Al llarg de la vida es donen moments de solitud alliberadora i d’altres en què, submergits en mars d’aïllament no desitjat, ens limitem a tractar de no defallir. En el cas d’una societat envellida com la nostra, és freqüent que la soledat acompanyi els últims anys d’una persona.
La soledat d’una dona gran al seu pis d’un bloc d’habitatges de Londres, en un ambient mancat de tota calor humana: l’existència d’un veïnat amigable no passa de ser una suposició o un desig.
Foto: Justin Tallis / AFP / Getty Images
Uno siempre está solo
pero,
a veces,
está más solo.
Idea Vilariño
A Barcelona, en forçar la porta d’un pis alertats pels veïns, els bombers descobreixen amb una freqüència que actualment oscil·la entre cent i dues-centes vegades l’any el cadàver d’una persona que fa uns quants dies que és morta. En general, els cadàvers pertanyen a ancians que, majoritàriament, moren en completa soledat, després de caure, de patir un infart, ofegats pel fum d’un cigarret mal apagat o per una fuita de gas, potser esperant una ajuda que no ha arribat.
Al llarg de la vida solen donar-se moments de soledat alliberadora i d’altres en què, submergits en mars de soledat no desitjada, ens limitem a tractar de no defallir; fins i tot n’hi ha alguns en què la soledat és tan intolerable que ens abracem a la mort com a única via d’escapament en un món que ja no és el nostre i que creiem que no ens pot oferir res.
L’escriptora parisenca Colette escriu: “Hi ha dies en què la soledat… és vi que ens embriaga de llibertat, d’altres en què és xarop amarg, i encara n’hi ha en què és verí i ens esclafa el cap contra un mur”.
En unes pàgines memorables sobre les vivències de malaltia, el metge, historiador i filòsof Pedro Laín Entralgo (1908-2001) assenyalava que sentir-se malalt és, essencialment, sentir-se amenaçat pel malestar, la por, la impotència, la succió pel cos i una soledat no desitjada. La malaltia ens sumeix, a qualsevol edat, en aquest tipus de soledat. Les sensacions de dolor o d’ofec, d’altra banda, són incomunicables i contribueixen a aïllar-nos dels altres. Podem compartir una alegria o una tristesa, però no un mal de queixal.
En el cas d’una societat envellida com la nostra, per als ancians que viuen sols en pisos sense ascensor i que cauen fulminats lluny del telèfon o d’algun altre mitjà per demanar ajuda, i també per als que moren lentament d’alguna malaltia neurodegenerativa en un llit d’hospital o residència, lluny de familiars o amics que ja han desaparegut, la mort acostuma a aparèixer, com Godot, amb les seves vestidures més desagradables. El sociòleg alemany Norbert Elias (1897-1990), en un assaig sobre la soledat de la mort en la nostra societat, afirma: “Quan el moribund sent que la seva vida ja no té cap importància per a les persones que l’envolten, aleshores està realment sol”.
Ningú, cap ésser humà, no hauria de morir sense un altre ésser humà al seu costat. I això hauria de semblar encara més absurd quan, a la gran ciutat, a escassos metres de distància, es troba envoltat per centenars d’altres éssers humans, alguns dels quals se senten tan sols com ell.
Un home gran llegeix el diari en una cadira de la ronda del Guinardó, a tocar del parc de les Aigües. Estar sol no té per què comportar necessàriament sentir-se sol, que és el fet realment important i indesitjable.
Foto: Dani Codina
Qui pateix és una persona, no un cos
El metge i especialista en salut pública Eric Cassell (Nova York, 1928) va escriure que “els que pateixen no són els cossos, són les persones”. I en arribar a aquest punt és important que ens preguntem pel protagonista, l’home o la dona que s’està morint: què és en realitat una persona?
Un dia un amic va dir al filòsof britànic Gilbert Ryle (1900-1976) que li agradaria conèixer la universitat i Ryle es va oferir a acompanyar-lo a Oxford. Li va mostrar les biblioteques, els laboratoris, les aules; li va presentar professors i alumnes; van observar el desenvolupament d’una classe; van passejar pel campus. En acabar la visita, l’amic va sorprendre Ryle amb una pregunta: “Bé, però on és la universitat?”
És fàcil, escriu Ryle, caure en l’error categorial. Les biblioteques, els laboratoris, els professors, els alumnes, les aules, etc., permeten que existeixi la universitat, però no són la universitat. Passa el mateix amb la persona: la persona no és l’organisme, no és el cervell, no és l’entorn, no és el vincle familiar o cultural. La persona és el resultat –sempre provisional– d’una història interactiva individual elaborada en entorns físics, culturals, socials i afectius específics, a través del llenguatge i altres formes de comunicació. Com la universitat, la persona no té res extensa; mentre viu és una biografia en desenvolupament, canviant i única. La persona és el viatge. Un viatge que comença en el moment en què neix i acaba en morir. Entendre la persona és comprendre la importància de la soledat.
Un paràgraf de l’autobiografia del metge i polític escocès Archie Cochrane (1885-1958), el pare de l’actual “medicina basada en les dades” (evidence based medicine), predominant en el món occidental, és, segons el meu parer, summament aclaridor per al tema que ens ocupa: “Un altre esdeveniment en el camp de concentració d’Elsterhorst em va afectar profundament. Entrada la nit els alemanys van portar al meu barracó un jove presoner soviètic. La infermeria era plena; el presoner estava moribund, cridava i jo no volia despertar els malalts, de manera que el vaig portar a la meva habitació. El vaig examinar. Patia de greus cavernes en tots dos pulmons i de frec pleural greu. Vaig pensar que això últim era la causa dels seus crits. No tenia morfina, només aspirina, que no li feia gens d’efecte. Estava desesperat. Gairebé no sabia rus i al barracó ningú en parlava. Finalment, de manera instintiva, el vaig asseure al meu llit i el vaig abraçar; els seus crits van cessar gairebé immediatament i va morir tranquil en els meus braços poques hores més tard. El que causava els xiscles no era la pleuresia, sinó la soledat. Va ser la millor lliçó que he rebut en la vida sobre la cura dels malalts que estan pròxims a la mort”.
Una altra faceta en la qual m’agradaria incidir breument és la relació entre soledat i demència. En un interessant projecte longitudinal fet a Suècia, els investigadors van prendre com a punt de partida totes les persones de la ciutat de Kungsholmen amb una edat mínima de setanta-cinc anys que no mostraven signes de demència en l’exploració individual que els va ser practicada. Hi van participar 1.203 persones que reunien aquestes característiques i va ser analitzada la xarxa d’interaccions socials que mantenia cadascuna d’elles. Al cap de tres anys, aquestes mateixes persones (les que seguien vives) van ser sotmeses a una segona exploració, en la qual es va trobar que 176 rebien un diagnòstic de demència. Els resultats d’aquest treball –que comparen les dades de les persones demenciades en aquest període amb les de les no demenciades– són prou aclaridors: unes interaccions socials pobres o limitades incrementen en un 60 % el risc d’un diagnòstic de demència. En altres paraules, la soledat fa les persones més vulnerables al deteriorament de les seves capacitats cognoscitives.
Estar sol no és el mateix que sentir-se sol
Una anàlisi més acurada dels resultats trobats per aquest equip d’investigació permet avançar una mica més en la comprensió del fenomen. En fer-ho, n’apareixen dos interessants trets. En primer lloc, el que és rellevant per preservar-se de la demència no és que hi hagi un sol tipus de relació afectiva, encara que sigui intensa com la vida en parella, sinó la diversitat dels contactes. La vulnerabilitat és menor entre els qui mantenen interaccions afectives satisfactòries variades: parella, amics, familiars, nens, etc.
En segon lloc, la manca d’un tipus de vincle afectiu concret –quedar-se vidu, per exemple– no equival necessàriament a una major vulnerabilitat, sempre que la persona mantingui paral·lelament un altre tipus de relacions satisfactòries, ja que un tipus de relació, almenys com a factor protector de la demència, es pot compensar amb un altre.
L’important no és estar sol. L’important, com deia Norbert Elias, és sentir-se sol.
Quan a l’estiu de 2003 va tenir lloc una terrible onada de calor que va afectar gran part d’Europa, es va poder observar que mentre que a París al llarg de tota una setmana els bombers retiraven cada dia més de dos-cents cadàvers de casa seva i a Milà es comptabilitzava un 13 % de víctimes més que en el mateix període de l’any anterior, a Roma, Nàpols i Palerm no es va notar un augment de morts a causa de la calor. Una hipòtesi d’aquesta diferència va ser apuntada aleshores per Vittorio Nozza, responsable de Caritas Itàlia, en considerar que la cohesió social era més forta a les regions del sud i que el veritable responsable de moltes morts no era la temperatura, sinó la soledat.
Tota sala d’espera és sempre una sala d’esperança. El pensador renaixentista Michel de Montaigne sostenia que la premeditació de la mort és premeditació de llibertat: “Qui ha après a morir, ha desaprès a servir”.
Foto: Dani Codina
Laín Entralgo, al seu assaig La espera y la esperanza, escriu: “Més d’una vegada he recordat l’aguda reflexió d’André Gide davant el rètol ‘Sala de espera’ d’una modesta estació ferroviària del Marroc espanyol: ‘Quelle belle langue, que celle que confond l’attente et l’espoir!’ (Quina llengua tan bella, que confon espera i esperança!’). El bonic elogi de Gide no és del tot encertat, perquè el castellà sol distingir molt bé entre ‘espera’ i ‘esperança’; però és cert que, poèticament i realment, tota ‘Sala d’espera’ (Salle d’attente) és sempre d’alguna manera una ‘Sala d’esperança’ (Salle d’espoir)”. Esperar la mort. Montaigne diu: “La premeditació de la mort és premeditació de la llibertat. Qui ha après a morir, ha desaprès a servir”.
La mort forma part de la vida. Un testimoni recent, el del neuròleg i divulgador científic Oliver Sacks (1933-2015), ens ajuda a trobar un sentit a la mort com a episodi que completa la nostra biografia. En una carta oberta al New York Times, davant la proximitat de la seva desaparició a causa d’un càncer imparable, sintetitza el seu comiat de la vida en una sola paraula: gratitud.