Cal un nou paradigma cultural per a la societat de la innovació. Hauríem de ser capaços de dissenyar en comú i aprendre patrons culturals nous basats en un augment de les responsabilitats de cada persona pel que fa a tot allò que inventi i a l’ús que se’n pugui fer.
© Eva Vázquez
En els segles xix i xx, les societats industrialitzades van crear sistemes educatius universals de diversos nivells: l’educació bàsica, l’educació secundària i les universitats. Aquests sistemes van ser decisius a l’hora de difondre l’alfabetització entre el poble i dotar les persones de les habilitats fonamentals que calien per tal que l’economia industrial s’expandís. Al segle xx, determinats països van ampliar aquesta lògica a la sanitat, amb l’atenció primària, els hospitals locals i els hospitals centrals especialitzats. Si més no a Europa, aquesta estructura va ser la responsable d’estendre i democratitzar la cobertura sanitària per a tota la població.
Actualment, ja en ple segle xxi, cada vegada queda més clar que la innovació serà la clau del progrés i del benestar en l’economia del coneixement. La innovació és bàsica per al creixement econòmic i la competitivitat empresarial i és l’eix de tota l’estratègia Europa 2020 de la Unió Europea (Comissió Europea, 2014). Una economia del coneixement exigeix l’existència d’una societat del coneixement. El cert és, però, que avui dia els sistemes d’innovació oficials només arriben a una petita part de la nostra població. Ens trobem davant la paradoxa que una aclaparadora majoria dels integrants d’això que anomenem la societat del coneixement en realitat estan fora del sistema o, com a màxim, fan el paper de simples usuaris.
Tanmateix, hi ha un interès creixent a fer que els sistemes d’innovació s’obrin a tothom. L’expansió d’internet com a xarxa oberta ha afavorit que se’n difonguin els usos més innovadors. Alguns dels principis arquitectònics de la xarxa, com ara l’end-to-end principle (principi d’extrem a extrem), que col·loca la intel·ligència de la xarxa en els seus extrems, han afavorit l’explosió actual de les aplicacions i els serveis. El concepte “col·laboratori” (W. Wulf, 1989) s’ha estès fins a generar una onada de laboratoris de tota mena: fab labs (laboratoris de fabricació a petita escala), 2002; citizen labs (laboratoris ciutadans), 2002; living labs (laboratoris “vius” amb nombrosos actors i contextos d’ús reals, 2006).
El “quart element”
La preocupació i el desig d’aconseguir uns sistemes d’innovació més inclusius han cristal·litzat en el naixement del model de la quàdruple hèlix, en el qual tant el govern com els acadèmics, la indústria i la societat civil són considerats actors clau. En un informe recent s’identificava el que es definia com el “quart element” d’aquests sistemes: els “usuaris normals o amateurs, usuaris professionals, consumidors, treballadors, residents, ciutadans, aficionats, empreses, organitzacions o associacions de caràcter civil” (Arnkil, Järvensivu, Koski & Piirainen, 2010). Estem, doncs, davant el sorgiment d’un nou sistema.
Aquesta tendència podria donar lloc, en les pròximes dècades, als sistemes universals d’innovació, que servirien per ensenyar als ciutadans les habilitats bàsiques de la societat del coneixement i els proporcionarien les eines, les infraestructures i la formació necessàries per esdevenir innovadors per ells mateixos. Tecnologies com ara Scratch, Arduino, la impressió en 3D, la programació avançada, la robòtica DIY (de les sigles en anglès de “fes-ho tu mateix”) i moltes altres estarien presents en totes les ciutats, pobles i barris, d’una manera semblant a com es posen a l’abast de tothom internet, la Viquipèdia o els dispositius mòbils intel·ligents mitjançant àmplies xarxes de biblioteques públiques i hospitals.
A la llarga, uns laboratoris vius i oberts a tota la ciutat podrien convertir-se en un factor fonamental per al creixement econòmic local i per dinamitzar les economies urbanes millorant-ne la competitivitat global i generant tota una nova onada de creació empresarial. Així, les ciutats podrien esdevenir centres neuràlgics d’innovació, basats en el sorgiment de nous tipus d’institucions obertes a tothom com els living labs, els fab labs,els citizen labs,els edulabs, etc., que podrien transformar de manera trencadora l’economia i el teixit social de les nostres ciutats actuals.
La història de les societats industrials demostra que és possible democratitzar una sèrie d’habilitats clau que han impulsat un sistema econòmic força complex amb uns beneficis enormes per a la societat en general, però també amb algunes conseqüències no previstes. Per tant, sembla obvi preguntar-nos si no es pot democratitzar la innovació d’una manera similar.
Tenim en l’horitzó diferents escenaris possibles per dur a terme aquesta “revolució del coneixement”. El primer seria l’obertura lenta del sistema actual de triple hèlix, que aniria introduint gradualment les aportacions i les necessitats dels ciutadans en la seva agenda de recerca, però conservant encara l’statu quo dels laboratoris de les grans corporacions i els acadèmics. Un segon escenari més radical permetria que els citizen labs i altres moviments socials innovadors generessin nous programes de recerca, que es podrien coordinar globalment per internet o per altres xarxes. Aquests programes oferirien les eines per dissenyar i posar a prova tota una sèrie de transformacions socials i econòmiques urgents i obligaria l’establishment acadèmic oficial a adaptar els seus programes de recerca a les noves situacions.
L’era del coneixement també pot provocar, però, conseqüències no desitjades. De la mateixa manera que un fab lab pot crear obres d’art meravelloses i, alhora, una pistola de fabricació artesana, la democratització de les capacitats d’innovació estesa a poblacions senceres també podria generar perills que encara no hem previst.
Cal, doncs, un nou paradigma cultural per a la societat de la innovació. Hauríem de ser capaços de dissenyar en comú i aprendre patrons culturals nous basats en un augment de les responsabilitats de cada persona pel que fa a tot allò que inventi i a l’ús que se’n pugui fer. Les nostres societats han estat educades per delegar les responsabilitats i els poders en el cel, en la naturalesa o en els parlaments. Com més madurs i innovadors esdevinguem com a humans, més graus de llibertat personal i de responsabilitat recauran sobre nosaltres.
Per primera vegada podem desenvolupar un nou mètode d’aprenentatge estretament lligat al sistema d’innovació. El sistema educatiu que tenim actualment, com a mínim en la civilització occidental, pot remuntar-se fins a la Grècia antiga, on l’educació es basava en els anomenats Trivium i Quadrivium. Les tres primeres matèries es fonamentaven en l’aprenentatge del llenguatge natural (gramàtica, lògica i retòrica); el segon, en l’aprenentatge de llenguatges formals (aritmètica, geometria, astronomia i música). Aquest era el currículum de les arts liberals. Les arts pràctiques, com ara la medicina i l’arquitectura, estaven pitjor considerades.
© Albert Armengol
Final de l’activitat Tecnostiu del Citilab de Cornellà, en què nens i joves participants en la jornada expliquen la seva experiència en el marc d’un exercici de realització televisiva.
El llenguatge de la innovació
Ara ens cal un sistema diferent basat en un nou nivell. L’anomenem Quintivium. Es basa en l’aprenentatge del “llenguatge de la innovació”. La innovació no és només una pràctica i prou. És tota una nova mentalitat. Citilab està promovent l’Scratch com a nou llenguatge, el llenguatge de la innovació.
Aprendre a programar també és aprendre a resoldre problemes, a organitzar la ment d’una manera algorítmica. Tal com deia George Forsythe: “Les adquisicions més valuoses d’una educació científica o tècnica són les eines mentals de funció general que es podran fer servir tota la vida. Considero que el llenguatge natural i les matemàtiques són les més importants d’aquestes eines, i la informàtica n’és la tercera”. (“What to do till the computer scientist comes”, 1968.)
Però Forsythe no va preveure el fet que el llenguatge de la innovació augmentaria dràsticament la nostra responsabilitat com a éssers humans.
No només estem aprenent a imaginar altres mons, o a entendre els que ja tenim, sinó a dissenyar-ne i construir-ne de nous. Igual que a un enginyer o a qualsevol professional se’ls faria responsables dels seus “actes”, el fet d’obrir la “caixa negra” de la innovació significa que tots entrem en una nova era que donarà lloc a la democratització de la responsabilitat.