Potser estaria bé que, alguna vegada, ens fixéssim en el rètol d’una estació i ens preguntéssim què signifiquen aquelles paraules. Perquè hi desfilen referències històriques, geogràfiques, personals.
© Vicente Zambrano
Imatge de l’estació del Liceu de l’actual línia 3, que va ser final de la línia I entre el 1925, un any després d’inaugurar-se, i el 1946, quan se li va afegir l’estació de Ferran (“Fernando-Ramblas”).
El ser humà va néixer al planeta Terra. I quan dic planeta Terra, vull dir la seva superfície. Allà on l’espècie podia viure i evolucionar.
Al cap d’uns mil·lennis, però, va intentar conquistar l’aire, i ho va aconseguir. Primer va intentar-ho amb globus i després amb avió. Va descobrir que es podia moure en un altre espai.
Li faltava descobrir i demostrar que es podia moure encara en un altre espai, que podia viatjar per sota de la seva superfície ancestral.
I va néixer el metro.
Es podria dir que era la conquista d’una tercera dimensió: la subterrània.
El metro, que primer va ser un túnel únic, s’ha anat ramificant progressivament fins a convertir-se en una xarxa. Com un teixit cada vegada més dens.
Això ha permès l’aparició d’una percepció absolutament nova, que incorpora dos valors fonamentals de la vida: el temps i la distància. Penso en els temps antics, quan l’home només disposava dels peus per desplaçar-se. Una limitació que compartia amb la majoria dels animals terrestres i que després es va modificar amb l’ús del cavall i del carro.
Fins que el metro va aportar una gran innovació: la velocitat. A les grans ciutats, la velocitat de trasllat es va aconseguir gràcies, precisament, al fet que els camins que obrien els combois de metro no es veien entorpits pels obstacles de la superfície i podien, per tant, mantenir una velocitat ràpida i sostinguda.
Avui, una Barcelona sense metro no és imaginable. La ciutat seria com un organisme al qual li han extirpat uns nervis bàsics.
Per mi, una altra qualitat del metro és que ens parla. Almenys als qui tenim una certa curiositat per llegir rètols. Naturalment, el viatger té pressa i només necessita identificar la placa que li indica on haurà de baixar. Però generalment no sabem què ens diuen alguns dels rètols successius, a més d’indicar en quin punt estem del nostre trajecte.
Potser estaria bé que, alguna vegada, ens fixéssim en un dels rètols i ens preguntéssim què signifiquen aquelles paraules. Perquè al llarg de totes les línies de metro, hi desfilen referències històriques, geogràfiques, personals. La Verneda ens diu que, en aquell barri, abans hi havia un bosc de verns. Igualment, l’estació Llacuna ens fa saber que en aquella zona hi va haver, en altres temps, una invasió d’aigua de mar. Drassanes, que prop d’aquella estació es construïen vaixells medievals per a l’expansió mediterrània de Catalunya. I Penitents, que és un barri on hi havia hagut ermitans, cosa que ara costa de creure.
Els vagons del metro de Barcelona, doncs, anant i venint sense parar, teixeixen els més diversos punts de la vida passada i present.
Quan baixo en una estació, miro la placa i, si entenc què m’està dient, li dono les gràcies.