La capital del reporterisme literari

Les revistes fetes a Nova York són la finestra al món cosmopolita que les lleis i els costums nord-americans volen expressar. La presència de Barcelona a The New Yorker comença l’any 1935, amb una descripció del carnaval que prefigura ja l’ombra de la moral de postguerra, en fort contrast amb l’alegria de viure de la Segona República, encara vigent.

© Pérez de Rozas / AFB
Desfilada pel passeig de Gràcia, 1936. Les primeres referències a Barcelona apareixen a ‘The New Yorker’ en un article de 1935 dedicat a una desfilada de carrosses pel passeig de Gràcia, al carnaval de 1935.

Fundat el 1925 amb la intenció de ser un setmanari satíric i culte, The New Yorker de seguida es va vendre molt bé. Representa amb total exactitud la relació de germanastres que manté la capital cultural dels Estats Units amb el seu rerepaís: s’estimen per la mitja sang que comparteixen. Sovint sembla que hagin de mantenir encontres incestuosos, però es manté una distància feta de ressentiment.

Les revistes fetes a Nova York són la finestra al món cosmopolita que les lleis i els costums nord-americans volen expressar, i funcionen com un poderós incentiu per als joves artistes que somien fer-se un lloc a l’Olimp literari de la llengua angloamericana i de l’art en general. El periodisme és un instrument de poder, explica amb total transparència els deutes que cada escriptor té amb el seu país i el preu que paga pel lloc que ocupa en el concert de les nacions. Per això les revistes americanes del segle XX són portaavions culturals. Pum-pum-pum, gran calibre.

The New Yorker s’associa a un periodisme antic, pausat, d’articles llargs. Deu o vint pàgines sense perdre les bones formes, escrites amb voluntat d’apoderar-se del llenguatge i les converses, i minuciosament documentades: sempre hi ha anècdota i categoria. És la capital del reporterisme literari, paguen bé. Tu mires una ciutat potent, que es fa càrrec d’un país dret, i de seguida veus el gruix cultural i una casta de creadors amb temps per escriure i marge per jugar-se-la.

La tristesa d’un carnaval

Si escrius la paraula “Barcelona” al cercador de l’hemeroteca de The New Yorker, en surten 223 resultats. Des de 1925 s’han publicat 4.100 números, cosa que vol dir que Barcelona hi apareix en un de cada vint, dos cops l’any de mitjana. Però durant la dictadura franquista amb prou feines s’hi esmenta deu vegades. La primera referència és un articlet breu de 1935, a la secció “Talk of the Town”, que és la macedònia de curiositats que se suposa que ronden per la conversa local. Es titula “How sad” (Que trist) i reprodueix la carta d’un barceloní que havia viscut a Nova York, en què descriu una parade de carrosses de carnaval pel passeig de Gràcia. I acaba:

“Al carrer, centenars de persones disfressades gairebé exclusivament de Charlot o Gandhi passegen i proven de convèncer-se que s’ho passen bé […] Patrulles de la policia muntada, fortament armades, recorden a tothom les dràstiques prohibicions vigents, com la de no dur màscara ni banderoles de colors que puguin ofendre la moral, els sentiments polítics i els religiosos.”

© Pérez de Rozas / AFB
Un “enterrament de la sardina”, a Montjuïc, 1936.

La imatge és eloqüent: barcelonins disfressats de Charlot i Gandhi, és a dir, de pallasso o de pacifista (o, per dir-ho elogiosament, d’antifeixista o independentista), rodejats de patrulles armades. Som cinc mesos després del 6 d’octubre i un any i mig abans del començament de la Guerra Civil. Quins colors ha de tenir una banderola per ofendre els sentiments polítics? La reacció del cronista també és premonitòria: l’hedonisme com a sortida a la pena, el cosmopolitisme de còctel com a ascetisme. Prefigura ja l’ombra de la moral de postguerra i contrasta amb l’alegria de viure i l’agitació mítica de la República, encara vigent legalment.

La resta d’articles centrats en Barcelona ja són de reporters a sou. Un l’any 1944, dos als anys cinquanta i dos als seixanta. A partir de la transició els articles es multipliquen i es fan més variats i concrets pel que fa als temes: sobretot pintura, dansa, arquitectura i darrerament gastronomia i Woody Allen. N’hi ha un el 1992 que, aprofitant les olimpíades, passa revista al catalanisme amb detalls de lupa i poca visió de conjunt. Posat al costat dels cinc articles que es publiquen centrats en Barcelona durant la dictadura, queden explicades les fases per les quals ha passat la ciutat i la seva relació amb el país, així com els pecats que no hem expiat.