Els humans aprenem el món ben aviat. Estimem la terra i les persones que ens donen vida, però som capaços de ser entre altres persones, en altres terres, d’aprendre llengües diferents de la nostra, altres costums, sense necessitat d’oblidar els orígens.
Foto: Brangulí / AFB.
Blocs del polígon Sud-Oest del Besòs, construït entre 1959 i 1966 pel Patronat Municipal de l’Habitatge, durant una visita de l’alcalde Josep Maria Socias, l’any 1978.
Ser d’una època imprimeix caràcter a la vida d’una persona. Penso que pertànyer a un lloc i, per circumstàncies, canviar-lo per un altre, també.
La meva va ser una emigració suau. Vull dir que, si des de Tremp no hagués anat a estudiar a Barcelona als catorze anys, m’hauria pogut quedar al poble amb els pares i el padrí. No era necessari aquell viatge, però a casa van pensar que em seria convenient. Crec que, sense ser-ne conscients, van decidir un camí en la meva vida, van ser generosos.
Em produeix tendresa pensar en aquells primers temps a Barcelona. La major part de les hores, a casa d’uns oncles i a l’institut Montserrat. Jo m’enyorava del Pallars, en especial de Tremp, de casa, de les amigues, del paisatge. Al principi, els diumenges, feia per trobar la comarca a la capital. El germà, els parents, els amics que hi estudiaven, els coneguts, però tots d’allà dalt, com solíem dir. Un dia, a classe, el professor de ciències naturals va esmentar les salines de Gerri i em vaig emocionar com si parlessin de la família.
La perspectiva del temps fa que ara em miri la segona meitat dels anys seixanta com una època en què es fa visible la resistència contra el franquisme, un temps en què es lluita tenaçment a Catalunya i no pas ja en silenci absolut. Els fets afloren per la seva importància. Jo ja sóc a Barcelona durant la Caputxinada –ara n’ha fet cinquanta anys–, estudio sisè de batxillerat. La Montserrat Roig estudia preuniversitari al mateix institut. També el 1966 es funda a la universitat el Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB), al qual m’acostaria un parell d’anys més tard, quan estava matriculada al primer curs de Filosofia i Lletres.
A poc a poc, amplio el coneixement de la ciutat, des de la zona inicial, la llavors anomenada plaça de Calvo Sotelo, fins al carrer de Copèrnic, damunt de la Via Augusta i a prop de la plaça de Molina. De fet, al cap de dos cursos i mig d’haver arribat, em traslladaré a una residència del carrer d’Avinyó. I, tres anys més tard, ens reunirem amb el meu germà en un pis tocant al Paral·lel.
La xarxa de camins que segueixo a la ciutat és cada cop més àmplia. Durant aquests anys, encara que hi passo tot l’estiu, Nadal i Setmana Santa, començo a mirar el Pallars amb perspectiva. He interioritzat el paisatge que no puc veure cada dia i, sobretot, connecto la petita història dels pares i dels padrins, la de la Segona República i la de la Guerra Civil, amb la realitat d’estudiant que escolta, llegeix i protesta amb els companys. Sense soroll, els camins de Barcelona i dels dos Pallars s’encreuen i són per a mi dreceres per conèixer la història que m’han negat. Reconec que no tinc l’accent de la capital i que ignoro massa del que m’envolta, però no passaran gaires cursos i ja em sentiré d’arreu, d’on he nascut i m’he esquerat, i d’on visc. Aviat, la rica llengua heretada a casa, que no a l’escola, pugna per esdevenir també llengua escrita a la capital. Ni que sigui, si més no, per expressar-hi els records i els anhels. D’aquests primers cursos a l’institut Montserrat provenen algunes de les meves millors amigues i els escrits inicials amb instint literari. Versos i proses.
Una reserva valuosa
No sé fins a quin punt era conscient llavors que la meva procedència em fornia d’una reserva valuosa, una experiència que, amb el pas dels anys, se’m manifestaria com a estructuradora i inspiradora. Així doncs, havia fet un desplaçament de terra ferma cap a la costa. Malauradament, als anys seixanta i setanta, al Pallars faltaven infraestructures bàsiques que empenyien la població a distanciar-se’n. Per als joves, no hi havia cap institut ni es podia accedir a una formació professional, ni tampoc no eren gaire suggeridores les feines possibles. Però, hi insisteixo, jo era catalana, amb l’accent pallarès que l’oïda m’ha fet perdre, i, a casa, no passàvem necessitat. Podríem dir que, en el meu cas, l’emigració respon a l’intent de millorar la meva formació.
Sigui com sigui, jo ara no sóc ben bé de Barcelona, però m’hi sento, ni sóc ben bé del Pallars, però m’hi sento. És un tret distintiu que comparteixo amb milers de persones que viuen a la capital de Catalunya i arreu del món. Cada vegada seran menys les qui naixeran i viuran sempre al mateix lloc: ciutat, comarca, país, continent.
Acabada la carrera de Filosofia i Lletres, Romàniques Hispàniques, vaig començar a treballar a l’ensenyament. S’anaven ampliant els meus paisatges, les coneixences per raó de feina i d’amistat. Als primers setanta, el barri del Besòs em va marcar un punt d’inflexió, hi vaig fer de professora a l’escola Joan Maragall. La formació professional funcionava en règim nocturn, les classes començaven al vespre i acabaven a les deu de la nit. Els alumnes eren aspirants a administració, a electricistes, a la indústria química. Jo hi ensenyava llengua castellana als diferents grups; llavors, superava ben just en dos o tres els vint anys. Ells eren, en general, més grans. Joves i homes madurs, alguns treballaven a les fàbriques i tallers del barri, i elles, igualment. A formació administrativa hi solia haver majoria d’alumnes dones i, a electricistes, quasi tots eren homes. Auxiliar químic gaudia d’un equilibri més gran entre tots dos sexes. El gruix de l’alumnat de l’escola provenia de fora de Catalunya, de Múrcia i d’Andalusia, sobretot. Ara, parlant-ne, m’adono de l’afecte que em lliga a aquelles persones i com m’enorgulleix saber d’algunes que se senten barcelonines com jo, encara que ni elles ni jo no vam néixer a Barcelona. Aquella experiència va ser profunda i em va ampliar la visió de la ciutat, de la immigració, de les llengües, de les classes socials, de l’amistat. Des de llavors sé que jo sóc una emigrada de luxe.
L’etapa del Besòs va durar dos o tres cursos. Després vaig presentar-me a les primeres oposicions d’agregada en Llengua i Literatura Catalanes i vaig ser de la promoció del 1978. Havien de passar més de vint anys fins que jo abordés una ficció basada en l’emigració andalusa dels anys seixanta. El resultat seria la novel·la Carrer Bolívia. El món de llavors, el barri del Besòs tal com era, sense a penes infraestructures, poblat per famílies que venien de fora. Molts carrers encara no tenien paviment, els pisos eren petits, la gent, soferta. L’escola estava arrelada al barri, als problemes de la gent, a les aspiracions que feien que alguns se sacrifiquessin per estudiar després d’una jornada laboral. Els meus protagonistes (Lina, Néstor, Sierrita) no es corresponen amb les persones que hi vaig conèixer, però hi havia un capellà obrer a qui el personatge Daniel podria assemblar-se. Potser la Núria Solera pot recordar alguna professora, però no hi havia en mi voluntat de copiar la història o el caràcter de ningú de llavors. Sí, l’ambient. A més dels blocs i els bars, l’enyorament, la resignació, la companyonia, les reivindicacions polítiques i socials.
Els humans aprenem el món ben aviat. No cal que ens l’expliquin. Estimem la terra i les persones que ens donen vida, les paraules que ens dibuixen els éssers, els objectes, les actituds i els sentiments. Els costums. Però som capaços de ser entre altres persones, en altres terres, d’aprendre llengües diferents de la nostra, altres costums, sense necessitat d’oblidar l’essència dels orígens ni res que considerem o hàgim considerat nostre. Cap dels trets que ens han situat al món no ens impedeix estimar-ne els camins infinits.