Ahmed Abair a l’entitat que presideix, l’Associació Amical dels Immigrants Marroquins a Catalunya, amb seu al Raval.Foto: Dani Codina
Els ciutadans d’origen marroquí formen un col·lectiu molt nombrós arran dels moviments migratoris dels anys seixanta. El Marroc es troba tan sols a una hora i mitja en avió, però a vegades sembla molt més llunyà. És una distància imaginària, causada, sens dubte, per les diferències culturals.
Segons dades de l’any 2017 del Departament d’Estadística de l’Ajuntament, a la ciutat de Barcelona viuen un total de 12.827 ciutadans d’origen marroquí, que representen el 4,4 % del total de població estrangera. Els districtes amb més presència són Ciutat Vella (20,8 %), Sants-Montjuïc (15,5 %), Nou Barris (14 %) i Sant Andreu (9,8 %). Les dades no inclouen totes aquelles persones que, tot i ser originàries del Marroc, han tramitat la nacionalitat espanyola durant els últims anys. Més de cinquanta mil s’hi han nacionalitzat des de l’any 2004.
Les migracions marroquines a Catalunya comencen a tenir data sobretot a partir de l’any 1967, i el 1972 es va inaugurar el consolat del Regne del Marroc a Barcelona. Curiosament, els primers marroquins que van arribar procedien d’Europa i no del seu país d’origen; la crisi econòmica que patia França els va foragitar del país veí i es van instal·lar aquí de manera provisional mentre esperaven l’oportunitat de trobar una destinació definitiva en altres països europeus. Un objectiu que van anar deixant de banda gràcies a l’evolució favorable de l’economia catalana i el desenvolupament de la construcció, que demanava una gran quantitat de mà d’obra.
Durant aquella època va començar el moviment migratori de més intensitat. La tipologia de la migració marroquina s’ha anat modificant: al principi es tractava sobretot d’homes sense família, i posteriorment, gràcies als reagrupaments, de famílies més consolidades. El paper de la dona també s’ha vist reforçat fins a esdevenir una peça clau per a la convivència, al mateix temps que ha guanyat relleu en la vida pública catalana.
Una de les primeres entitats que es van crear per acompanyar la nova comunitat de persones procedents del Marroc va ser Bayt-al-Thaqafa (Casa de la Cultura), impulsada l’any 1974 per Teresa Losada, franciscana i doctora en filologia semítica, que va abandonar la seva carrera acadèmica per dedicar-se a l’acció social. Losada va ser una figura clau en l’acollida de la immigració marroquina, amb una tasca centrada a dignificar la diversitat cultural i també la religiosa.
L’islam, la religió predominant al país nord-africà, és un element imprescindible per entendre globalment la vida dels catalanomarroquins. No és un fet al voltant del qual giri tot, però sí que marca decisivament la identitat i el caràcter cultural. Els primers espais de culte es van començar a construir durant els anys setanta i amb el temps han esdevingut autèntics centres socials. Allotgen una gran vida solidària i una acció educativa que van més enllà de l’expressió estrictament religiosa.
La construcció de la identitat
En aquest context social, l’any 1979 va néixer al Raval l’Associació dels Immigrants Marroquins a Catalunya, coneguda com a Amical, una de les primeres entitats que es van crear per assistir els ciutadans que provenien d’aquest país nord-africà i per promoure’n la integració en la societat d’acollida. El seu president, Ahmed Abair, col·laborador de l’entitat des dels anys noranta, assegura que ara una de les grans prioritats és ajudar els joves d’origen marroquí en el procés de construcció de la seva identitat.
Una d’aquestes joves és Ikram, que l’acompanya a la seu de l’entitat mentre preparen una activitat per als infants del barri: “Tinc trenta anys, treballo en una botiga de roba, els meus pares són d’origen marroquí… i, encara que tinc molt presents aquests orígens familiars, em sento totalment barcelonina –declara–. Som aquí per fer millor aquesta ciutat.” Una declaració que comparteix totalment una altra noia que l’acompanya, Saida, que de forma convincent diu: “Vaig néixer a l’Hospital del Mar; hi ha alguna cosa més d’aquí? No té sentit preguntar-me si m’he integrat o no. Per què m’he d’integrar si soc d’aquí de tota al vida?”
Ahmed és una persona carismàtica, amb una historia de vida realment apassionant. Explica emocionat com, durant la seva joventut a Nador, va descobrir el poder de l’esport com a eina de transformació social. “Vaig arribar a Barcelona amb setze anys per participar en una competició de boxa, però per coses de la vida m’hi vaig quedar –rememora–. Sempre m’havia fascinat el món de la boxa. Encara recordo el primer dia que vaig entrar en un gimnàs i em vaig posar la bena als braços. Mai no m’hauria imaginat fins a quin punt allò em canviaria la vida. De fet, avui estic aquí parlant gràcies a aquell dia.” Una parella de turistes l’interromp: entren i pregunten per un lloc on menjar un bon cuscús. Ell, amb un gran somriure, els acompanya fins al carrer. Quan torna explica que “com a habitants del barri, hem d’acollir amb hospitalitat qualsevol visitant que ens demani ajuda. Així ho pensem i així ho fem dia a dia”.
Una responsabilitat de millora de la convivència que Ahmed ha desenvolupat des de la seva entitat i des del món educatiu, a través de l’AMPA de l’escola, que va presidir durant algun temps, i més endavant com a membre del consell escolar de l’institut. D’aquesta etapa recorda una de les accions més revolucionàries que van emprendre: “Vaig proposar que es deixés d’expulsar els joves amb mal comportament. Vam crear un comitè d’emergència que els proposava accions de serveis a la comunitat a canvi de la no expulsió. Hem d’educar en els valors i en el compromís ciutadà, mai a partir del càstig.”
Fotografiat a Canaletes, Mohcine Al Maimouni, president de l’Associació d’Estudiants Marroquins de Barcelona, creada l’any 2008.
Foto: Dani Codina
Als seus seixanta-sis anys, l’Ahmed té centenars d’anècdotes que posen de manifest el seu tarannà de persona implicada socialment i que alhora ens permeten apropar-nos a les vides de moltíssims barcelonins compromesos que l’han ajudat. Mai no s’ha sentit sol: “En tot el que fem sempre aconseguim una bona resposta del barri i la ciutat. Una de les activitats que més m’emocionen és el muntatge d’una haima durant la festa major, al bell mig de la plaça dels Àngels, a la qual convidem tots els veïns: per tastar els nostres plats i escoltar les nostres músiques, però també, i sobretot, per gaudir plegats del sentiment de veïnatge”.
De vegades s’apel·la a la necessitat de trencar amb el passat per començar una etapa de la vida que ens permeti millorar. En el cas de la immigració, sempre s’ha dit que aquesta és la forma d’entendre el món dels joves. Ahmed, però, ens recorda amb el seu exemple la importància de tenir sempre presents tots aquells que porten anys defensant la concòrdia als barris en condicions fins i tot més complicades que les actuals.
A l’hora de parlar del futur d’aquesta comunitat, és inevitable pensar en l’Associació d’Estudiants Marroquins de Barcelona, creada l’any 2008. Al seu despatx, Mohcine Al Maimouni, l’actual president, i Hafsa Chabaly, la secretària, treballen per satisfer les inquietuds del col·lectiu estudiantil. Han nascut a Barcelona i coneixen la importància de treballar des de l’educació i la formació contra l’exclusió social i l’aïllament: “L’organització va néixer amb la voluntat d’establir-se com a pont entre els estudiants i la ciutat. Durant els últims anys s’ha fet un treball molt positiu en aquest sentit: plataformes com la nostra ajuden que un jove no se senti mai sol ni apartat”, assegura Mohcine.
El president de l’associació ensenya desenes de cartells de les activitats que han fet al llarg dels últims anys: mostres culturals, exposicions, actuacions musicals, conferències, xerrades… Creuen que un dels pilars fonamentals de la seva feina és la construcció de referents per als joves: “Sovint organitzem trobades i col·loquis amb catalans d’origen marroquí que han destacat per la seva trajectòria professional, social o acadèmica; abans ens costava trobar aquests exemples, però ara, per sort, en tenim moltíssims.” La universitat i la formació s’han convertit en elements clau gràcies al canvi de les dinàmiques socioeconòmiques. Els pares i avis provinents del Marroc eren persones amb estudis bàsics, que amb prou feines sabien llegir i escriure. Però ara, entre els fills d’aquella primera immigració, hi trobem metges, infermers, policies, mestres, advocats… La formació no és un fet anecdòtic ni testimonial, sinó que té efectes ben visibles: Hafsa, per exemple, explica que li acaben de concedir una beca per fer un doctorat d’enginyeria civil al Canadà.
Vèncer la por i els prejudicis
El que ara més preocupa aquests joves és poder viure a la seva ciutat sense veure’s afectats per prejudicis culturals o religiosos. Els entristeix que el nom o l’aspecte físic encara siguin barreres a l’hora de llogar un pis o trobar feina. El gran repte actual és vèncer aquestes pors i treballar a favor d’un entorn igualitari en un país de múltiples identitats. No obstant això, els responsables de l’associació asseguren no haver sentit mai un racisme exagerat. “Barcelona és una ciutat oberta, dinàmica i molt humana. Hem de vèncer les pors i els tòpics i construir sempre en positiu”, afirmen. Un altre problema greu que els preocupa el constitueixen les desigualtats econòmiques, que impedeixen a molts joves continuar els estudis.
Els atemptats del mes d’agost a la Rambla van posar en risc tota la feina desenvolupada a favor d’un entorn millor i lliure de prejudicis. “Malgrat la profunda commoció social, la ciutadania hi va respondre amb una serenor exemplar. Em vaig sentir orgullós de la gent d’aquesta terra, d’aquesta ciutat que em va enamorar el primer dia que la vaig trepitjar”, assegura Imad, director d’una sucursal d’una entitat bancària del Marroc, que ha estat implicat en la creació del Centre Social Darna. L’associació treballa a favor de la convivència i per prevenir la radicalització violenta dels joves a través de l’acció social i especialment amb la creació d’espais de debat i diàleg. Un dels seus últims projectes és el col·lectiu Gora –expressió àrab que fa referència a la solidaritat entre els veïns d’un mateix barri–, format principalment per dones d’origen marroquí i que proposa accions a favor de la igualtat de gènere.
La comunitat marroquina continua així el procés de fer-se un espai en un entorn cada vegada més globalitzat i divers. El seu gran repte és orientar i ajudar els joves a entendre, sense oblidar mai d’on venen, el seu paper com a ciutadans nascuts entre dos mons i que encarnen un valor indispensable per al futur.