A Mauricio o las elecciones primarias es dibuixa una ciutat deprimida que no gosa fer realitat el que anhela, una Barcelona que va del somni prescrit de la transició al somni promès dels Jocs Olímpics, igual que el malalt que canvia d’estimulants a veure si l’encerta.
© Manel Andreu
Barcelona és la llegenda de la ciutat sense nom perquè no hi ha manera de pronunciar dues vegades el seu nom i que signifiqui el mateix. Dins de cada novel·la ambientada a Barcelona hi viu una ciutat diferent; tant se val que els llibres siguin del mateix autor. A Eduardo Mendoza (que és el novel·lista que ha recreat més visions de Barcelona) no és igual, per citar-ne unes quantes, la Barcelona de La verdad sobre el caso Savolta, que la de La ciutat dels prodigis, que la d’El enredo de la bolsa y la vida (la més recent, assolada per la crisi actual, on fins i tot el famós detectiu sense nom es queda sense el seu negoci de perruqueria) ni que la de Mauricio o las elecciones primarias. De totes les Barcelones llegides en l’obra d’Eduardo Mendoza, és aquesta última la que m’ha colpit més; no solament impressionat, apassionat o fascinat: ara parlo d’emocions.
Es va publicar el 2006, quan Mendoza feia una llarga temporada que tenia els seus lectors sotmesos a la llei seca. Només havia escrit dues obres en els últims deu anys: el 2001, la novel·la La aventura del tocador de señoras, i aquell mateix estiu, un fulletó de ciència-ficció per a El País, El último trayecto de Horacio Dos, que després es va recollir en un llibre. A més totes dues eren d’humor, de manera que la part herbívora (o potser carnívora) de la fauna lectora es caragolava de fam. El 2006 ja vam viure temps presents, si entenem el present com el desmantellament de tot allò que han aconseguit les generacions anteriors. És l’any en què explota la bombolla immobiliària i la gent comença a sortir al carrer en defensa del dret a l’habitatge. I és quan apareix Mauricio o las elecciones primarias, una novel·la ambientada en una altra de les èpoques més descoratjadores i dures de la nostra ciutat, la que té lloc entre les eleccions a la Generalitat de 1984 (on el mapa polític català queda fixat per a tota l’eternitat) i la nominació el 1986 de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics. És la Barcelona del desencís de l’esquerra (la novel·la comença amb els socialistes buscant gent per omplir les seves llistes), de l’especulació immobiliària que sotmet els ajuntaments, la Barcelona dels confins ignots (part de l’acció transcorre a Santa Coloma de Gramenet)… S’hi dibuixa una ciutat deprimida que viatjarà d’un somni a un altre i que no gosa fer realitat el que anhela, que va del somni prescrit de la transició al somni promès de les Olimpíades, igual que el malalt que canvia d’estimulants a veure si l’encerta.
La novel·la està escrita amb una prosa feta miques per la destral basca de Baroja. No hi ha Mendoza més barojià que el d’aquest llibre. Cap escriptor no ha sabut llegir Pío Baroja millor que Eduardo Mendoza. Aquí, com a Baroja, tot és un reflex d’un estat d’ànim: el fraseig abrupte, els diàlegs secs i llunyans, com sentits a la casa del costat, la ciutat mateixa, els seus paisatges i, sobretot, els seus personatges. Mauricio és un indecís que viu en un estat d’anhel permanent; així doncs, quan la vida el fa escollir entre dues realitats, entre dues formes de plasmar-se com a ésser viu, es paralitza i deixa que la realitat més potent l’arrossegui com una riuada s’emporta un tronc mort, o una ciutat sencera.
En tots els llibres de Mendoza del que més es parla és de la lluita per l’amor, de la difícil lluita per establir un amor que no és mai a l’abast. Les eleccions primàries d’en Mauricio són entre una jove advocada de classe mitjana, que encara viu amb els pares, i una dona de Santa Coloma, una roja històrica que fa vida independent. Però també totes dues representen aquests dos somnis en què se submergeix l’època narrada: la promesa de l’èxit anunciat a Lausana i un somni al qual, com que no es va acomplir, només li queda morir, igual que moren tots els somnis trencats, de la manera més trista i solitària.
En Mauricio és l’home sense voluntat, atrapat en una onada de pessimisme i que al final es veurà atrapat en una onada d’optimisme. Però això no vol dir que s’hagi redimit. Mauricio Greis és també la imatge invertida d’Onofre Bouvila a La ciutat dels prodigis (la filòloga Cristina Jiménez-Landi Crick ha escrit sobre el pas de la Barcelona moderna a la postmoderna a través d’aquestes dues novel·les); així, doncs, una obra és mirall de l’altra, de la mateixa manera que ho són les seves respectives Barcelones. Els llibres d’Eduardo Mendoza contenen el mirall que Stendhal va introduir a la novel·la. Per l’obra de Mendoza es va reflectint Barcelona en tots els seus rostres. Quan vaig llegir Mauricio o las eleccions primarias, hi vaig veure reflectit el meu.