“Dins la nostra fusta mesquina / ressonen homes i ciutats.” (Carles Riba)
“Així s’han fet les ciutats: / construïdes lentament / amb pedres que ahir van ser vides humanes: amors, sofriments que ningú no recorda.” (Narcís Comadira)
Barcelona no ha quedat al marge de la globalització. És una ciutat acollidora, porosa al que ve de fora, i això fa que ens arribin reverberacions de tot arreu. La ciutat és un sensor fiable del que passa al món. Però també és veritat que Europa ha deixat de ser el melic del món. El centre geopolític es va desplaçant cap a l’Àsia. El Mediterrani, bressol de la civilització occidental, podria quedar aviat reduït en el nou mapamundi a un estatus perifèric com el que té avui, per exemple, Alaska. Barcelona és una ciutat que ha crescut gràcies a l’empenta de grans efemèrides (Exposició Universal, Jocs Olímpics, Fòrum Universal de les Cultures) o al desplegament de projectes urbanístics de gran abast (l’Eixample, Vila Olímpica, 22@, etc). Ara la ciutat ja està urbanitzada i equipada amb bons serveis, però no és immune a la crisi i necessita generar un nou model productiu que la faci sostenible. El turisme aporta encara grans ingressos, però no impulsarà el nou model productiu que ens ha d’assegurar un lloc en el mapa del capitalisme cognitiu. Vivim temps convulsos. El món que hem conegut mor abans que n’hagi nascut un de nou. La crisi que estem patint no és conjuntural. Més aviat respon a un canvi sistèmic i demanarà per part de tothom un esforç perllongat.
Barcelona Metròpolis ha pivotat sempre sobre un quadern central, que documenta de manera exhaustiva i aprofundida un aspecte de la vida a la ciutat. En aquesta nova etapa el dossier central estarà dedicat a la transformació de Barcelona. En moments de crisi cal obrir el compàs per abordar els problemes amb perspectiva històrica i visió de futur. Barcelona és una capital en transformació. Cartografiar, projectar, argumentar, il·lustrar i documentar el seu canvi en el món és a partir d’ara el sentit d’aquesta revista. I ho farem amb una mirada que reculli retrospectivament el passat i ens ajudi a descriure el present i assajar camins amb una mica de prospectiva.
Barcelona, la gran encisera, necessita redefinir-se, reorientar-se. És el moment de seure al divan o de demanar hora al coach. Hem demanat a escriptors que facin un exercici de prosopopeia, posant en boca de Barcelona un monòleg dramàtic que versi sobre les pors i les esperances, els traumes i les fantasies de la ciutat. En cadascun d’aquests sis soliloquis o diàlegs amb el psicoanalista, Barcelona s’asseu al divan per explicar-nos què li passa (què ens passa) i dilucidar d’on venim, on som i on anem. Al final de cada monòleg, els mateixos autors es posen en la pell d’un coach que proposa nous reptes i actituds per encarar el futur.
L’historiador Enric Vila explorala Barcelonaque ha rivalitzat i rivalitza encara amb orgull i enveja amb altres ciutats veïnes. Xavier Theros la fa parlar des de la monumentalitat de les seves pedres i racons i ens recorda que la història avui és present i evident en els nostres edificis. Anna Punsoda dóna veu a la ciutat que s’ha pensat a si mateixa des de la filosofia, des de l’edat mitjana fins als nostres dies. Jaume Radigales fa parlar la ciutat melòmana, tant la del Liceu com la de la sala Razzmatazz. Àlex Gutiérrez dóna veu ala Barcelonaque ens ha explicat el món des de la premsa, un sector amenaçat per la crisi de la publicitat i que viu un canvi de model justament en un moment en què proliferen les capçaleres en català. Tanquem el dossier amb una exploració de la realitat lingüística de Barcelona, cada dia més plurilingüe però alhora polaritzada entre el català i el castellà. No podíem abraçar totes les disciplines i la tria és forçosament parcel·lada, però suficient per fer-nos una idea dels símptomes i de l’extrema agudesa del moment.
© Cristina Sampere