Entrenament del Sant Andreu Cricket Club al camp de bèisbol Pérez de Rozas, de Montjuïc, en una imatge presa l’any 2016, amb el capità Sajid al fons. Aquest és un dels equips de criquet format per joves pakistanesos i que rep suport de l’Ajuntament.
Foto: Pere Virgili
Barcelona acull avui més població estrangera que no pas nouvinguts d’altres zones de l’estat espanyol. La globalització ha alterat de manera irreversible la fesomia demogràfica d’una ciutat que ha estat pol d’atracció dels moviments migratoris d’arreu del món en aquest tombant de segle.
“Tenim la sort que hem estat receptors de la immigració estrangera des de fa relativament poc temps, si ens comparem amb Londres o París, dues ciutats amb un passat colonial que es troben amb grans dificultats encara avui per gestionar la diversitat”, ens diu Lola López, comissionada d’Immigració a l’Ajuntament de Barcelona. Si a França es va optar per l’assimilació dels forans, a Anglaterra, en canvi, es va apostar pel multiculturalisme. Els anys han demostrat que ni una recepta ni l’altra han evitat la segregació ni han garantit la cohesió social.
L’Ajuntament ha apostat des de fa més de deu anys per la interculturalitat. El Pla Barcelona Interculturalitat ha estat un eix indiscutit de la política municipal en la darrera dècada. “Hem de procurar evitar els errors d’altres models –insisteix Lola López–. Primer de tot, ens cal entendre la interculturalitat no pas com un model tancat, sinó com un procés. El model està en construcció i hem de convidar la ciutadania a participar-hi. No fem polítiques interculturals, sinó accions amb perspectiva intercultural. És un model tan obert que pel camí podem decidir abandonar-lo.”
La primera premissa de la interculturalitat és no excloure l’opció multicultural ni l’assimilació. “Qui vulgui assimilar-se a la cultura autòctona, ho ha de poder fer. Tampoc posarem traves a la convivència multicultural. Si una comunitat pren l’opció de viure més tancada en el seu espai, sempre dins un context compartit, s’ha de respectar, perquè és una tendència natural que tots tenim quan migrem”, sosté López.
Dues bolivianes a la plaça de Catalunya durant les festes de la Mercè de 2017.
Foto: Pere Virgili
Tres nivells d’interculturalitat
La interculturalitat es desplega en tres nivells. En primer lloc, cal garantir la igualtat de drets i l’equitat en l’accés a les oportunitats. Aquest primer valor és elemental i seria compartit pel model assimilacionista francès i el multiculturalista britànic. El segon requisit per construir una dinàmica intercultural és el reconeixement de la diversitat cultural i religiosa com una riquesa.
Finalment, el tercer graó de la interculturalitat demana la interacció i el diàleg, per tal que totes les comunitats puguin fer les seves aportacions a la construcció de la ciutat sense renunciar a ser qui són. “El diàleg demana el reconeixement de l’altre com a igual. La interculturalitat no és fàcil, té moltes zones de conflicte –considera López–. Hem d’estar permanentment construint aquest diàleg, reconeixent el valor de la diversitat. Encara no ens hem adonat, per exemple, que els colombians, amb el bagatge bèl·lic que porten a sobre, ens poden donar a conèixer noves eines per a la resolució de conflictes. O que podem aprendre estratègies comunitàries de supervivència dels nouvinguts de l’Àfrica subsahariana, un col·lectiu que no va tornar al seus països d’origen arran de la crisi econòmica del 2008, perquè la va saber suportar millor que altres”, remata la comissionada d’Immigració.
Barcelona és un camp adobat per a la relació intercultural. La celebració de l’Any Nou xinès, que se celebra al barri del Fort Pienc amb una desfilada, incorpora dracs, castellers i diables. L’Ajuntament s’hi ha implicat facilitant-ne la celebració: “Ofereixes a la comunitat xinesa la possibilitat de celebrar una cosa pròpia, de manera real, i ells alhora s’obren a incorporar-hi ingredients del país que els acull –explica Lola López–. Es crea així un sentiment de pertinença en les dues direccions. La ciutat s’apropia d’una celebració tradicional d’una comunitat que s’empelta d’elements autòctons.”
Un altre exemple reeixit d’interculturalitat s’ha viscut en la comunitat pakistanesa, que ha vist com els seus joves han començat a jugar a criquet en diferents espais de la ciutat fins a arribar a crear el Poble-sec Cricket Club i el Sant Andreu Cricket Club, entre d’altres. L’Ajuntament els ha facilitat espais i ha posat en marxa un programa de formació per a monitors esportius per ensenyar-los a jugar a criquet. La majoria dels monitors són també pakistanesos que veuen com se’ls reconeix una capacitat i se’ls respecta per la feina que porten a terme. D’aquesta manera, els nens pakistanesos troben en aquests monitors una figura en positiu que els serveix per afirmar la seva comunitat. L’Ajuntament, per la seva banda, ha promogut un equip femení d’aquest esport, al qual s’han incorporat també noies d’origen marroquí i sud-americà. El resultat d’això és que la mirada dels altres envers els pakistanesos també canvia, ja que hi ha un reconeixement de les seves capacitats. Amb aquest programa s’abracen totes les fases de la interculturalitat, ja que, a banda de garantir els drets ciutadans i la igualtat, es posa en valor la diversitat i s’incorpora altres comunitats en aquest espai d’interrelació.
L’exercici de la interculturalitat també té en compte el pluralisme religiós. Durant el ramadà, els musulmans de Barcelona celebren l’Iftar, el trencament del dejuni, en una festa oberta a tothom al carrer en què serveixen plats típics del seu país. La vivència diversa de la mort també comporta maneres diferents de celebrar el ritual funerari. La celebració mexicana del dia dels morts ens convida a honorar els difunts d’una manera més festiva que la nostra.
Desfilada de l’Any Nou xinès als barris de la Sagrada Família i el Fort Pienc, el mes de febrer de 2014.
Foto: Pere Virgili
Ciutadania i cultura
La identitat cultural és un ingredient important de la ciutadania. El professor de la Universitat de Califòrnia Toby Miller distingeix entre tres tipus de ciutadanies. En primer lloc, la política, que té en compte els drets i deures dels individus en una determinada comunitat. En segon lloc, l’econòmica, que ha de garantir la supervivència i el benestar de la població d’un país. I finalment, la ciutadania cultural, que ha de garantir el sentiment de pertinença cultural.
La ciutadania cultural garanteix el dret de representació cultural i el dret de parlar des de la pròpia identitat. Aquest dret assegura la possibilitat d’expressar-se col·lectivament dins una comunitat sense haver d’integrar-s’hi completament.
Si la ciutadania política ha estat important en els darrers dos segles i l’econòmica ha emergit després de la Segona Guerra Mundial arran de la necessitat de garantir l’estat del benestar, la cultural emergeix després de la crisi postcolonial i les grans immigracions des de països del Tercer Món a les metròpolis occidentals.
La primera onada migratòria de mitjan segle xx a França i Anglaterra tenia un component postcolonial i es va acceptar des d’un cert paternalisme. El sentit de culpa imperial exigia de correspondre amb un discurs d’inclusió davant dels nouvinguts. Les atencions que els britànics van tenir amb negres o hindús no les han dedicat després a la immigració que ha portat la globalització, com la provinent de Polònia o Llatinoamèrica.
La interculturalitat ha de propiciar una convivència real de comunitats diferents sobre la diversitat demogràfica de cada país, basada en el respecte d’uns drets universals i no en una suposada mala consciència dels vells imperis, perquè els moviments migratoris d’avui són el resultat de desequilibris que van més enllà de les antigues constel·lacions colonials.