No sé si és per l’edat o pels maldecaps, que tinc una certa tendència a deixar escampats trossets de mi mateixa; com si em fes por perdre’m, o no em refiés de quiem governa. Nostàlgicade la infantesa, m’he vist obligada a deixar un rastre de cigronets per on passava. Per veure’m de debò s’ha d’aixecar la mirada, buscar-me darrere d’un pedrís o guipar-me de reüll dins d’un forat. Sóc maldestra amb els detalls, malfiada i reservada. I amago els meus tresors amb l’avarícia de qui sempre està en perill. No per casualitat els objectes més trobats pels arqueòlegs que em burxen són les bales de canó, de totes les mides i les èpoques. Amb tants esclats i tantes bombes, tinc problemes de memòria. Massa sovint m’he deixat enlluernar pels grans projectes. No he planificat gaire, he crescut a cop d’esdeveniment i a corre-cuita; m’agrada canviar d’un rampell la decoració de casa. Quan m’aturo m’ensopeixo, m’agafa un spleen de tortellet del diumenge; aquell gust tan català per la indiferència que aquí en diem seny.
De petita era tan poca cosa que amb prou feines vaig ser coneguda per unes muralles, amagades durant segles entre parets mitgeres. Jo venia l’aigua que necessitaven les naus que viatjaven d’Empúries a Tarraco. Ara ensenyo un tros d’aqüeducte fals davant la catedral, per al gaudi dels turistes. Després vaig saltar els murs i em van sortir tot de viles noves, com una granissada adolescent: la del Pi, la dela Mari la de Sant Pere, on he deixat un escampall de façanes gòtiques i marques de picapedrer. Encara conservo la porta de l’hort dels templers, i el forat d’una mezuzah jueva en un portal del Call.
© Stéphane Carteron
Aprofitant l’abundància del tràfic marítim, vaig estrenar muralles per encabir els nous veïnats. I posats a fer, convençuda d’enriquir-me construint cases per als emigrants que em poblarien, també vaig rodejar els horts del Raval. Malauradament va arribar la pesta negra, i en comptes de créixer em vaig aprimar en un terç. D’aquell malson en guardo pocs records, només les esglésies més belles que tinc: la del Pi, la dela Mari la catedral. Aquelles epidèmies van durar més d’un segle, i en acabar van arribar els soldats com una llagostada. Els segadors es van alçar, i a moltes cantonades de pedra conservo marques allà on ells esmolaven les baionetes. Ja em resignava a la mida, just acabada la guerra de Successió, quan van tallar-me un bocí per ferla Ciutadella. Emvan amputar mig barri dela Ribera; encara se’m pot veure la cicatriu en una casa partida per la meitat del passeig del Born. Tinc la pell farcida de símbols maçònics i tatuada amb vells víctors pintats amb sang de brau en els portals dels antics doctorats universitaris.
Davant l’antiga illa de Maians, a costa d’anys de llençar-hi runes, finalment em va sortir una península, que per semblança vaig batejar comla Barceloneta, lloc de mariners i tavernes que encara té el seu antic far. Un cop lliure de muralles em vaig expandir per totes bandes. Els militars em van donar permís per poblar els Vinyars, una àmplia zona de seguretat per als seus canons, i n’hi vaig dir l’Eixample. Llavors vaig fer l’estirada. Em vaig fer gran de cop i volta. En poc temps ja m’havia estès pel pla, engolint tots els municipis que se’m posaven al davant. Les petites viles que m’envoltaven mai no m’ho han perdonat, i segueixen mantenint una certa independència en el posat i en les traces. Si sabeu buscar entre els plecs del meu vestit hi trobareu els casinos de cada llogarret, encara amb olor de poble.
© Josep Esplugues / AFB
Moll de pescadors de la Barceloneta en una imatge presa entre 1880 i 1889.
Més tard vaig parcel·lar les hortes de Sant Bertran, i van aparèixer el Poble-sec, l’avinguda del Paral·lel i l’exposició del 29. Déu n’hi do el que va sortir d’un camp de faves! La meva nostàlgia juganera va fer que el primer barri de barraques que vaig conèixer em sortís a Montjuïc i es voltés de galliners i tomaqueres. Una altra guerra civil em va fer tot de placetes i avingudes, i els urbanistes de l’aviació italiana em van deixar una renglera sense cases a l’Arc de Sant Agustí, de recordatori. Fins molts anys després no es trobaria per casualitat la plaça del Milicià Desconegut, retolada amb quitrà a la plaça de Sant Josep Oriol, o la darrera sirena de la defensa aèria, penjada al terrat de Can Jorba.
Per més que volgués castigar-me deixant-me sense obra nova al centre, el dictador va contribuir a preservar els meus racons antics de l’especulació i vaig poder salvar molta cosa. Durant aquella postguerra tan llarga vaig acollir quasi un milió de nous veïns, tot i que no estava preparada per fer-ho. El Somorrostro, el Pekín, el Carmel ola Perona, llocs de la meva geografia que es van esborrar a corre-cuita, per no avergonyir el règim als ulls del món. Improvisant de mala manera, com sempre va prevaldre el dret al guany i em van sortir tot de blocs de formigó, sense cap servei bàsic. La política de veritat la feien les associacions de veïns més que les autoritats, mentre els altres catalans s’amuntegaven ala Zona Franca.Ila Guineueta, Canyelles o el Verdum anaven emparentant-se amb els municipis adjacents, també plens d’emigrants meridionals. D’aquesta manera em vaig convertir en el centre d’una àrea metropolitana de 4,5 milions de persones.
Les darreres terres conquerides al meu municipi m’han fet arribar al mar, ala Vila Olímpica. D’altres m’han tapat forats, com el Fòrum, que oculta el que va ser el temut Camp dela Bota. In’hi ha que es van plantejar com un districte tecnològic, com el 22@.
© Alexandre Merletti / AFB
La barriada de Pekín, situada entre el Poblenou i Sant Adrià, afectada per un temporal el febrer de 1919.
En altres llocs del món les meves parets estarien plenes de plaques blaves de metall recordant una casa natal o un detall curiós. En canvi, a mi sempre m’ha fet mandra recordar segons quines coses. I molt sovint ho he acabat fent obligada per la pressió veïnal. Hi ha parts senceres de la meva biografia que encara em dol mostrar, mentre que a d’altres els dono una atenció excessiva. Em va costar obrir els refugis dela Guerra Civil, i no paro de donar voltes a què faig amb els antics teatres del Paral·lel. Del passat llibertari amb prou feines en parlo, com mai no em va agradar reconèixer que vaig ser un port nord-americà. Sembla que m’acabi d’assabentar que hi va haver barris de barraques i veurem què acabo fent amb el castell de Montjuïc. Gràcies a Déu, sóc de natural distreta i em vaig deixant coses pel camí. Petjades d’ocell en la sorra que s’han d’esbrinar en privat.
Malgrat fer-ne l’esforç, encara m’explico poc als joves. Gran part del que sóc és fora dels circuits turístics; els meus principals clients haurien de ser els mateixos barcelonins. Veig amb una certa esperança un increment en l’oferta de visites guiades, no solament per a les escoles, sinó com a activitat de lleure. És important donar a conèixer els meus arxius documentals i fotogràfics, molts digitalitzats en xarxa.Entre les mancances, trobo a faltar a internet el Diari de Barcelona, degà de la premsa continental. És necessari potenciar els grups de recerca local i difondre’n les investigacions. Iniciatives com el CERHISEC al Poble-sec, el Taller d’Història de Gràcia o el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias sobre Sant Andreu del Palomar en són bons exemples. Ser distreta m’ha fet secreta, però no perquè jo pretengui que només els iniciats llegeixin els missatges de les meves parets.Barcelona ha tingut tant d’èxit venent la seva imatge a la resta del món, que en conseqüència n’ha fet la principal font d’ingressos. La pressió del turisme a Ciutat Vella ha foragitat molts barcelonins cap a una sèrie de metàstasis del centre, com ho han estat cronològicament Gràcia, el Born, el Poblenou i ara el Poble-sec; aquest darrer integrat en el gran projecte de rehabilitació del Paral·lel. És perceptible una reactivació de la vida de barri, amb tot el que això té també d’element nostàlgic.
© AFB
Passejants a la muntanya de Montjuïc entre 1910 i 1920, abans de la gran reforma de l’Exposició Internacional.
En els darrers anys ha faltat una atenció més exigent a la conservació d’establiments públics, botigues i comerços centenaris de Ciutat Vella, que en molts casos s’han vist obligats a afrontar costoses adaptacions o a plegar. Al mateix temps, elements privats tan vistosos com decoracions de façanes, rellotges públics o fanals ornamentals han desaparegut del paisatge després d’una restauració de l’edifici on eren. La ciutat és plena de retolacions de vells negocis –alguns de mitjan segle XIX– que esperen ser catalogades. El mateix es pot dir de l’aparició d’inscripcions de carrers dela Guerra Civil, o tapes de clavegueram en funcionament que tenen encara els escuts de quan els barris eren municipis independents.
En una ciutat com aquesta la història és troba arreu. I en la feina de conservar-la i donar-la a conèixer hi han d’estar implicats tant els organismes públics com els historiadors aficionats, que moltes vegades acaben fent troballes importants. El cas més evident seria el de Valerie Powles (1950-2011), la veïna del Poble-sec que va lluitar per la supervivència del refugi 307 o d’El Molino. De la mateixa manera que es va fer en temps dels primers ajuntaments democràtics amb els centres cívics, avui es podria allunyar el perill de la despersonalització apostant per la història local. Potenciant una percepció que entengui el passat com una possibilitat d’oci, com un tret d’identitat i com un valor afegit per viure en un determinat lloc de Barcelona.