La ciutat en deu passatges

Cada passatge barceloní és un món diferent, per l’origen, l’ús actual, la situació i la morfologia. En les línies següents subratllem la singularitat d’aquest tipus de via per mitjà de deu exemples ben diversos, un per districte.

Què i com és el passatge, quina és la seva funció? Tradicionalment es consideren dreceres que connecten dos carrers, però també poden ser atzucacs. Uns són merament residencials, senyorials o populars, però altres han esdevingut veritables eixos comercials; travessen parcs i horts o trenquen la trama urbana; poden estar empedrats o mancats de cap mena de paviment, obrir-se o no al trànsit, tenir arbres o mostrar-se erms de vegetació. N’hi ha que són pràcticament invisibles o s’amaguen dins de porteries de veïns, i fins i tot alguns no existeixen encara malgrat que tenen un nom assignat.

Pel que fa a la tipologia urbanística, a la Dreta de l’Eixample trenquen la trama regular ideada per Ildefons Cerdà i travessen illes horitzontalment o verticalment; a la Sagrada Família o al Poblenou es troben com a resultat de l’aprofitament de l’espai en terrenys industrials; n’hi ha en forma de diagonal, en ziga-zaga, de T o L, que separen l’hort i la casa, o bé formats per escales.

N’hem volgut triar un exemple a cada un dels deu districtes de la ciutat, intentant mostrar-ne les diverses tipologies i la seva singularitat.

La Cadena de Ciutat Vella

Cal arribar a la terrassa interior del restaurant Bitácora per descobrir l’antic passatge de la Cadena, que encara conserva la retolació. Com que era al voltant de l’Estació de França, el tancaven amb una cadena per la proximitat de la línia del ferrocarril a Mataró.

Delimitava el barri de la Barceloneta per la part nord, era de sorra, tenia orientació diagonal i conduïa directament al Torín, la primera plaça de toros de la ciutat, oberta el 1834 i que va funcionar fins al 1923. El comerç El Mas dels Arcs, al carrer de Balboa, 13, també en manté el record, ja que el magatzem se situa en un tros del carreró.

Onze casetes blanques de l’Eixample

Si travesseu l’accés de l’escala de pisos del número 29 del carrer de Rocafort, us sorprendrà trobar-vos enmig d’aquesta delícia urbanística formada per onze casetes blanques d’una planta i terrat, construïdes al voltant d’un passatge interior, sense nom, que no trobareu en cap plànol ni guia, format per dos carrerons plens de plantes que hi han deixat els veïns.

Es tracta d’habitatges d’uns 35 metres quadrats, que a la part del darrere tenen un petit pati cobert –lloc on originàriament es trobaven les latrines– amb l’escala que dóna accés al terrat. Va ser el 1924 quan el propietari en va demanar el permís de construcció a l’Ajuntament. Possiblement eren habitacles per als treballadors de l’Exposició Internacional de l’any 1929.

Ministral, l’encisador de Gràcia

Una gran portalada de formes arrodonides anuncia l’encisador passatge de Ministral, establert en sòl privat, al barri del Coll. Duu el nom del propietari dels terrenys des de l’any 1922. La construcció de les 25 cases és del tot curiosa i original, ja que se salva el fort pendent en tres nivells diferents i els habitatges disposen de claraboies de ventilació.

Es diu que l’edificació va ser residència de treballadors de la construcció, molts provinents de la pedrera del turó de la Creueta del Coll, i que la part més subterrània va servir de refugi durant la Guerra Civil per a un grup d’anarquistes.

Horta-Guinardó: el Dipòsit sorprenent

A la part alta del barri de Can Baró sorprèn el passatge del Dipòsit, format per una escala de 248 graons en fort desnivell. A dalt hi ha un mirador privilegiat sobre la trama urbana i el mar.

Mentre es puja s’observa l’antic dipòsit circular, situat a 95 metres d’altura, que li va donar el nom. Va ser construït l’any 1870, després de l’expropiació de terrenys de la finca de Can Baró per la Societat General d’Aigües de Barcelona, companyia belga fundada a Lieja el 1867.

El barri anglès de les Corts

El passatge de Tubella fa referència al nom del comerciant que en va fer la urbanització a partir de l’any 1925. S’hi van construir un conjunt de 22 cases unifamiliars de dues plantes, a banda i banda del vial, amb un petit jardí reixat al davant i un pati interior. Cal destacar-ne l’estil, amb una barreja d’influències modernistes i noucentistes, i els diversos colors que presenten. Estan molt ben conservades i, si n’exceptuem dos blocs de nova construcció, formen una unitat estilística i harmònica.

Pensades per donar allotjament a uns tècnics anglesos que havien de treballar a la fàbrica tèxtil de Joan Tubella, finalment les cases es van vendre a obrers qualificats de les diverses indústries que s’instal·laven a les Corts i a Sants.

L’Esperança de Nou Barris

A la banda oriental de la plaça del Virrei Amat se situa el passatge de l’Esperança, format per quinze habitatges unifamiliars adossats que daten de l’any 1927. Són cases d’estil noucentista amb planta baixa i un pati posterior, que segueixen totes la mateixa tipologia arquitectònica, amb algunes petites variacions.

La urbanització del passatge es va fer per iniciativa de la Sociedad Cooperativa de Cargadores y Descargadores de Algodón. Igual que altres col·lectius professionals, la societat es va acollir a les lleis impulsades durant la dictadura de Primo de Rivera que fomentaven la construcció de cases a preus assequibles per pal·liar el dèficit d’habitatge a la ciutat.

Sant Andreu: el passatge de les magnòlies

Al barri de Navas, entre els carrers d’Olesa i de Juan de Garay s’obre el tranquil passatge d’Artemis, ple de magnòlies a banda i banda. S’hi pot descobrir un conjunt bastant uniforme d’habitatges, construïts al voltant de l’any 1932, formats per semisoterrani, pis principal i primera planta amb balcó, i pati posterior.

El nom fa referència a la deessa grega de la natura i la caça, germana bessona d’Apol·lo, i símbol de la bellesa virginal, que sovint es representa armada amb un arc i una sageta d’or. Un tram de l’antic torrent de la Guineu, que va donar nom al barri del Guinardó, i que naixia a la popular Font del Cuento, travessava aquest vial.

Sant Martí: vestigis del món rural

Per la portalada del número 37 del carrer de Rossend Nobas, al barri del Clot, accedireu al curiós passatge de Robacols, un exemple clar dels darrers vestigis de la Barcelona rural i un dels conjunts d’arquitectura popular més senzills. Tot i que molt abandonat, conserva nou cases adossades, de planta baixa i pis, totes situades a la dreta; a l’altra banda es veuen restes d’antics patis, abans destinats a petits horts o jardins, i ara plens de plantes i trastos vells.

El passatge es va urbanitzar al segon terç del segle XIX i es va destinar a habitatges per als treballadors del barri. El nom fa referència al sobrenom popular de la família Casas, propietària de nombroses terres al barri del Clot i al Camp de l’Arpa.

Sants-Montjuïc: el pasillo de la Bordeta

La construcció d’habitatges en passadissos molts estrets, els anomenats pasillos, era habitual per buscar una solució a la manca d’habitatge des del final del segle XIX. Un dels últims que sobreviuen a la ciutat és a la Bordeta, al carrer de Bartomeu Pi, un antic fabricant d’objectes de cuir que era propietari dels terrenys.

El passatge no té nom i el formen deu habitatges molt senzills, d’uns trenta metres quadrats, que es van construir entre el 1925 i el 1930 en unes cavallerisses o magatzems de farratge d’una antiga fàbrica.

La drecera de Sarrià-Sant Gervasi

El petit vial semicobert de Mallofré, obert entre els anys 1866 i 1870, comunica els carrers Major de Sarrià i del Clos de Sant Francesc. Porta el nom del borsista Josep Mallofré i Trius, que va comprar els terrenys ocupats per un edifici que havia estat una caserna, i que servia de garatge per als cotxes d’una companyia de transports.

Després d’enderrocar les edificacions existents s’hi van construir tres cases: una al carrer Major, l’altra al Clos de Sant Francesc i una tercera a l’interior, de manera que formessin un passatge que alhora era una drecera per comunicar els dos carrers principals.