El projecte que va perdre l’11 de setembre de 1714, el camí a la modernitat que no va ser possible del tot, és en ple segle XXI el gran projecte de futur. El món és en xarxa i la tecnologia li va a favor.
© Guillem H. Pongiluppi
Com és millor organitzar políticament un territori? A través d’una mena de piràmide centralitzada, amb una capitalitat única i molt forta, una estructura radial i buscant la màxima homogeneïtzació i uniformitat? O a través d’una xarxa amb capitalitats múltiples, amb estructures nodals i vertebrant la diversitat a través de fórmules adaptades a les heterogeneïtats polítiques, històriques i culturals? Diria que a hores d’ara, i pensant en el futur, la segona fórmula ens sembla infinitament més moderna i més pràctica. Certament, queden defensors de la primera, i actuen. Però la lògica del món futur, tant pel que fa a la política com a la tecnologia, la cultura o l’economia, sembla anar enfocada cap a la xarxa.
Des d’internet fins a la Unió Europea, les construccions en xarxa semblen més efectives i adaptades a la realitat que els motlles piramidals. Quan fa tres-cents anys Barcelona va rebre el setge de les tropes francocastellanes, al voltant de les muralles de la ciutat s’enfrontaven moltes coses. S’enfrontaven dues dinasties, però això ara és una mica antic. S’enfrontaven dos blocs d’aliances internacionals, i això ja no ho és tant. No s’enfrontaven estrictament dos territoris: hi havia partidaris dels Borbons a Catalunya i hi havia austriacistes castellans i aragonesos, posem per cas, com bé va documentar Ernest Lluch. Barrejats, tot i que d’una manera desigual, entre les dues antigues corones hispàniques. No s’enfrontava la modernitat contra la nostàlgia: hi havia reaccionaris nostàlgics a tots dos bàndols i visionaris innovadors també a tots dos.
Podríem dir, en una terminologia actual, que s’enfrontaven dues concepcions sobre com ordenar els espais polítics. A una banda, la concepció francesa, que apuntava cap a la piràmide centralitzada i uniformitzadora, i que era sens dubte una via a la modernitat. I a l’altra banda, la concepció austriacista que també contenia un camí alternatiu cap a la modernitat: sota una mateixa corona s’organitzaven en xarxa territoris amb lleis, institucions i cultures diverses. A la banda del model francès, l’estat. A l’altra banda, per la via holandesa o anglesa, l’evolució de les velles institucions participatives i, si es vol dir així, la societat.
El dia 11 de setembre del 1714 la piràmide va guanyar a la xarxa dins de les muralles de Barcelona. No pas per golejada. El dia 12 de setembre l’impuls econòmic que duien la ciutat i el país des de feia unes quantes dècades es va poder mantenir i va posar els fonaments per a una revolució agrària que va permetre una posterior revolució industrial. I el 12 de setembre, per aquesta via, es va mantenir el fil del projecte de xarxa, que estaria en el paisatge de la Renaixença cultural, de la nostra revolució industrial i del catalanisme polític posterior. L’ideal de xarxa s’ha mantingut latent, tot i que derrotat. I ara resulta que el projecte que llavors va perdre, el camí a la modernitat que no va ser possible del tot, és en ple segle XXI el gran projecte de futur. El món és en xarxa. Europa es construeix en xarxa, a la manera gairebé austriacista: una gran estructura compartida i moltes realitats culturals i jurídiques que es mantenen. El joc entre unitat i diversitat, entre grans imperis i petites nacions, entre necessitat de l’estat i força de la societat està més ben garantit avui i demà per la xarxa que no pas per la piràmide. I la tecnologia li va a favor. Ara és l’hora de la xarxa. Aquí i arreu. La nostra gran victòria del 12 de setembre (del de fa tres-cents anys i del que pugui venir).