Els processos turístics són causa i efecte de molts altres processos que operen com un rellotge. L’anàlisi dels efectes del turisme només és possible amb un estudi més ampli sobre l’estructura econòmica, social i cultural de la ciutat.
© Maria Corte
Aquesta dècada, per primera vegada en la història de la humanitat, residiran més persones a la ciutat que al camp. És un efecte més d’un procés molt ampli, que és l’esclat del fenomen urbà en els darrers vint anys. Les ciutats són la lectura geogràfica més evident d’allò que hem anomenat globalització. En 25 anys, Barcelona ha aconseguit passar de l’anonimat a l’escala global. És un salt molt violent en molt poc temps, que lògicament genera desequilibris, i també una sensació de vertigen.
Les ciutats atractives tenen la capacitat de captar talent, inversions, residents, estudiants, congressos internacionals, fires, creuers, festivals o start-ups que poden canviar el món. I, lògicament, també turistes. Les grans ciutats turístiques són sobretot ciutats globals, que es perceben com a centres d’iniciatives, experiències i oportunitats. De fet, les estadístiques consideren que un programador que assisteix al Mobile World Congress, un arquitecte que contacta amb proveïdors locals, un ucraïnès que contracta els serveis d’un oftalmòleg o un estudiant d’economia que assisteix a un congrés són tan turistes com una família que passa dos dies a la ciutat després d’un creuer per la Mediterrània. Per això, no és possible plantejar el debat sobre el model turístic de Barcelona sense proposar el debat sobre el model de ciutat.
L’èxit de la ciutat es basa en la internacionalització d’algunes de les seves icones centrades en un període determinat (final del segle xix i principi del xx), i en especial un autor, Gaudí. En un estudi elaborat per INSETUR a partir de les imatges fotogràfiques allotjades al portal Flickr, hem pogut constatar que un terç de totes les captures sobre la ciutat es dediquen només a quatre elements: la Sagrada Família, el Park Güell, la Pedrera i la Casa Batlló. El trànsit turístic està extremament concentrat en pocs barris. Hi ha, per tant, dues ciutats: una que concentra tota l’activitat i una altra que en viu al marge. Molts dels efectes negatius del turisme en la trama urbana i el teixit social s’expliquen per aquesta extraordinària concentració.
El turisme metropolità és una rara avis en la dinàmica turística. Genera una oferta d’allotjament de nivell mitjà-alt, amb estades curtes, una despesa mitjana elevada i una escassa incidència dels processos d’estacionalització. Més enllà d’aquestes pautes generals, és difícil parlar del model turístic metropolità i, per tant, del model turístic de Barcelona. Als espais metropolitans conviuen productes turístics que no tenen cap relació entre si. El turisme de creuers, el mèdic, l’atracció de la Fira, el turisme professional, l’esportiu, els esdeveniments musicals de gran format o el turisme de luxe tenen lògiques, circuits, sistemes de contractació i de promoció, imatges i efectes completament diferents. No existeix el model turístic de Barcelona perquè Barcelona és el marc en què té lloc la convivència de productes turístics (i, per tant, de consumidors turístics) extraordinàriament diversos. Un dels errors més freqüents a l’hora d’analitzar el turisme a la ciutat és considerar-lo un model compacte i tancat, habitualment reduït a la caricatura.
Les anàlisis sobre l’impacte del turisme se simplifiquen sovint en una equació amb l’efecte econòmic i els efectes en la vida quotidiana i social. A més, sovint es planteja com una compensació entre els beneficis del turisme i els perjudicis per a la població local, com una balança amb dos braços. Però els sistemes metropolitans són per definició oberts i complexos: els processos turístics són causa i efecte de molts altres processos socials i econòmics que operen de manera simultània com un mecanisme de rellotgeria. L’anàlisi dels efectes (positius i negatius) del turisme en la ciutat només és possible amb un estudi més ampli sobre l’estructura econòmica, social i cultural de Barcelona.
En resum, el debat sobre el turisme a la ciutat de Barcelona demana matisos, complexitat i lectures creuades. Com en el vell debat que proposava Umberto Eco entre apocalíptics i integrats, la valoració sobre el turisme a la ciutat sempre se situa en un dels dos extrems. Ha arribat el moment dels grisos en la valoració del turisme metropolità, perquè només un diagnòstic precís ens pot proporcionar una estratègia de resposta acurada. Encara és més difícil projectar l’escenari del 2025. Malgrat tot, deixeu-me fer un exercici de futurisme. Temo que no hi ha una resposta possible, perquè la complexitat dels mecanismes del turisme no permet projeccions simplistes.
Escenari 1. La ciutat col·lapsada
Totes les projeccions dels organismes internacionals preveuen un increment violent del nombre de turistes en els propers anys. En un escenari inercial és fàcil imaginar que els problemes de congestió es multipliquin i que l’especialització turística d’uns quants barris accentuï la frontera entre la ciutat turística i la ciutat residencial. Al marge dels conflictes urbans, la sobresaturació d’aquests espais afeblirà la competitivitat del turisme de la ciutat i en comprometrà la viabilitat.
Escenari 2. La ciutat secundària
En un context de competència urbana, es consoliden les ciutats clàssiques i s’hi incorporen noves metròpolis, especialment asiàtiques i sud-americanes. Barcelona perd relleu internacional i esdevé un espai metropolità secundari. Això estabilitzarà l’atracció turística, però la ciutat perdrà capacitat d’atracció i algunes de les àncores que poden sustentar la seva estratègia de futur. És possible que recuperi la condició de capital mediterrània i reforci els atributs regionals que té en detriment de la seva projecció mundial.
Escenari 3. La ciutat innovadora
Barcelona consolida la seva projecció internacional com a espai d’innovació i aconsegueix atreure empreses, estudis i residents vinculats amb l’àmbit genèric de la innovació, i això fa que el turisme de negocis augmenti de manera exponencial. Entre el 1990 i el 2015, el turisme de negocis s’ha duplicat, mentre que el turisme d’oci s’ha multiplicat per deu. Barcelona esdevé també la capital de la innovació turística i reforça la seva condició de laboratori a cel obert de les noves vies del turisme, des de l’anomenat turisme col·laboratiu fins al turisme electrònic, especialment el turisme relacionat amb el món del mòbil. La ciutat és un referent cosmopolita i universal, però té dificultats per mantenir la seva ànima tradicional.
Escenari 4. La ciutat oberta
L’estratègia de descentralització, la força centrífuga del turisme, fan que la ciutat passi de dual a polinodal. Els barris adquireixen protagonisme en detriment de la concentració nodal. El turisme es dispersa i també aconsegueix establir enllaços amb altres ciutats catalanes. El pas de la concentració a la dispersió permet alleugerir la pressió sobre uns barris determinats i, al mateix temps, ajuda a integrar els elements locals en la identitat turística de la ciutat.
La Barcelona turística del futur serà el resultat de combinar dues forces. En primer lloc, les externes que expliquen la probable emergència de noves ciutats-món i l’increment dels fluxos turístics i no turístics a escala global. En segon lloc, les estratègies públiques i privades que siguin capaces de combatre els principals efectes negatius (concentració, gentrificació, especialització funcional, pèrdua de teixit tradicional, banalització) i potenciar els efectes positius (innovació, distribució, identitat, capacitat d’atracció i obertura).