El repte de diversificar els mitjans d’intercanvi

Les monedes complementàries són sistemes que es creen al marge de les oficials per promoure projectes econòmics, socials i ambientals, i que posen en valor actius i recursos d’àmbit local que no es poden trobar als circuits ordinaris d’intercanvi.

El sistema monetari actual té els defectes de qualsevol monopoli: cal fer servir la moneda vigent encara que el seu ús no sigui del tot satisfactori, cosa que impedeix avançar en la innovació de mètodes per donar resposta a les necessitats existents. Si la població entengués el preu que es paga a conseqüència de la inflació i la inestabilitat periòdica pel fet de tractar amb un sol tipus de diners en comptes d’aprofitar els avantatges d’altres, s’adonaria que resulta excessiu. Una part de la solució consisteix a diversificar els tipus de moneda, introduint-ne d’altres dissenyades per incrementar la disponibilitat de diners en la seva funció primària de mitjà d’intercanvi, més que per a l’estalvi o l’especulació.

Utilitzant el vocabulari taoista del yin i yang, s’estableix la comparativa següent entre els diners de curs oficial i aquest nou enfocament de monedes complementàries: es passaria de la cerca de la certesa a la capacitat de tolerar l’ambivalència, de l’autoritat central a la confiança mútua, de la competència a la cooperació, del predomini de la tecnologia al predomini de les habilitats personals, del capital físic i financer al capital natural i social, així com de les transaccions comercials als intercanvis comunitaris.

Les monedes complementàries són sistemes monetaris que es creen al marge de les monedes oficials del país amb l’objectiu fonamental de promoure projectes econòmics, socials i ambientals, alhora que posen en valor els actius i recursos locals que no es troben dins dels circuits ordinaris d’intercanvi a causa de l’escassetat de la moneda oficial.

Aquest tipus de monedes reben també una altra sèrie de qualificatius, com ara “alternatives”, perquè funcionen en comptes dels diners convencionals en certs contextos; “comunitàries”, perquè funcionen en comunitats de persones o entitats que es relacionen directament i volen establir un mitjà d’intercanvi diferent; “locals o regionals”, perquè circulen en llocs i espais delimitats, i “socials”, perquè són creades, emeses i controlades per grups i amb fins socials. Tanmateix, el qualificatiu “complementàries” és el que millor reflecteix una de les principals característiques d’aquest tipus de monedes: la seva complementarietat i el no reemplaçament dels diners convencionals. Els altres adjectius queden implícits, ja que promouen el que és alternatiu, comunitari, local o regional i social.

El diner és utilitzat com a mitjà d’intercanvi, dipòsit de valor i unitat de compte. Això no obstant, només en l’època contemporània aquestes funcions resideixen en una única moneda nacional. Al llarg de la història, diferents formes de diners les han complert per separat.

El troc, precursor remot

El precursor més llunyà dels diners complementaris és el troc, és a dir, els intercanvis sense usar diners convencionals. No obstant això, el troc presenta una dificultat triple: cal que les dues parts vulguin desfer-se d’alguna cosa, que cadascuna tingui l’objecte que desitja l’altra i que aquest sigui equivalent en valor al que es vol intercanviar. A causa d’aquestes dificultats, a fi d’establir les equivalències i realitzar els intercanvis, els pobles van començar a usar com a diners coses valuoses o d’ús freqüent, com a facilitadors del troc multilateral.

Hi ha diverses experiències documentades de l’ús de monedes complementàries que es combinen amb diners convencionals des dels anys trenta del segle xx. Així doncs, a Alemanya va sorgir el wära; a Àustria, els certificats de treball de Wörgl; a Suïssa, el franc WIR, etc. Aquestes monedes responien a la necessitat de disposar de formes alternatives de compra de béns per al proveïment familiar durant la depressió de 1929, si bé la majoria finalment van ser prohibides pels governs dels països respectius, a excepció del WIR de Suïssa, encara vigent.

Després de mig segle, el 1983, al Canadà van sorgir els LETS (local exchange and trading systems), que aviat es van estendre a Anglaterra, Nova Zelanda i Àustria, i posteriorment van passar als Estats Units, Austràlia i Europa. De manera independent, al Japó va aparèixer el Fureai ticket i als Estats Units les Ithaca hours.

Si bé les monedes complementàries sempre han existit de forma paral·lela a les que tenen el suport de l’Estat, sembla que resulten més atractives en temps de recessió i crisi econòmica, quan escassegen el treball remunerat i els diners. És el cas de l’Argentina: el col·lapse econòmic d’aquest país el 2001 va impulsar sistemes de crèdit alternatius als que ja existien, amb centenars de milers d’usuaris.

L’impacte social, econòmic i ambiental

Segons alguns autors, l’objectiu principal de les monedes complementàries és millorar el benestar social de les comunitats, ja que supleixen necessitats psicològiques com el reconeixement, el sentit de pertinença, la confiança, la participació social i l’autoestima, entre d’altres. Com que totes les persones tenen alguna cosa per oferir, incloent-hi aquelles habilitats que no es valoren en el mercat de treball formal, les monedes complementàries són una eina que permet apoderar els grups socialment exclosos. Aquests impactes es sumen al creixement de l’esperit comunitari i de les xarxes d’amistat i col·laboració.

Les monedes complementàries són també instruments per construir circuits locals de valor econòmic que eviten la fugida de la riquesa fora de la comunitat, amb un efecte multiplicador en l’economia local. El treball informal, l’intercanvi d’habilitats, el voluntariat i el treball domèstic poden ser valorats, reconeguts, recompensats i fins i tot intercanviats gràcies a aquestes monedes, que ofereixen una alternativa d’accés a béns i serveis a persones financerament excloses o que no poden trobar feina formal, i donen suport al desenvolupament econòmic sostenible a través de les petites empreses locals que mostren més lleialtat a la comunitat.

Les monedes complementàries també tenen un impacte ambiental positiu, ja que disminueixen la petjada ecològica en crear models de consum més locals i substituir les importacions, i redueixen, per tant, l’energia necessària per a transport. Així mateix, promouen l’intercanvi dels productes locals i fins i tot la reutilització de productes. Algunes, a més, estimulen un comportament proambiental incentivant els ciutadans a participar en programes de reciclatge, afavorint la compra de productes més sostenibles i/o promovent l’ús del transport públic. Igualment, n’hi ha que fomenten el desenvolupament de noves tecnologies ambientals, com és el cas de les monedes amb el suport de la producció d’energies renovables.

Gill Seyfang i Noel Longhurst, segons dades recollides al seu estudi de 2013 sobre l’evolució històrica i internacional de les monedes complementàries, van detectar l’existència a tot el món d’uns 3.418 projectes, distribuïts en 23 països de tots els continents. Per projecte s’entén el conjunt de, com a mínim, cinc iniciatives diferents d’una mateixa tipologia de moneda complementària en un mateix país. L’estudi estableix quatre tipologies de monedes complementàries: els bancs de temps, els sistemes de crèdit mutu, les monedes locals i els mercats de troc.

Bancs de temps

Els bancs de temps són el tipus més comú de moneda complementària, amb 1.715 projectes (50,2 % del total) repartits en onze països i quatre continents. Són sistemes basats en l’intercanvi de temps per ajudar una altra persona o organització. El temps de cada participant té el mateix valor, independentment del servei prestat. Alguns projectes s’organitzen en barris o comunitats i estan a càrrec, sobretot, de voluntaris, tot i que n’hi ha d’altres que els impulsen institucions. Sovint se centren en un sector específic, com ara la salut o l’educació. Aposten per la construcció de capital social, la inclusió i la cohesió pel suport entre veïns, l’assistència social, les activitats basades en la comunitat i els programes de voluntariat recíproc.

Un dels primers exemples de banc de temps es registra al Japó el 1973 amb el nom de Fureai Kippu, si bé no es pot considerar com l’impulsor d’aquest tipus de sistemes. Va ser als Estats Units on realment es va desenvolupar, el 1986, la idea dels bancs de temps als barris desfavorits, per reconstruir comunitats i restablir la dignitat de les persones excloses socialment. Aquest model es va expandir ràpidament i va passar al Regne Unit el 1997. Actualment hi ha xarxes molt fortes, que han desenvolupat noves metodologies i han millorat les pràctiques, alhora que han donat suport a nous projectes a escala internacional, en països com Itàlia, Espanya, Portugal, Nova Zelanda, Finlàndia, el Canadà i el Japó.

Sistemes de crèdit mutu

La segona tipologia més important de moneda complementària són els sistemes de crèdit mutu, amb 1.412 projectes (41,3 % del total) presents a catorze països i cinc continents. Els membres d’una comunitat anuncien les seves ofertes i les seves demandes en un directori, mentre un sistema de comptabilitat central s’encarrega de registrar les transaccions. La moneda pròpiament dita es crea quan es realitza una transacció de compravenda en la qual tant el comprador com el venedor es comprometen amb el sistema. El crèdit d’una persona és igual al dèbit d’una altra, de manera que els comptes sempre sumen zero. Aquests sistemes existeixen en el context de la societat civil, sovint amb poc suport per part de l’Estat o altres fonts de finançament. Si bé estan dirigits a donar suport a les economies locals, són els beneficis socials i de foment de la comunitat els que tenen un impacte més gran a través de les xarxes socials que impulsen.

L’exemple més conegut són els LETS, que van néixer al Canadà el 1983. El seu propòsit inicial va ser convertir-se en diners d’emergència durant la recessió. Els LETS es van estendre ràpidament pel Canadà, el Regne Unit, Nova Zelanda i Austràlia a través de xarxes d’activistes verds. El seu creixement va assolir el punt màxim a finals dels anys noranta del segle passat al Regne Unit, i uns anys més tard van arribar a la resta d’Europa. Hi adaptacions dels LETS a França, Hongria, Alemanya, Àustria, Suïssa i Austràlia, i models similars a Sud-àfrica, el Japó i el Canadà.

Monedes locals

Les monedes locals són la tercera tipologia més habitual de moneda complementària, amb un total de 243 projectes existents (7,1 % del total), en sis països i quatre continents. Són sistemes monetaris geogràficament delimitats a una regió que tenen com a objectiu la promoció de l’activitat econòmica local. Tot i que alguns d’aquests sistemes disposen d’una moneda física, en la majoria es treballa amb plataformes digitals i mòbils. Persegueixen complementar la moneda nacional i augmentar la velocitat dels intercanvis locals sense suplantar el comerç interregional.

Un dels casos que convé destacar és el de les hores, la moneda que es va originar a Ithaca (Nova York) el 1991. També hi ha altres projectes dins dels Estats Units, al Canadà i a altres països, la majoria vinculats a grups ecologistes i alternatius. El sistema alemany Regiogeld se centra en el desenvolupament econòmic local i compta amb una poderosa xarxa d’intercanvi. Els bancs comunitaris del Brasil tenen com a objectiu impulsar l’activitat econòmica local en regions marginals.

Un altre model, que va arribar al Regne Unit el 2007 i que ha crescut en forma de cinc monedes diferents, és el de les Transition Currencies. Tot i que no hi ha cap activitat de xarxa formal entre elles, comparteixen l’aprenentatge i l’experimentació amb els mecanismes de pagament electrònic per augmentar la captació d’usuaris. Estan associades, en més o menys grau, amb el decreixement de les “ciutats en transició”, i tenen com a finalitat augmentar la capacitat de recuperació econòmica local.

Mercats de troc

Els mercats de troc constitueixen la quarta categoria en importància de moneda complementària, amb 48 projectes (1,4 % del total) que operen en quatre països i dos continents. Són sistemes destinats a superar l’escassetat de diners en efectiu i a facilitar l’intercanvi entre un grup d’usuaris, generalment en un mercat regular. Tendeixen a utilitzar apunts físics per controlar els saldos, que sovint s’emeten als nous usuaris com un préstec sense interessos perquè puguin participar en el mercat. Amb freqüència s’associen amb la idea de prosumidors, és a dir, individus que produeixen i consumeixen al mateix temps. Són un híbrid entre les monedes locals i els sistemes de crèdit mutu, amb una nova infraestructura perquè les persones puguin intercanviar béns i serveis dins d’un esdeveniment específic, en un lloc limitat i sense necessitat de moneda corrent.

Van sorgir per primera vegada a Buenos Aires, el 1995, com una iniciativa de sostenibilitat en un context de desindustrialització i crisi fiscal. Es van expandir ràpidament durant el col·lapse financer argentí de 1999 a 2002 i es van convertir en una forma de vida per a un grup demogràfic molt ampli. No obstant això, els clubs de bescanvi argentins van ser castigats per la rivalitat entre xarxes i van patir un col·lapse catastròfic en credibilitat a partir de 2002. Tanmateix, alguns continuen actius i hi ha models similars a Mèxic, Veneçuela i altres països de l’Amèrica del Sud on s’han mantingut associats a les idees de l’economia solidària. D’altra banda, al Canadà han sorgit casos per donar suport al desenvolupament sostenible mitjançant la reutilització dels béns.

Segons l’estudi esmentat de Gill Seyfang i Noel Longhurst, Europa és el continent amb un nombre més elevat de projectes –2.333 (68,3 % del total)–, dels quals més de la meitat (54,1 %) són sistemes de crèdit mutu; el 44,4 %, bancs de temps, i únicament l’1,5 %, monedes locals. Un altre estudi, elaborat per Neil Hughes el 2015, i que empra la mateixa classificació de Gill Seyfang i Noel Longhurst, indica que a Espanya hi ha un total de 372 iniciatives: 290 bancs de temps, 71 sistemes de crèdit mutu i 11 xarxes de troc. Catalunya és la comunitat amb més iniciatives (97), per davant de les 61 d’Andalusia i les 51 de Madrid. Les 97 iniciatives catalanes es distribueixen en 71 bancs de temps, 23 sistemes de crèdit mutu i 3 xarxes de troc.

Com que són dades de 2015, actualment hi ha iniciatives que no s’hi recullen, com el cas de monedes locals promogudes per certs ajuntaments espanyols. Així mateix, la majoria de les iniciatives existents solen satisfer els requisits de dues de les quatre tipologies de classificació com a mínim. Per exemple, hi ha iniciatives de moneda local que també reprodueixen sistemes de crèdit mutu, o sistemes de crèdit mutu que tenen en compte la conversió de la seva unitat d’intercanvi amb l’hora pròpia dels bancs de temps.

La integració de les dades dels dos estudis anteriors amb molts d’altres i la creació d’un repositori actualitzat de monedes complementàries realment operatives no són pas qüestions trivials, ateses la disparitat de classificacions utilitzades per a la seva categorització i la dificultat de conèixer-ne el grau d’operativitat. La creació d’una base de dades actualitzada i homogènia, tant a Espanya com a escala internacional, és una de les tasques més urgents per consolidar les monedes complementàries i mostrar-ne el potencial. Sense això, la confusió, la descoordinació i el descontrol s’apoderen d’aquest àmbit, cosa que en dificulta la divulgació i, per tant, la capacitat de creixement i transformació social. Aquest és, precisament, un dels objectius que es planteja el grup de treball i recerca “Diners i valors”, dels Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), en col·laboració amb l’Institut de la Moneda Social (IMS).