Construir més i millor pau implica una tasca molt centrada en el món urbà, on caldran esforços d’actors privats i públics per a l’establiment de sinergies i aliances que posin el dret humà a la pau en el centre de les agendes nacionals i internacionals.
Il·lustració: Patossa
Des de 1947, any en què el sistema internacional dissenyat pels grans vencedors a les acaballes de la Segona Guerra Mundial va quedar trasbalsat per l’esclat de la guerra freda i la proliferació de les armes nuclears, l’escenari de les relacions internacionals ha canviat profundament, en particular a partir de 1990, amb la fi de la guerra freda.
A finals de 2016, pensar en com es pot disminuir la guerra i aconseguir una major presència de la pau, i en quin paper han de tenir les ciutats per fer-ho realitat, exigeix recordar breument què ha anat canviant. Sense ànim d’exhaustivitat ni de coherència cronològica, esmentem aquests fets: conflictivitat armada lluny del principal escenari de confrontació entre superpotències (Europa); descolonització progressiva; l’auge del Tercer Món i després del Sud Global; la progressiva importància dels factors i les relacions econòmiques enfront de les diplomàtiques i de seguretat; l’aparició de nous actors privats (empreses, organitzacions de la societat civil, xarxes per defensar interessos diversos) i públics (proliferació d’estats a causa de la descolonització, d’organitzacions internacionals i de poders no centrals com les ciutats, les regions o les comunitats autònomes); fi de la bipolaritat i sorgiment d’un sistema multicèntric basat essencialment en les relacions socials i econòmiques; ressorgiment dels conflictes armats a Europa; impacte dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 i de la nova política exterior nord-americana; crisi de la construcció europea; crisi migratòria i humanitària, etcètera.
Què tenen en comú tots aquests fenòmens, vistos en perspectiva i com a projecció per al futur? Tres coses: la relació amb la globalització, el principal tret persistent d’evolució del sistema internacional; els canvis en la concepció de la seguretat, la naturalesa i la ubicació dels conflictes armats, amb l’aparició de noves formes de violència directa, i la vinculació amb el debat sobre els nous actors del sistema internacional, alguns de privats i d’altres de públics no estatals, com les ciutats i les xarxes de ciutats.
La globalització desigual
La nova realitat internacional es caracteritza per la lògica concurrent d’actors diversos que intenten emancipar-se de la tutela dels estats, és a dir, per la substitució progressiva d’un sistema internacional clàssic, amb fronteres i regles de funcionament força precises, per un sistema social mundialitzat.
El fenomen cabdal és la globalització. Actualment ningú no discuteix el fet, però sí algunes de les seves conseqüències i sobretot l’ús justificador que se n’ha fet. Una manera d’evitar les confusions és distingir, tot seguint Ulrich Beck, entre “globalització” (procés multidimensional, fàctic però amb un abast no del tot clar), “globalisme” (l’ideari neoliberal que considera la globalització com a fet positiu i inevitable) i “globalitat” (el resultat o els resultats finals).
Es tracta d’un procés de caràcter multidimensional (econòmic, social, polític, cultural) i amb un triple efecte: una major interdependència entre les activitats humanes, una compressió de l’espai i del temps i una interpenetració progressiva de les societats. Allò realment nou, atès que el fenomen té arrels antigues, és la desterritorialització i l’aparició del capitalisme informacional, és a dir, una economia global capaç de funcionar com una unitat en temps real i a escala planetària.
El fenomen persistirà durant els propers vint anys, de manera asimètrica i en paral·lel a una nova manera d’entendre el poder i a una importància creixent dels països del Sud. Continuarà impregnant àrees tan diferents com les comunicacions, la seguretat, l’ecologia i el medi ambient, la regulació de la vida quotidiana o la cultura i la ideologia. El resultat serà un canvi qualitatiu en les condicions de vida dels pobles i de les persones, amb l’aparició de “societats globalitzades” on les ciutats i les xarxes de ciutats tindran cada cop un paper més central. A l’efecte de la construcció de la pau, el sistema internacional continuarà tenint una doble cara, global i local, i per al·ludir-hi s’encunya el neologisme “glocalització”.
La glocalització es manifesta en les tres dimensions bàsiques de la vida dels actors politicoeconòmics: la seguretat (i per tant la conflictivitat armada i la pau), el creixement econòmic i la política interna, amb un paper creixent dels actors estatals no centrals i dels actors privats. Parlarem, però, només d’una d’elles: la seguretat i la pau.
L’eradicació de les violències directes
Un fet destaca per damunt de tot: actualment es produeix una mitjana de 550.000 morts per arma de foc a l’any i només un 20 % respon a violència política directa, és a dir, a conflictes armats i a terrorisme. La resta és conseqüència de formes de violència no polítiques, tot i que s’hi poden relacionar: la inseguretat ciutadana, la delinqüència ordinària, la delinqüència transnacional, el narcotràfic, etcètera.
A més, han canviat la naturalesa i la ubicació dels conflictes armats, avui molt majoritàriament de tipus intern, d’origen polític i sobretot presents als països del Sud. El fenomen seguirà probablement així. Pel que fa al terrorisme, el seu impacte és molt més gran al Sud que al Nord (només un 3 % de les víctimes de terrorisme de la darrera dècada s’han produït al Nord). Altrament dit, cal reforçar la pau i evitar noves Síries i fenòmens semblants, però el gran repte és el control i la disminució de les altres formes de violència directa esmentades abans, en una gran part ubicades a les ciutats, que ja són el lloc de residència de més del 50 % de la població humana.
Per tant, construir més i millor pau implica una tasca molt centrada en el món urbà, on caldran esforços d’actors privats i públics per l’establiment de sinergies i aliances que posin el dret humà a la pau en el centre de les agendes nacionals i internacionals.
Reforçar la pau és factible i probable a mitjà termini; no és una utopia, però serà inviable sense l’esforç persistent i tenaç de molts actors. El dret humà a la pau exigeix molt més que resolucions i actuacions dels actors estatals i intergovernamentals, que sovint són incapaços de resoldre emergències humanitàries sagnants.
Per millorar l’estat de pau cal que la ciutadania, les persones, els pobles, les comunitats, les ciutats, donin exemple i mostrin que els conflictes es poden resoldre de forma positiva, sense violència, amb diàleg i amb el procediment més important que l’ésser humà ha creat per gestionar la vida social i agregar col·lectivament preferències: la democràcia.
Amb aquest objectiu caldrà posar l’èmfasi en tres condicions per a la resolució pacífica i positiva dels conflictes: primer, cal aprendre a analitzar els conflictes, a assumir-los com a tals i a cercar alternatives mútuament acceptables; segon, cal comptar no només amb instruments i institucions adequats, sinó, sobretot, amb valors i principis que ens obliguin moralment a buscar solucions mútuament acceptables, i tercer, cal començar la tasca en la dimensió més propera, a casa, a l’entorn comunitari, a les ciutats.
Les xarxes de ciutats, atesa la creixent interconnexió, es troben ja al centre de la construcció de la pau, no només com a formes de solidaritat amb els llocs assolats pels conflictes, sinó perquè posen al centre les violències directes, estructurals i simbòliques de les ciutats. Sense pau a les ciutats no hi haurà pau al món.