En cercles catalanistes es feia córrer el mite que el melic de la catalanitat es trobava pels turons de l’Empordà. Jo em permeto suggerir que es troba a Barcelona, en qualsevol plaça on els infants, en sortir d’escola, juguin i s’empaitin… en català. On una llengua tan maltractada per la història és, malgrat tot, ben viva.
El cinema Texas, l’únic de la ciutat que programa exclusivament pel·lícules doblades o subtitulades en català.
Foto: Pere Virgili.
El català s’ha salvat en bona part perquè s’ha mantingut i es manté a la metròpoli catalana, Barcelona. Potser s’hi ha mantingut més híbridament que a la Catalunya interior, potser s’usa amb una vocal neutra que no és tan neutra com ho era abans, però hi continua essent tant llengua de la quotidianitat com llengua de prestigi. Cap ciutat important d’Europa amb una llengua mitjana com el català no pot dir el mateix: València o Alacant, les ciutats competidores en l’arc mediterrani, han estat molt més castellanitzades, per no parlar de les ciutats del Midi francès (Montpeller, Tolosa, Marsella, Nimes), la vella Occitània on l’occità ha esdevingut una romanalla que es conserva en formol.
El català és una llengua mitjana que, per la seva demografia, podria aspirar a dur una vida relativament còmoda, sense patiments, com un jubilat amb una pensió modesta però assegurada. Tanmateix, a Barcelona, el català no pot viure plàcidament com ho fan el francès a París, el castellà a Madrid, el neerlandès a Amsterdam o l’alemany a Berlín. En totes aquestes ciutats se senten, a part de la llengua històrica, centenars de llengües provinents d’onades immigratòries diverses; se sent l’anglès, insidiós i inevitable, però les llengües comunes per adreçar-se a un desconegut al carrer són indiscutides. A tot estirar, hi ha conflictes amb l’anglès, que, com a interllengua omnívora, usurpa funcions de la llengua local o esdevé llengua de distinció. Les ciutats occidentals més comparables amb Barcelona són aquelles en què dos grups lingüístics se senten legítims “propietaris” d’un mateix territori: anglès i francès a Ottawa/Gatineau, al Canadà; francès i neerlandès a Brussel·les, a Bèlgica; alemany i italià a Bolzano/Bozen, a Itàlia, i francès i alemany a Bienne/Biel, a Suïssa.
Ara per ara, la situació sociolingüística de Barcelona és gairebé caòtica. La llengua in vitro, la de les institucions, la dels altaveus dels metros quan informen de la següent estació, és sovint el català, mentre que la llengua in vivo, la més espontània, varia força segons els barris. La concentració màxima de catalanoparlants es dóna en barris de classe mitjana i mitjana/alta de la ciutat (Gràcia, Guinardó, centres de Sants i Sant Andreu, Sant Gervasi…), de tal manera que es pot titllar socialment el català de llengua “entrepà”. En canvi, els ciutadans de primera llengua castellana, o bé es concentren a Pedralbes, les Corts, Sarrià i Sant Gervasi (castellans d’origen o catalans castellanitzats), o bé a barris populars com Nou Barris, el Carmel, la Vall d’Hebron, el Raval, la Verneda… (provinents de les grans onades d’immigració).
El Raval, per exemple, ha canviat com un mitjó d’ençà que Joan Amades hi recollia el record del folklore català dels llavis dels seus habitants. Ara al Raval sentireu l’àrab i l’urdú que s’han afegit (barrejat?) a les capes anteriors del català i del castellà. Aquests nous ciutadans són el resultat de les migracions africanes, asiàtiques i llatinoamericanes des de finals del segle passat. Cap a on s’orienten lingüísticament: cap al castellà o cap al català? Si no s’hi intervé, si no s’hi actua, el més probable i senzill és que aprenguin el castellà, la llengua més coneguda. Caldrà afegir a aquest quadre la presència creixent de població mòbil, sobretot turistes o professionals, els dels creuers, els de vols low cost, els de les visites mèdiques, els del Mobile World Congress. La globalització i la mobilitat internacionals s’afegeixen a un paisatge sociolingüístic complex i s’hi interrelacionen.
Una excepció notable entre les ciutats europees
Hi ha, doncs, moltes Barcelones, lingüísticament parlant. El domini polític i comunicatiu del castellà és obvi: un Estat espanyol normalment no gaire propici i l’oferta de mitjans de comunicació afavoreixen sense pal·liatius el castellà, la llengua més coneguda. El català, però, “aguanta” a la ciutat. Barcelona és una excepció molt notable dins les ciutats europees: s’hi manté viva, tant a les llars com al govern local, una llengua mitjana i minoritzada. La llengua històrica del país, el català (el castellà hi és una llengua sobrevinguda des de no fa pas gaire), no té connotacions de lengua aldeana com encara sostenen alguns.
El calidoscopi de les llengües de Barcelona és evident, gairebé caòtic. Els taxistes, per exemple, quan hi establim una conversa fàtica camí de l’aeroport, es poden despenjar com a anticatalans, sense amollar un mot de cortesia en català o, en canvi, poden ser neoaprenents del català, entusiastes del “país que ens ha acollit”. A l’oferta de les esglésies catòliques observem una cura primfilada (Déu nos en guard de perdre més feligresos…) a oferir celebracions en una llengua i en l’altra. Als quioscs, competeixen silenciosament les dues muntanyes d’exemplars de les edicions separades, en castellà i en català, de La Vanguardia i El Periódico. Al camp del Barça, els avisos en megafonia es fan en primer lloc en català. Als poliesportius, molts cursos de ioga o de Pilates s’anuncien en català, però el monitor o la monitora els imparteix en castellà. Als cinemes, tot i que les informacions d’horaris són sovint en català, totes les pel·lícules, doblades o subtitulades, ho són en castellà, llevat de la miraculosa excepció del cinema Texas, que ho fa en català. A les escoles de conducció, els cursos són pràcticament sempre en castellà, tot i el dret, solament teòric, a fer l’examen en català. Al Liceu, les traduccions dels diàlegs que apareixen damunt l’escenari són en català, però les pantalletes davant de cada butaca són trilingües en català, castellà i anglès. A les farmàcies, els avisos dels establiments de guàrdia són en català, però tots els medicaments són exclusivament en castellà… Als rebosts de les cuines de les cases, els productes estan etiquetats sobretot en castellà (Bonpreu o Caprabo són glorioses excepcions) i ben segur que hi és més present el portuguès que el català. Però el català s’associa a professions prestigioses (metges, professors, advocats, usen aquesta llengua) i a institucions atractives (la majoria d’universitats, associacions culturals i esportives, ateneus de tota mena) i, sobretot, al progrés social.
Aquesta competència lingüística a la ciutat és, doncs, desigual, perquè el castellà juga amb avantatge la partida. I, malgrat tot, aquest multilingüisme rutlla sense conflictes oberts, a la manera belga, on hi ha fronteres rígides entre neerlandòfons i francòfons. Hi ha molts neoparlants del català, gent que l’ha après, més o menys bé, i que considera que ja és també la seva llengua. Maruja Torres, una periodista i escriptora de primera llengua castellana que va aprendre el català en el Raval, ha escrit que el català és “un idioma que nunca será como mi piel, pero sin cuya existencia no puedo sentirme a gusto en mi piel” (Maruja Torres, 1997, p. 39, Un calor tan cercano, Madrid, Alfaguara).
No sabem cap a on aniran les llengües a la ciutat. Sabem del cert que formen i formaran part de les identitats dels barcelonins. Perquè les llengües no solament són eines de comunicació, sinó que també inspiren lleialtat, provoquen por, odi, ressentiment, gelosia, amor, eufòria, tot un ventall complet d’emocions humanes. Fins ara jo puc sentir el petit orgull que, malgrat tot, la meva ciutat tracta tant de ser fidel al català –la meva llengua, la llengua del meu país–, com oberta (no sotmesa) a moltes altres llengües.