Pateixo, ergo sóc

No és cortès ventilar les misèries d’una dama, per això m’estalvio els detalls de la nit que la filosofia catalana va arribar a urgències presa d’un atac d’ansietat. Amb tot, i com que és un tema d’interès nacional, transcric la conversa que al cap d’uns dies va mantenir amb un psicoanalista amic meu a qui vaig adreçar-la, confiant que seran discrets.

–Segui, senyora, sisplau. Acabo de llegir l’informe que m’ha passat el psiquiatre de guàrdia que la va atendre i estic un pèl sorprès. No ha rebut mai assistència psicològica?

–Perdoni’m, doctor, perdoni’m. És que no gosava sortir de casa.

–Res a perdonar, dona. Posi’s còmoda i expliqui’m una mica què li passa.

–Veurà doctor, és que no sé com dir-l’hi. És que hi ha dies, alguns dies, de fet força dies, en què sospito, sospito que, que… no existeixo. Crec que no sóc res, o que no sóc res clar i distint, potser només un seguit d’intents sempre estroncats. Tothom sap què és la filosofia alemanya o la francesa. Però jo? Què sóc jo? Sóc la filosofia que s’ha fet al Principat? La dels Països Catalans? La dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó amb parla catalana? Compten els catalans exiliats? Compten els catalans del segle XIX que van escriure en castellà? Puc incloure-hi juristes, poetes, polítics divagant sobre el seu ideari? Què sóc jo?

–Calmi’s, dona, i expressi’s tranquil·lament. No hi ha pressa; cap filosofia no és amiga de la pressa.

–Ja ho sé. Precisament això m’ha costat molt d’entendre i d’acceptar. Fins fa cosa de trenta anys, quan veia que les filosofies estrangeres em portaven tants anys d’avantatge en la producció d’obres i en el diàleg entre els seus autors, incorporava l’estudi dels seus corrents com una boja. Vaig omplir les universitats catalanes de heideggerians, hegelians, marxistes, neopositivistes, estructuralistes… perquè tocava. Vaig rebre totes aquestes filosofies d’una manera asistemàtica i sovint acrítica. Perdoni’m, doctor. Jo només volia recuperar el temps perdut. Être à la pàge, comprenez-vous?

“Vaig omplir la universitat
de filosofies estrangeres
perquè tocava. Volia
recuperar el temps
perdut. ‘Être à la pàge’.”

–Perfectament. Però pari de disculpar-se i expliqui-m’ho per ordre, sisplau. Com i quan va començar a filosofar?

–D’acord, doctor, perdoni’m. Miri, durant molts segles, a Catalunya igual que a tot arreu la discussió intel·lectual va ser un luxe de l’Església. El primer nucli actiu que vaig tenir va ser el monestir de Ripoll, que va alçar-se en temps de Guifré el Pilós, encara que els meus primers anys forts van venir amb Jaume I, tres segles després. Parlo per Ramon de Penyafort i Ramon Martí, dos frares dominics consellers seus, apologetes i estudiosos de les escriptures i del dret canònic, dedicats el primer a convertir musulmans i el segon a convertir jueus. Amb tot, els consellers de Jaume II van ser molt més ambiciosos, penso en Arnau de Vilanova i sobretot en Ramon Llull, a qui molts consideren el fundador de la filosofia catalana.

Llull tenia, pfft…, un projecte faraònic, pretenia sistematitzar-ho tot. Volia explicar, per exemple, la fe a través de la raó: per això de vegades sembla un místic i de vegades un científic. Per la seva apologètica de la fe, Menéndez Pelayo el va considerar l’origen dels místics castellans del segle XVI. I per la tècnica amb què volia escrutar el visible i l’invisible combinant unes nocions primeres, Leibniz va assenyalar-lo com la font de la seva Ars magna, que va titular així en honor a la lògica universal lul·liana. La fama de Llull va estendre’s ràpidament com taca d’oli i, de fet, de Pere Joan Llobet a Salvador Bové, del segle XV al XX, ha estat el català més estudiat i el que ha deixat més empremta entre els meus pensadors.

–Perdoni que la talli, però tots els seus filòsofs eren cristians? És una dada important.

–En absolut. No sé si coneix Hasday Cresques, el rabí de Barcelona que el 1397 va escriure la Refutació dels dogmes cristians. Bé, també va discutir la lectura de Maimònides sobre Aristòtil i es diu que sense la seva tesi de l’emanació no es pot entendre Spinoza. De totes maneres, pensi que aleshores la teologia era el marc dins el qual s’estudiaven àmbits que ara són independents, com per exemple la filosofia del llenguatge. Caldrà avançar uns segles per pensar al marge de Déu.

De fet, caldrà avançar fins a Pere III, que va muntar una mena d’oficina literària dins la cancelleria reial, on tenia escrivents traduint al català obres llatines. Aquest MIT, per entendre’ns, va consolidar-se en temps de Joan I i de Martí l’Humà i és on va treballar Bernat Metge, a qui molts consideren el referent de l’humanisme català. De totes maneres, durant els segles XIV i el XV també vam tenir dos religiosos importantíssims: Francesc Eiximenis i Raimon Sibiuda,la Teologia natural del qual resulta una lectura molt original de les dues ciutats de sant Agustí i de l’escala dels éssers de sant Bonaventura. Potser li sona: Montaigne va traduir l’obra al francès i va discutir-ne alguns aspectes al seu assaig més llarg. La Inquisició va prohibir-la, la Teologia de Sibiuda, segurament perquè asse­­nyala l’home com a veritat primera i apel·la a la seva experiència concreta per arribar a Déu. Suposo que devien ensumar que era averroista però més aviat de la banda de la raó, ja m’entén, que és una mica el que li va passar a Joan Lluís Vives… No deu tenir pas un caramel, doctor?

–Doncs no, em sap greu. Però descansi un moment si vol. Pel que veig, té uns orígens sòlids i això és fonamental perquè són els anys en què forgem la personalitat, cosa que òbviament fa més fàcil qualsevol remuntada.

–No ho sé, doctor. Pensi que després va venir un segle força complicat. El 1717 Felip V va fer traslladar totes les universitats del Principat a Cervera, i la de Barcelona no va tornar a funcionar fins al 1838. Ho va fer per evitar aldarulls, perquè els professors i els estudiants de la capital havien estat un nucli molt actiu de l’austriacisme. I va ser una llàstima, perquè al final del segle XVI la seva universitat tenia sis càtedres de filosofia i era més receptiva amb el Renaixement europeu, mentre que a Cervera bàsicament s’hi estudiava tomisme i suarisme. Per allà, però, hi van passar els noms més sonats: Ramon Martí d’Eixalà, Manuel Milà i Fontanals i Jaume Balmes, és clar. No l’ha llegit, El Criterio? Faci-ho. Sense ell, per exemple, no es pot explicar el bisbe Torras i Bages, que també és molt important.

–Així, doncs, vau tenir un segle XIX molt beat? En guardeu un record dolorós?

–No, no. De fet, durant aquells anys els meus pensadors es van dedicar en pes a rumiar què érem els catalans com a poble. Primer Martí d’Eixalà, després Xavier Llorens i Barba i Manuel Duran i Bas van formar l’escola filosòfica catalana o escola del sentit comú, d’influència escocesa. Llorens i Barba va formular la teoria de l’esperit nacional, partint d’una idea de la filosofia com a expressió de la consciència col·lectiva. Segons Alexandre Galí, sense el seu discurs inaugural del curs 1854-1855 a la Universitat de Barcelona, Prat de la Riba no hauria formulat els seus principis polítics tal com va formular-los. És el nostre Fichte, com si diguéssim.

–I tot això ho va viure en un entorn universitari?

–No només. Tenia facultat de filosofia i lletres, però fins a l’any 1910 només va tenir una classe de lògica fonamental que donava una mòmia instal·lada a la universitat, el senyor Josep Daurella. Després s’hi van incorporar Tomàs Carreras i Artau com a professor d’ètica i Jaume Serra Húnter com a professor d’història de la filosofia, i el 1913 es va inaugurar la càtedra de psicologia superior en les famoses oposicions que Cosme Parpal va guanyar a Eugeni d’Ors. El clima universitari era força gris, i encara ho hauria estat més si no hagués estat pels seminaris que organitzava Serra Húnter. No m’estranya que l’Eugeni no s’hi trobés bé, en aquell ambient. Si una cosa tenia és que s’ofegava ràpidament amb qualsevol sistema. Per això va crear un programa filosòfic propi amb un llenguatge inventat: l’arbitrarietat, l’home que treballa i juga, les idees com a “transsumptes” i arquetips… De vegades parlava del que no sabia, és cert, però tenia talent, era ambiciós i la seva obra, si més no, és exuberant.

Durant uns anys el Xènius va ocupar el tron de Joan Maragall, que no havia fet filosofia pròpiament dita, però que a través de la premsa i dels seus elogis va elaborar un pensament cada cop més refinat. La seva teoria de l’amor enllaça amb la de Raimon Sibiuda. I la “paraula viva”, d’aires romàntics, de la qual creia que Francesc Pujols prendria el relleu és… Es pot saber per què riu? Si ha de riure’s de Pujols, me’n vaig. N’estic tipa que el menyspreïn. Si el cansa el seu estil diarreic, faci un esforç i veurà que no només va fer facècies. O es pensa que si hom no escriu com Eduard Nicol i Josep Ferrater Móra ja no fa filosofia? Ni Josep Maria Calsamiglia ni Ramon Valls ni Francesc Canals, sens dubte els meus revitalitzadors en l’etapa postfranquista, van fer gaire cas de Pujols.

–Jo no he rigut, senyora. I relaxi’s, que per avui ja n’hi ha prou. Haurem de treballar, és clar, però no serà tan complicat com em pensava. De cara a la propera sessió, li demanaria en primer lloc que no es disculpés més: fora complexos. Encara que un complex neixi d’una falta, d’una mancança, i que per tant podríem dir que és un buit, no es confongui, és un buit que pesa molt i que ens empetiteix.

Després m’agradaria que pensés quins autors creu que s’han ignorat injustament i quins altres s’han inflat, si fos el cas. No ens caldrà fer una tesi de totes les obres de tots els  pensadors perquè es comenci a trobar més bé, però convè que es faci una idea més aproximada de si mateixa. Jo li garanteixo que existeix. Però si encara no es coneix honestament és perquè la història l’ha anat estroncant i l’ha fet estar sempre a la defensiva. Per això es deixa impressionar tan fàcilment i qualsevol cosa que ve de fora li sembla per se millor que el que ha fet o pot fer.

I encara voldria demanar-li un tercer exercici. Com que no es tracta de venjar-se de ningú sinó de trobar eines que l’armin per al futur, voldria que em digués amb quins pensadors vius podem comptar per fer-la créixer. Ara li parlo d’oïda, però digui’m què poden aportar-li Pere Lluís Font, Jordi Sales o Victòria Camps; com podem optimitzar Enrahonar o el nou Journal of catalan intellectual history.

Vostè té avui grans professors universitaris, que fan extensos comentaris als savis clàssics i als contemporanis, que van de congressos i que publiquen sovint una obra pròpia… que no transcendeix. Ja sé que un filòsof no és una vedet i que el públic es redueix com més es complica una temàtica, però té el deure d’elevar el nivell general de les converses, si vol comptar entre les humanitats i –disculpi’m la indiscreció– si vol rebre alguna ajuda pública. Això li pot semblar una quimera, però la seva tasca passa, per exemple, per repensar conceptes fossilitzats i per donar contingut als clixés que ha fet circular. Últim home? Societat oberta? Urbanitat? Hiparxiologia? No s’hi val a traduir o a inventar conceptes, a deixar-los créixer entre els pipiolis com si fossin arbres del torrent i en acabat queixar-se perquè s’han malentès.

Si vol que la comprenguin, s’haurà d’explicar. Primer haurem d’anar recuperant el seu passat sense obsessionar-nos-hi i després haurem d’aconseguir que es faci necessària en aquests temps nostres tan… postmoderns?, hiper-moderns?, líquids?, hiperpolítics?