La bella encisera treu la llengua

–Bella encisera, ja hi tornem a ser. Posa’t còmoda. Vols seure a la cadira o al divan? Avui arribes esbufegant, vas traient la llengua.

–La llengua, sí. Diuen que sóc una ciutat políglota.

–Políglota? Dir que ets una ciutat políglota és una manera elegant d’amagar el cap sota l’ala. Seu al divan.

–Als meus carrers s’hi parla amazic, swahili, italià, francès, urdú, rus, espanyol, àrab, anglès… Fixi’s si s’hi parlen llengües que fins i tot s’hi parla català…

–Tens el dia bromista. D’on surt tanta facècia?

–Hi ha gent que se’n meravella. Per a mi també és un petit miracle que després de tants segles, amb la història de prohibicions i persecució que ha patit la llengua catalana, encara la senti parlar als meus carrers. Perquè, tot i que m’agrada sentir la fonètica del kikongo o del ronga, del castellà o l’anglès, la catalana me l’estimo especialment perquè és la llengua pròpia de la ciutat. Aquí parlem moltes llengües, però el català s’hi ha parlat sempre.

–Sempre?

–Des que el llatí es va convertir en un gresol de llengües romàniques. A l’edat mitjana Barcelona va ser el cap i casal d’un regne que va estendre el seu imperi per tot el Mediter­rani. Els reis catalans van ser uns dels primers monarques europeus que van abandonar el llatí per redactar les seves cròniques reials i van adoptar la llengua que parlaven els seus súbdits. La cancelleria reial va contribuir a fixar un idioma que encara avui compartim catalans, mallorquins i valencians. L’esplendor catalana va ser precoç (potser prematura i tot), perquè la corona de Catalunya i Aragó va tenir el seu moment de glòria abans de la creació dels estats moderns, que són els que han acabat dibuixant el mapa d’Europa, sia amb guerres, sia a cops de romanticisme. Els francesos han sabut “civilitzar” bretons, occitans i rossellonesos.

Els espanyols no han acabat de “civilitzar” els catalans… Tot just ara fa cent anys, l’any 1912, Pompeu Fabra publicava la primera gramàtica catalana moderna. La va escriure en castellà, perquè l’entengués tothom i no passés desapercebuda als qui la necessitaven i als qui se n’havien d’assabentar. Aquest esforç per explicar al món que el català no és un simple dialecte l’han fet sempre, els barcelonins. Miri, si no, els Jocs Olímpics.

–Ara toques l’os. Digue’m, doncs, què és el que et preocupa?

–No vull perdre la serenitat. Oficialment sóc una ciutat bilingüe. Tinc una llengua pròpia, la catalana. I una altra que comparteixo amb la resta de pobles i ciutats de l’Estat espa­nyol. És un joc de contrapesos. Alguns em diuen que, si abracés més el castellà (els espanyols en diuen “la lengua común”), m’entendria més gent, però jo veig que parlant la llengua de casa també m’entén tothom aquí. El català també és llengua comuna. Per què renunciar-hi? Alguns en volen fer un problema i d’altres sempre s’hi han agafat com si fos la solució…

–Vols dir que uns han vist la llengua com la solució del problema i d’altres com un problema que cal solucionar.

–Pensar que la llengua és un problema és tan perillós com creure que és la solució. Fa trenta anys que a Barcelona parlem de normalització de la llengua catalana. És relativament fàcil normalitzar l’ús institucional de la llengua, al govern, a les escoles, però les persones òbviament no es poden normalitzar. Un bomber no es pot normalitzar, un jutge no es pot normalitzar, un futbolista no es pot normalitzar.

–És aquest, el problema? N’hi hauria prou que Messi parlés català?

–Ara mateix em preocupen més la demografia i la gramàtica que no pas la política lingüística. El català ha de consolidar una massa crítica de parlants per continuar mantenint el seu espai a la vida pública. Si no, corre el perill de convertir-se en una llengua oficial i residual. Sap què passa? Qui més, qui menys, tothom l’entén o el sap, el català, però els que el saben parlar no el volen parlar sempre, i molts que el parlen no el parlen prou bé, o el parlen a mitges.

–I què és més important: la quantitat o la qualitat dels parlants?

–Aquest és un dels meus dilemes. Des de fa dècades els meus dirigents han apostat per la quantitat. Van obrar amb la fe que el català, que d’entrada semblava un obstacle per a la integració, podria ser justament la solució. És cert que avui ningú no pot treballar en aquesta ciutat en un lloc de certa responsabilitat, tant si és a l’Administració com en un mitjà de comunicació, sense entendre el català. Vista així, la normalització ha estat un èxit, però pel camí hem sacrificat els pronoms febles, hem contaminat la sintaxi.

–Els catalans tenim l’oïda encesa. Què és més important per a tu: la correcció lingüística o l’atreviment?

–No em faci triar. Algú va dir que la principal amenaça per a la supervivència d’una llengua no són els que no la parlen, sinó aquells que, essent del país, la parlen malament.

–De qui és la llengua? Dels qui la saben o dels qui només la parlen?

–Dels qui l’estimen. A mi m’agradaria que tothom entengués que, per més políglota que sigui, la catalana és la meva llengua pròpia. M’agradaria, per exemple, que en el cartipàs municipal el reglament d’ús de la llengua no s’hagués d’impugnar ni discutir.

–Escolta, bella encisera, ara és el coach qui et parla. Creus de debò que un reglament d’ús, tot sol, pot salvar la llengua catalana? La protecció legal hi és perquè hi ha consens, perquè el poble sobiranament ho ha volgut així. La teva llengua no la salvaran només les lleis o els exàmens de català, sinó l’Amor. Ara no és tan urgent conquerir l’esfera pública, sinó preservar aquells espais on regna l’afecte: més val la carícia d’un mestre que la sentència del jutge. Més val guanyar a l’hora del pati que no polvoritzar les audiències televisives. Alguns s’havien pensat que havíem de normalitzar els nouvinguts, però la normalització comença pel catalanoparlant, per l’homo fabra, per dir-ho en termes darwinians. Els que el parlen veuen el català com un dret, i els que no, en canvi, la llengua més aviat els pesa com un deure. Hauria de ser justament al revés. Els que no el saben prou haurien de veure el català com un dret. I els que l’han parlat tota la vida i s’omplen la boca de supervivència se l’haurien de prendre com un deure.

El català l’han de defensar els teus ciutadans, activament, parlant-lo i no només parlant-ne. Les llengües són mercats i els catalanoparlants de Barcelona han de decidir, individualment i col·lectivament, en quina ciutat volen viure. Si l’homo fabra fes vaga d’anar al cinema fins que li oferissin pel·lícules doblades o subtitulades en català, no hauria calgut formular la llei del cinema. Si l’homo fabra comprés preferentment productes etiquetats en català, els fabricants ho notarien i obrarien en conseqüència. Per què Microsoft o Google ofereixen els seus productes en català i en canvi costa trobar una llauna de pèsols etiCATada? Del català, més que l’atac, m’interessa la taca. No “a l’atac”, sinó “la taca”. Són les mateixes lletres distribuïdes de manera diferent. Fer taca. Ser un mercat recognoscible.

Saps què passa, bella encisera? Hem repartit certificats de nivell C com qui expedeix passaports de catalanitat. I ara ens trobem que molts dels teus ciutadans han après la llengua sense necessitat de sentir-se catalans. És català només qui parla català? Es pot aprendre català sense sentir–se’n, per un pur mèrit administratiu? La llengua va sola, vola amunt. Hem de procurar que no se’ns barregi amb els sentiments, no encomanar-li reumes ni dolors. Cal que s’obri camins sense peatges identitaris. La llengua és el patrimoni més gran que els catalans llegaran a la humanitat. Ja no és només nostra. I amb els conciutadans que no parlen la mateixa llengua, tant si és perquè no en saben com perquè no els surt, ens hi entendrem igual si parlem el mateix llenguatge. El llenguatge del Respecte i de l’Amor.