europa que han perdut més població en els darrers vint-i-cinc anys. “La gent que marxa del seu país devalua i desprestigia el seu lloc d’origen. Aquells que es queden sovint es consideren perdedors i viuen amb el sentiment que ja no entenen el lloc on viuen”, observa Krastev.
Barcelona és, simptomàticament, una de les ciutats d’Europa que s’han mostrat més receptives davant del drama dels refugiats i alhora un dels pols d’atracció d’immigració del sud d’Europa. El gresol de comunitats estrangeres d’arreu que avui hi viuen és més gran i divers que mai.
En aquest dossier hem dedicat un espai a investigar, d’una banda, com viuen les comunitats més nombroses d’estrangers: italians, xinesos, marroquins, pakistanesos i llatinoamericans; i, d’altra banda, recollim com s’han fet més visibles nacionalitats fins ara poc representades com els bengalins, els armenis o els hondurenys.