© Pep Montserrat
La meva faldilla marítima va trigar a dur-me aires forans. Els primers, els italians, que, primer al Palau Reial i després al Teatre dela Santa Creu, em van regalar l’òpera. Els “cruzados”, com en deia Pitarra –referint-se al Teatre Principal, antic Teatre dela Santa Creu–, i els liceistes s’esbatussaven en aquells bons moments per a la lírica. És clar que aviat, i sobretot des del Liceu, va haver-hi molta tabarra wagneriana, cosa que va permetre que em vestís de gala amb l’arquitectura modernista que sovint feia referència a mitologies de les quals Wagner havia extret no poc material.
De tota manera, aquest vessant tan seriós també va tenir ressons populars, començant per un cant coral viu des de Clavé i que amb la “casa dels cants” (com Maragall va definir el Palau dela Música Catalana) va arribar al punt culminant. Per no parlar de les primeres fornades “canalles”, ja des d’aquell Paral·lel onla Bella Dorita entonava cançons d’ambivalència més que evident; o de les primeres notes de jazz que vaig poder sentir en locals com el Rector’s Club de l’Hotel Palace, amb aquella orquestra que en deien “de negres”… (santa innocència!)
També van experimentar sobre les meves parts altes: a l’Institut Francès, per exemple, els del Cercle Manuel de Falla compartien inquietuds amb els del Dau al Set. Sort vam tenir d’aquella gent, que maldaven per dur els aires de veritable modernitat de França o de l’Europa Central, mentre que la programació del Palau dela Músicaera escarransida i la del Liceu obeïa al bon ofici d’un empresari que feia el que podia, però que només omplia el coliseu a base de bohèmes i traviates… És clar que aquells senyorets de Liceu i amb amant a qui posaven un estanc continuaven freqüentant El Molino, on la Bella Dorita enlluernava amb la seva ingenuïtat visiblement postissa, entonant aquells cuplets controlats pel puny ferri del censor de torn.
© AFB
L’animació de l’avinguda del Paral•lel reflectida en una fotografia d’autor desconegut presa al principi del segle passat.
Vaig ser una mica de Xàtiva, de Verges, de Palma o del Poble-sec quan van arribar en Raimon, en Lluís, la Mariadel Mar o en Joan Manuel, que s’han aprofitat ocasionalment o definitivament dels meus carrers i de les meves places per instal·lar-s’hi a viure mentre forjaven allò dela Nova Cançó en espais com la Cova del Drac. Eren bons nois, ben diferents d’aquella gent de classe alta que es divertien tant amb els nous aires del rock anglosaxó a la primera ronda que em van regalar, la del General Mitre, a l’alçada de Muntaner: temps de Boccaccio. És clar que qui em va definir amb una etiqueta de la qual em sento orgullosa va ser la colla que formava part d’aquell “rock laietà” que, repeteixo, passejo amb no poca vanitat.
I heus aquí que se’m va cremar el Liceu. I aleshores tot van ser escarafalls i plors davant de les seves runes fumejants. I van decidir que aquell Liceu d’uns quants fos de tots i per a tots. En l’entretant, em van fer l’Auditori, encara que me’l van col·locar en un lloc tan mancat d’encís que encara avui he de xiuxiuejar a cau d’orella a algun taxista poc informat on s’ubica l’edifici que algú ha dit que és tan llarg com el Titanic (Déu nos en guard que acabés tenint la mateixa dissort!).
Tot això em passava com a ressaca d’una borratxera que en el fons m’ha sortit molt cara: m’ho vaig passar molt bé quan em van encendre la torxa olímpica, però després ja no vaig estar d’humor per a fòrums, perquè en preveia les conseqüències: massa oferta per a poc client, tot i que el Primavera Sound i el Sónar encara em produeixen un estrany i plaent pessigolleig.
Veig, però, massa inèrcia i badallo en excés davant d’una programació, la de l’Auditori, que sembla massa previsible: procuro saltar-m’ho sempre que puc, i tan sols hi vaig per a actes protocol·laris d’aquells que hom no es pot saltar ni que vulgui. Han fet el que han pogut, però la veritat és que de vegades, mentre passejo per les immediacions del local, veig sempre els mateixos que van al Palau o ocasionalment al Liceu.
© Frederic Ballell / AFB
Concert inaugural del Palau de la Música Catalana, el 9 de febrer de 1908.
Tenim els equipaments que hem de tenir, d’acord, però al capdavall són continents sense contingut. Per no parlar de les seves gestions nefastes (i en alguns casos pròpies de les pitjors èpoques del gangsterisme) en alguns d’ells, començant pel mateix Palau dela Música, amb aquell personatge que respon al nom de Fèlix Millet (“Fèlix Bitllet”, com es pot llegir a la placa que encara hi ha just davant de l’edifici de Domènech i Montaner). O la pèssima gestió del Liceu… Què ens deu estar passant?
Mentrestant, i a banda d’aquells festivals de músiques electròniques i alternatives, em conformo amb la moguda dels joves adolescents (o dels adults amb posat adolescent) que mantenen viva la flama de la ballaruga en espais comla Sala Apolo, el Be Cool, Razzmatazz o Luz de Gas. És clar que són xicots que senten però que no escolten, i que potser no són conscients de la realitat musical del moment. Jo, ho confesso, tampoc: passo massa hores amb l’iPhone descarregant-me cançons de novetats discogràfiques que escolto potser tan sols un cop, sense que aquelles cançons de grups de casa nostra facin i creïn pòsit: he esdevingut una ciutat, en l’àmbit musical, massa profilàctica. Utilitzar i llençar, en definitiva.
I que consti que no sento pas nostàlgia, però sí que alguna cosa s’ha perdut. Qui sap si la il·lusió per aprendre coses noves, i això em fa pensar en un futur sempre millor.
Sempre he estat (i me’n vanto) una ciutat que ha donat al món molts i bons músics. I que n’ha acollit d’altres. I això podrà seguir sent així si realment els qui tenen cura de mi em fan més atractiva musicalment. Això ho aconseguiran dotant l’Auditori d’una infraestructura de concerts amb una línia de programació que sumi tradició amb modernitat, assumint els riscos propis de tot equipament cultural. Serà també el moment de veure del tot sanejat un Palau dela Música embrutit des de la primera fins a la darrera pedra, per tornar-li la dignitat que mai no hauria d’haver perdut.
© Pepe Navarro
Concert del grup Standsill al festival Primavera Sound de l’any 2007, al parc del Fòrum.
També espero que en el futur hi haurà una interacció temàtica en les línies de programació: seria molt interessant que la Filmoteca, el Centre de Cultura Contemporània o el MACBA s’alineessin amb el Palau, l’Auditori o el Liceu a l’hora de programar activitats expositives o d’exhibició, de manera que estiguessin vinculades temàticament amb un programa o un altre. Ara que s’estila això de la transversalitat, caldria que romangués per als nostres fills o néts, una mica per allò que siguin una mica més cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços.
Tot això, però, no s’aconseguirà si no em cuiden una mica més els centres d’ensenyament musical. A l’ESMUC li cal una repassada a fons, el Conservatori del Liceu té una nova seu que molts encara no saben ni on és i del meu estimat conservatori del carrer del Bruc ningú no sembla recordar-se. És clar que els plans docents pel que fa a la música en els cicles escolars fan plorar, però hem arribat a una situació que, si es manté així, portarà a una educació paupèrrima dels nostres futurs joves.
Deia al principi d’aquesta part en què goso somiar en el futur que he estat una ciutat de músics o acollidora de músics, i de potències compromeses amb la modernitat, el risc i l’avantguarda. Prometo rentar-me més sovint la cara i no obrir-me tants esvorancs en carrers amb dificultats de circulació; però, això sí, a canvi torneu-me aquell risc i aquella mirada dues passes més enllà per part de joves o no tan joves creadors que tornin a aplegar-se a l’entorn de festivals o de jornades de música realment contemporània, per tal de seguir-me creient capdavantera i mirall de la creació musical dins i fora de les fronteres d’aquest país del qual vull seguir sent (i molt orgullosament) cap i casal.
“He estat una ciutat generadora i acollidora de músics, compromesa amb la modernitat, el risc i l’avantguarda”
A la gran encisera no li falta raó quan reflexiona com ho fa a propòsit d’un present que sembla estancat i d’un futur del tot incert. Les ensopegades i les ficades de pota que han situat la música a Barcelona en una situació d’atzucac no es deuen, en absolut, ni a la manca de talent ni als centres d’ensenyament, que tenen bons professionals com a docents, de solvència provada i contrastada. Ni tampoc a la manca d’uns equipaments que, independentment d’alguns bunyols arquitectònics, poden donar cabuda a moltes activitats i a un públic nombrós. El problema és un altre i és de caire administratiu i polític. Quan determinats homes encorbatats potinegen i fiquen les mans on no els pertoca, posant en pràctica allò del “ni fer ni deixar fer”, la música s’atura i es manté inexorablement en un fatal compàs d’espera. I qui diu la música diu, és clar, qualsevol altra activitat artística o de l’àmbit que sigui.
© Ariadna Borràs
Concert inaugural de la 40a edició del Festival de Jazz de Barcelona, l’octubre del 2008, al parc del Centre del Poblenou.
Cal deixar la música i l’organització i l’explotació dels seus equipaments en mans de tècnics o d’artistes qualificats per a la gestió. Convé, i cal fer-ho ja, abans que sigui massa tard (o sigui, abans que marxin), que els joves músics tinguin aquí garantit un lloc de treball estable o una possibilitat de promocionar-se. D’altra banda, les programacions ignoren sistemàticament la creació dels qui surten, ben preparats, dels centres d’ensenyament de les ciutats. No sobraria encarregar-los regularment i periòdicament obres per estrenar al costat de les grans peces de tota la vida.
A banda dels equipaments més emblemàtics, convé reactivar la presència de la música als barris; per exemple, als recuperats patis interiors de l’Eixample, o en alguns parcs i jardins (com es va fer als anys noranta), durant els mesos de bon temps. Treure la música dels seus llocs neuràlgics, traslladar-la a la realitat quotidiana dels veïns que no volen o no poden desplaçar-se a un gran auditori o a un gran teatre, per qüestions econòmiques o de comoditat.
Ja sabem que la capital catalana no ha estat ni seràmai Viena, Berlín, Londres o París. Però s’ha de fer tot el que calgui perquè Barcelona no deixi de ser mai el que sí que ha estat sempre: melòmana.