Es vol consolidar Barcelona com una ciutat capdavantera a Europa. La materialització del projecte té quatre requeriments: un hinterland amb una economia potent, comunicacions amb el món, creació de ciència i tecnologia i atractiu per viure-hi. Quina és la situació en cada un d’aquests àmbits?
© Sagar Forniés
“Si ens llevem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora […] som un país imparable.” Josep Guardiola, 8 de setembre de 2011
En la nostra infància, la imatge d’una ciutat moderna i dinàmica era la d’un downtown de ciutat americana. Tanmateix, quan li va ser possible construir gratacels, Barcelona va resistir la temptació de concentrar-los. Per què? Perquè els barcelonins detestaven la idea d’un barri que quedés desert a partir del vespre. Perseguien l’equilibri a través de la dispersió de les zones d’oficines: edificis “singulars”, petites concentracions a la part alta de la Diagonal, al carrer Tarragona, més tard Diagonal Mar…, per tal que no sols no matessin la vida dels barris, sinó que hi creessin llocs de treball revitalitzant el seu teixit tradicional: els habitatges, les botigues, els tallers, els punts de socialització. El resultat: una ciutat atractiva per viure-hi i per treballar-hi.
Ara bé, malgrat aquest conservadorisme urbanístic, es vol consolidar Barcelona com una ciutat capdavantera a Europa. La materialització del projecte té quatre requeriments: un hinterland amb una economia potent, comunicacions amb el món, creació de ciència i tecnologia i atractiu per viure-hi. Com estem en cada un d’aquests àmbits?
Per sort, segments molt importants de la indústria catalana –l’automòbil, l’alimentari, la química– resisteixen, però en un context de lent retrocés: fins i tot en relació amb la mitjana espanyola, l’economia catalana es desindustrialitza. D’altra banda, així com el port ha seguit expandint-se i es beneficia del fet que la principal ruta marítima passa ara per la Mediterrània, no s’ha pogut vèncer la desídia de l’estat espanyol a millorar-ne les connexions amb l’exterior. Al seu torn, la ciutat ha preferit dedicar el pulmó de terrenys que envolten el port a activitats desvinculades d’aquest (una presó, una ciutat de l’audiovisual, una vila olímpica) comprometent les oportunitats de desenvolupar-hi activitat econòmica vinculada al tràfic marítim. Em temo que, en aquest cas, l’objectiu de crear barris equilibrats és un error, perquè el port té un gran futur, però ha de poder respirar.
En canvi, Barcelona ha fet una aposta decidida per potenciar el turisme, l’inici de la qual s’associa amb els Jocs Olímpics, que la van donar a conèixer al món sota una llum favorable: una ciutat mediterrània que era capaç d’organitzar uns jocs alhora frescos i eficients. Després va recuperar la capacitat per organitzar grans fires i congressos dotant-se d’infraestructura –el Palau de Congressos de Catalunya, el Centre de Convencions Internacional de Barcelona, la Fira de Barcelona-Gran Via– i, gràcies a la tenacitat de l’alcalde Maragall, enfrontat per aquest motiu al lobby hoteler, de nous hotels. Per la seva banda, el port va fer un esforç considerable per posicionar-se com a receptor de creuers.
L’èxit ha estat extraordinari i Barcelona s’ha convertit en un destí turístic que excel·leix en els segments professional, de creuers, urbà i low cost. Entre altres coses, això ha estat possible perquè l’aeroport s’ha dotat d’una gran terminal i una nova pista que, encara que curta, és apta per a la major part dels vols que hi arriben, fet que li ha permès absorbir el gran creixement del trànsit generat per l’explosió del turisme i disposar encara de molta capacitat excedentària. D’altra banda, el turisme professional i de creuers ha estimulat la lenta però constant obertura de rutes transcontinentals, imprescindibles per a la competitivitat de la ciutat.
Més limitats han estat els avenços en el tercer front, el del “coneixement”. Es va requalificar un barri sencer com a “22@” per especialitzar-lo en activitats econòmiques vinculades a les tecnologies TIC i el multimèdia. Els resultats han estat positius però modestos i, almenys en part, amenaçats per la deserció de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions.
Ara bé, en aquest camp Barcelona es beneficia del fet que des de fa una quinzena d’anys la Generalitat manté un esforç importantíssim per desenvolupar un pol científic que té la seva màxima densitat a la ciutat. Gràcies a això, Barcelona disposa, a banda dels equips de recerca a la universitat i als grans hospitals, d’una trentena de centres de recerca de primer nivell (en genòmica, en fotònica, en biotecnologia…). Una dada bastarà per mesurar la magnitud de l’aposta: per cada investigador que l’estat espanyol té a Catalunya (al CSIC), la Generalitat (als CERCA) en té quatre. Una altra bastarà per mostrar que la productivitat del sistema és impressionant: per milió d’habitants, els recursos que els investigadors catalans han estat capaços de captar, en rabiosa competència, del Consell Europeu de la Recerca, només són inferiors als captats per Suïssa, Israel, Països Baixos i Suècia. Ara mateix, la Generalitat lidera la implantació –a cavall entre els municipis de Barcelona i Sant Adrià– d’un projecte d’alt nivell en formació en el camp de l’enginyeria .
© Albert Armengol
El port no ha parat d’expandir-se i es beneficia del fet que la principal ruta marítima passi ara per la Mediterrània, però no s’ha pogut vèncer la desídia de l’Estat espanyol a millorar-ne les connexions amb l’exterior. A la imatge, la terminal de contenidors des del capdamunt de Montjuïc.
És incert si la Generalitat podrà mantenir l’aposta per la ciència i la tecnologia en el context de la seva angoixosa crisi financera, però que ho faci o no constitueix el factor més important per determinar el dinamisme i la prosperitat de Barcelona.
Finalment, resta el front de la qualitat de vida, allò que tan curosament volien preservar les autoritats urbanístiques i la població. Les promeses de no construir noves vies ràpides van ser oblidades –i perdonades– en el context de la preparació dels Jocs Olímpics de 1992, que va comportar l’execució de tots els projectes del porciolisme, però també una grandiosa obertura de la ciutat al mar. Actualment, Barcelona és percebuda com una ciutat amb una gran qualitat de vida i aquest és, ara per ara, el seu principal atractiu a l’hora de captar inversions. Tanmateix, aquesta qualitat està amenaçada per la conversió de diversos barris en parcs temàtics sense altra vida que la de prestar serveis al turisme. És molt fàcil comprar un gelat prop del Born, però cada cop més difícil comprar-hi peix. D’altra banda, una part molt important del turisme barceloní és el que identifica Espanya amb la laxitud en els horaris, el soroll i l’alcohol. ¿Té sentit que la mateixa ciutat que amb tant de zel va lluitar contra el predomini dels gratacels perquè un barri no es desertitzés al vespre, permeti ara que barris sencers es transformin al servei de la diversió barata i molesta?
Sens dubte, es tracta d’una actitud suïcida, perquè la qualitat de vida que importa per atraure activitat econòmica no és la del turista low cost que ve a passar-hi un cap de setmana, sinó la de l’executiu que es planteja mudar-s’hi. I aquest, a diferència de l’anterior, vol llevar-se d’hora.
Barcelona pot convertir-se en una ciutat capdavantera a Europa, però això no depèn de l’augment de la xifra de turistes que hi pernocten, sinó de la seva capacitat per protegir la qualitat de vida –amenaçada, sobretot, pel turisme barat–, del desenvolupament d’activitat econòmica al voltant del seu port i de l’aposta que s’hi està fent per la ciència i la tecnologia. Per si sola, Barcelona pot fer poc en el tercer camp, bastant en el segon i molt en el primer. No estic segur que les idees estiguin del tot clares.