Veïnes i obreres, dècades de lluita silenciada

Les narratives històriques sorgides de la Transició de vegades han ignorat el paper dels moviments socials i, més encara, el pes de les dones en les lluites veïnals i obreres. Les quatres històries de vida que presentem exemplifiquen la invisibilització de la dona combativa per pertànyer a la classe treballadora, per ser dones i, en el seu cas, a més, per ser migrants.

Paqui Jiménez va tenir una participació destacada en una de les lluites obreres emblemàtiques del final del franquisme, la vaga de la Harry Walker. Maruja Ruiz, presidenta del Casal de la Gent Gran de la Prosperitat, va ser una de les promotores del tancament de dones i nens a l’església de Sant Andreu de Palomar, el 1976, en solidaritat amb els seus marits i pares, treballadors en vaga de Motor Ibérica. Llum Ventura és consellera de Districte de Ciutat Vella i una de les fundadores de l’associació Les Dones del 36, que s’ha esforçat a rescatar la memòria de les dones de la Guerra Civil. Les cambreres d’hotel, un dels col·lectius laborals més oblidats i pitjor tractats dels nostres dies, es fan presents amb el testimoni de Rosmery.

“Willy, ens segueixen”, vaig informar en Willy, tot i que en realitat no es deia així. “No fotis, Ana”, em devia respondre ell, tot i que el meu nom real tampoc no era aquest.

»Era 1970 i el nostre bus circulava per Virrei Amat. Feia uns dies que les treballadores de la fàbrica Harry Walker ens havíem declarat en vaga. Jo havia recollit les adreces de tots els companys vaguistes i, de tanta por que tenia que trobessin els papers amb les adreces, vaig decidir guardar-los a les calces, embolicats en plàstic i teles, com si fossin una compresa.

»“Ana, ens segueixen.” En Willy estava tan desesperat que va baixar de l’autobús i em va deixar sola. Tots tenim moments de pànic i en aquell moment la policia ja havia detingut algun company i li havia fet bastant mal. Total, que em vaig quedar al bus fins al final de la línia, a Trinitat Vella, i després vaig córrer i córrer, i vaig acabar buscant refugi a casa d’uns amics capellans.

»“Munteu-vos-ho com vulgueu, però jo aquesta nit dormo aquí”, els vaig dir, i així va ser. Quina por quan vaig baixar de l’autobús, a la Via Júlia: el paio que em seguia va estar a punt d’agafar-me, però vaig córrer i córrer.»

L’Ana en realitat es diu Paqui Jiménez i va néixer a Baeza (Jaén) el 1946, encara que des de fa dècades viu en un piset de l’Esquerra de l’Eixample, des d’on, envoltada per infinitat de plantes d’interior, recorda aquells temps amb una veu assossegada i fina.

A un carrer de l’esmentada Via Júlia hi ha el Casal de la Gent Gran del barri de la Prosperitat. Maruja Ruiz, la presidenta, va néixer a Guadix (Granada) el 1936. És una veterana activista veïnal. Li pregunto quantes vegades va acabar a comissaria: “Ai, nen… Moltes, ja ni me’n recordo, però a l’últim sempre en sortia… El dia en què protestàvem pel bloc fantasma de la Via Favència ens van ficar al calabós amb dos paios que tenien el mono. Amb mi hi havia un veí que estava mort de por perquè no l’havien detingut mai; plorava i tot. Un dels que tenien el mono es donava cops de cap contra la paret i cridava… Crec que el veí que m’acompanyava encara corre… No n’he sabut res més!” La Maruja, ombra d’ulls blau cel, els cabells perfectament crespats, riu en fer memòria.

Llum Ventura és consellera del Districte de Ciutat Vella i va néixer a Barcelona, al Poble-sec, el 1941. “Vaig néixer al si d’una família anarquista, de perdedors, molt compromesa –explica–. Vaig tenir una infància dura; era una nena molt invisibilitzada. Però un dia una familiar que tenia una perruqueria al barri em va començar a demanar perquè l’ajudés a rentar caps. Després vaig muntar la meva primera perruqueria al pis on vivia, un setè.”

Cap a 1979, amb una democràcia fràgil acabada d’estrenar, Llum Ventura obria una altra perruqueria, anomenada La Mar, ben a prop del Museu Picasso. Era un espai reduït on hi havia una petita biblioteca per a les dones del barri, en la qual no hi havia cap revista del cor i la Llum facilitava informació sobre com avortar: “Un cop al mes venia la Françoise, de Tolosa, a practicar avortaments clandestins”, recorda.

Les ungles de les mans de la Rosmery, boliviana arribada fa una dècada a Catalunya, estan molt esmolades, com les de totes les cambreres d’hotel. Amb el frec constant amb la tela, els llençols, les tovalloles…, les ungles s’esmolen com fulles d’afaitar. Si es despista i es frega la pell, es fa una ferida, i no s’ho pot permetre. La cap de la Rosmery tot just li dona mitja hora per netejar de dalt a baix l’apartament turístic que regenta. No té temps ni per dir ni piu: “Quan és temporada alta, pot ser que ni tan sols tinguem un dia de descans. No sabem ni de les nostres famílies; arribem a casa directament per sopar o dormir, i l’endemà ens llevem per anar a treballar –s’ajusta les ulleres i ho aprofita per fer una pausa necessària–. Aquesta és la nostra esclavitud, no tenim vida”. La Rosmery ja no pot treballar més, perquè pateix epicondilitis (una lesió més coneguda com colze de tennista), i amb prou feines li queden dos mesos d’atur. Si no fos per l’ajuda del col·lectiu de cambreres d’hotel Las Kellys, estaria completament desemparada; ni tan sols han reconegut la seva lesió com a malaltia laboral.

Una invisibilització multiplicada

Segons defensa la historiadora Cristina Borderías, les narratives històriques sorgides de la Transició han ignorat durant força temps el paper dels moviments socials i, encara més, el pes històric de les dones en les lluites veïnals i obreres. Les històries de vida d’aquestes quatre dones són una mostra a escala d’una realitat gegantina i perversa, la de la doble (i fins i tot triple) invisibilització de la dona obrera, de la dona combativa: un forrellat en la narrativa oficial que les aparta de la memòria pel fet de pertànyer a la classe treballadora, de ser dones i de ser migrants.

Les ungles de les treballadores del tèxtil català segurament estaven tan esmolades com les de les cambreres d’hotel dels nostres dies. “La Revolució Industrial es va fer a Barcelona gràcies a les dones”, explica la historiadora Isabel Segura. A partir de la introducció de la màquina de vapor, les indústries es modernitzen i l’estructura de la ciutat canvia. Les cuines de les cases modernes tenen una sola entrada i no hi cap més d’una persona; una dona, és clar. El treball domèstic no és remunerat i el jornal del marit no arriba per alimentar tota la família. La dona treballarà a casa i també a la fàbrica. Una veïna del barri de Sants de mitjan segle xix, per exemple, apedaçarà la roba atrotinada de la seva família i no cobrarà per això, però es llevarà a les cinc del matí per entrar a treballar a la fàbrica de panes Güell, Ramis i Cia. –el Vapor Vell, la fàbrica tèxtil més gran d’Espanya aleshores– i teixirà sense parar durant dotze hores per un jornal de misèria, menys encara del que cobraria un home per fer la mateixa feina.

En aquella fàbrica, activa de 1846 a 1890, tres quartes parts de la plantilla eren dones. L’amo, Joan Güell (Torredembarra, 1800), es va fer ric a Cuba, on monopolitzava tot el mercat de l’Havana. Hi ha la sospita, no confirmada, que part de la seva fortuna procedia del tràfic d’esclaus. No és estrany que els moviments socials de Sants –responsables de la conversió d’aquesta antiga fàbrica del barri, i també d’altres, en equipaments públics– hagin cobert la placa del carrer de Joan Güell, a la mateixa façana de la fàbrica, amb el nom de carrer de les Dones del Vapor Vell. La lluita per desviar el focus de la burgesia a les classes populars en les narratives històriques de la construcció de la ciutat comença, sovint, per una revisió exhaustiva i igualitària del nomenclàtor.

No ha estat mai fàcil per a la dona combinar la seva condició de doble treballadora (domèstica i remunerada) amb la lluita activa en els moviments socials. Més enllà d’un evident problema de temps, a molts col·legues de fàbrica els semblava malament que les dones treballessin amb ells, ja que consideraven que el lloc de treball es degradava pel fet d’ocupar-lo una dona i això provocava que baixessin els salaris, segons explica la historiadora Nadia Varo: “Aquestes coses passaven sobretot en èpoques d’escassetat de feina. S’intentava expulsar-les del món laboral, se’ls impedia treballar com a aprenentes i no es qüestionava que els seus salaris fossin molt més baixos”.

Històricament, tampoc no va ajudar l’opinió d’alguns dels intel·lectuals dels corrents socialistes i anarquistes que van sorgir durant la segona meitat del segle xix. Les idees sobre aquesta qüestió de Pierre-Joseph Proudhon, un dels pares del pensament anarquista, resulten perverses. Proudhon diu que la llar i el treball domèstic són el lloc natural de la dona. Des del seu punt de vista, la dona que treballava fora de casa robava el lloc de treball a un home. Val a dir que aquest no era un corrent majoritari dins el pensament revolucionari i que, per exemple, Friedrich Engels apunta idees més tranquil·litzadores al seu llibre L’origen de la família, de la propietat privada i de l’estat: “L’emancipació de la dona i la igualtat amb l’home són i continuaran sent impossibles mentre segueixi exclosa del treball productiu social i confinada dins del treball domèstic, que és un treball privat.”

Segons dades recollides per Isabel Segura al llibre Dones de Sants-Montjuïc, itineraris històrics, el 1905 treballaven al conjunt de la indústria tèxtil barcelonina més de 5.000 homes, gairebé 16.500 dones i una mica més de 5.000 nens i nenes en unes condicions més que precàries i amb uns horaris que sovint no respectaven les lleis vigents des de 1873, quan es va establir la jornada laboral d’onze hores diàries. També l’any 1905, l’obrera tèxtil i anarquista Teresa Claramunt (Sabadell, 1862) va publicar La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, un dels textos pioners de l’anarcosindicalisme feminista. Abans, el 1889, havia fundat la primera organització feminista d’Espanya, la Societat Autònoma de Dones de Barcelona. Detinguda arran dels atemptats de la processó de Corpus de 1896, Claramunt va ser desterrada a Anglaterra fins a l’any 1898, encara que oficialment no se la va acusar de cap delicte. El 1902 va participar en la vaga general de febrer i va ser detinguda de nou durant la Setmana Tràgica de 1909. Teresa Claramunt va morir el dia abans de les eleccions municipals de 1931. Va ser enterrada el mateix dia 14, mentre es proclamava la Segona República.

“Alliberar la dona casada del taller”

La Guerra Civil i la dictadura de Franco van truncar qualsevol indici de progrés, emancipació o llibertat per a les dones. El Fur del Treball, promulgat el 1938, prometia “alliberar la dona casada del taller i de la fàbrica”. El matrimoni es declarava “unitari i indissoluble”, com es llegeix en una altra de les lleis fonamentals del franquisme, el Fur dels Espanyols (1945). Avortar o difondre pràctiques anticonceptives es van convertir en delicte penal el 1941, i la maternitat, en poc menys que una obligació biològica i cristiana, com va defensar Pilar Primo de Rivera, delegada nacional de la Secció Femenina de Falange de 1937 a 1977: “El veritable deure de les dones amb la Pàtria és formar famílies amb una base exacta d’austeritat i d’alegria, on es fomenti tot el que és tradicional.” I si les dones volien treballar, necessitaven el permís del marit. Amb tot, la malmesa economia de postguerra no podia permetre que milions de dones no treballessin –sectors com el tèxtil s’haurien ensorrat–, de manera que aquell propòsit d’“alliberar la dona del taller” quedaria en foc d’encenalls. Són anys de lluita silenciosa, aquells que la consellera de districte Llum Ventura recorda com el temps del “calla, calla, calla, no parlis d’això.”

No és la primera vegada que Ventura treballa per a l’administració pública. Mentre xarrupa un tallat i amb ulls nostàlgics recorda la seva època de consellera independent al consistori de Pasqual Maragall: “Jo estava molt més a l’esquerra, però vaig acceptar el càrrec per dur a terme projectes com el de la recuperació de la memòria de les dones de la Guerra Civil, amb el nom de Les Dones del 36”. Va viatjar a Madrid, va preguntar noms. A Barcelona va visitar dones comunistes, d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), però el que més li interessava era contactar amb alguna dona anarquista, com ho van ser la seva mare i la seva tieta, que també es deia Llum: “Als de la CGT [el sindicat anarcosindicalista Confederació General del Treball] els vaig haver de dir que el meu nom és Llum i que el de la meva mare era Llibertat, i que el projecte de recuperació de la memòria no tiraria endavant sense una dona anarquista.” Així va ser com va conèixer Concha Pérez, llibertària, anarquista, tancada durant uns mesos a la presó de dones del carrer de la Reina Amàlia: “A través d’aquell projecte i, sobretot, després de conèixer la Concha, vaig recuperar els meus orígens i valors llibertaris”. Es va acabar el “calla, calla, calla”.

La memòria no perdura si no es conrea. Ventura i les dones del 36 van crear una associació i van recórrer escoles i instituts avivant el record, perpetuant-lo en les següents generacions. Una de les xerrades va tenir lloc a Montjuïc amb motiu del vintè aniversari de les primeres Jornades Catalanes de la Dona de 1976.

Dones en moviment[s]

Precisament per commemorar el quarantè aniversari d’aquestes jornades, l’Ajuntament ha posat en marxa “En moviment[s]. Dones de Barcelona. 40 anys i més… 1976-2016”. Aquest projecte es desenvoluparà fins al mes de juliol i al seu programa figuren exposicions, taules rodones, activitats de cinefòrum i l’edició d’un text a càrrec de la historiadora Cristina Borderías, comissària del projecte: “Ha tirat endavant perquè tenim un govern municipal més obert a aquests temes; a més, els últims anys s’ha produït un cert auge del moviment feminista. La proposta ha estat ben rebuda per aquests col·lectius, cosa que no sempre passa amb els projectes impulsats per les institucions. Ara hi ha més connexió entre el moviment feminista i el govern de la ciutat”, assumeix Borderías.

El compromís democràtic i antifranquista de les dones d’aquella època roman inalterable, encara que la seva memòria hagi estat arraconada: “Les dones van tenir presència als sindicats, els partits polítics i les associacions veïnals, però se’ls vetava l’accés als nivells directius i se’ls negava la capacitat de representació d’aquelles organitzacions”, recorda Borderías al llibre escrit a propòsit de la mostra “En moviment[s]”. Aquest era el compromís que van tenir Paqui Jiménez i les seves companyes de l’empresa d’automoció Harry Walker quan van fer vaga en ple franquisme.

Com era treballar en aquella fàbrica? Paqui Jiménez ho explica amb detall: “Ens arribaven els carburadors i nosaltres, amb unes ganivetes fines i dures, en trèiem les rebaves. Érem gairebé vint dones treballant en cadena. Era molt dur; quan anava al lavabo em fallaven les cames de l’esforç que havia de fer. Si no aconseguíem la prima de productivitat, el sou no ens arribava. Treballàvem des de les sis del matí fins a les dues de la tarda, amb divuit minuts per esmorzar. Els homes eren molt rudimentaris, treballaven al torn, on els saltava una mena d’oli que cremava les mans. Els caps hi portaven a treballar les dones més combatives. Jo protestava, no hi volia anar –la Paqui arrufa les celles, es mossega la llengua, però al final es deixa anar–. Maleïa el patró i m’hi negava. Era un paio analfabet, un desgraciat, un pallús, que tractava les dones com si fóssim porcs… M’hi enfrontava, l’atemoria i al final em treia del torn.”

Segons Nadia Varo, historiadora experta en el paper de la dona en les lluites obreres de CCOO en aquella època, durant la dictadura va ser constant la masculinització de les treballadores: “A les dones se les victimitzava quan patien per les condicions de treball, però quan protagonitzaven un conflicte real se les masculinitzava i esdevenien ‘treballadors’”. Això es feia per por que els treballadors homes no acceptessin les dones com a companyes de lluita.

“Cada vegada ens apujaven més la quota de treball necessària per aconseguir la prima –recorda Paqui Jiménez– i no hi podíem arribar, era impossible. La gent estava molt calenta. Van amenaçar d’acomiadar uns companys especialment combatius i va ser aleshores, el 1971, que vam formar el comitè d’empresa de la Harry Walker i vam començar la vaga. Ens reuníem clandestinament. Recordo llevar-me a les tres de la matinada per anar a llençar fulls de mà a la boca del metro de Santa Eulàlia. Era tot molt ràpid; les llençàvem i sortíem corrents per poder entrar a les sis a la fàbrica. D’aquesta manera, si passava res, jo sempre podia al·legar que havia anat a treballar.”

La historiadora Cristina Borderías explica que a través de la lluita obrera moltes dones van descobrir “els límits de l’acció individual i la necessitat de donar-se suport mútuament”. Paqui Jiménez és més explícita i recorda que quan es va ficar en aquell món “se li van obrir els ulls com a taronges”. La lluita veïnal també significa solidaritat, unió i cooperació, segons Maruja Ruiz: “És que no teniu ni idea de tot el que podeu arribar a perdre! –esbronca Maruja, molt solemne, la joventut actual–. Se’m posa la pell de gallina només de pensar que hàgiu de passar pel mateix que nosaltres…, pell de gallina!”

La tancada de Motor Ibérica

“El meu marit va passar tretze anys treballant a la fàbrica [de vehicles de transport i maquinària] Motor Ibérica i el van fer fora per haver encapçalat una vaga. Era el mateix any en què es demanava l’amnistia laboral, 1976. Llavors jo vaig parlar a l’assemblea de veïns i vaig dir que podia mobilitzar les dones dels treballadors –Maruja Ruiz desborda confiança en si mateixa–. Vam intentar que ens fessin cas, però no hi havia manera, així que al final vam decidir tancar-nos.”

Per mobilitzar les dones va acudir al sindicat vertical franquista. “Vaig anar al sindicat i vaig dir als homes que faríem una assemblea amb les dones. Les vaig cridar. Quan ja tenia el grup format, un grup prou maco, vam decidir tancar-nos les dones i els nens. Vam buscar un lloc cèntric, que va ser l’església de Sant Andreu de Palomar. L’actual seu del Districte de Sant Andreu, davant de l’església, l’ocupava aleshores un ambulatori, i vam considerar que ens aniria bé tenir-lo tan a prop per si li passava alguna cosa a algun nen. A més teníem el metro a tocar, i la Pegaso, la Maquinista i la Fabra i Coats també eren molt a prop. D’aquesta manera la gent ho va tenir fàcil per seguir la tancada.”

A Maruja Ruiz, quan agafa embranzida, és impossible interrompre-li el fluir dels records. “El capellà, Camps, era molt recelós perquè els de la CNT [el sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball] també s’hi havien tancat al seu moment i ho havien deixat tot fet un fàstic. Li vaig assegurar que repararíem tot el que féssim malbé. Així doncs, vam entrar. Vaig portar-hi un fogó i una mica de llet, poca, perquè em pensava que l’endemà ens farien fora. Ningú es podia imaginar que aguantaríem vint-i-vuit dies”. Van arribar a ser més de 250 dones i nens. “Posàvem els sants a la porta per si la policia entrava de nit…” I al final van entrar.

“Ja sabíem que alguna cosa es preparava quan van obrir l’empresa i van entrar a treballar-hi els cabrons dels esquirols”, explica la Maruja. Mira la gravadora, dubta un moment i per fi declara: “Bah, això ara ja tant se val que se sàpiga.” I continua la seva narració: “Quan va arribar la policia ens vam posar a tocar les campanes a sometent i a la plaça es va reunir una gentada per impedir el desallotjament. Vaig demanar a les companyes que ens poséssim les jaquetes de Motor Ibérica sense res a sota. A mi la Motor Ibérica m’havia multat per portar la seva roba de treball sense pertànyer a la plantilla, i per aquesta raò ja imaginava que la policia ens obligaria a treure’ns les jaquetes. Doncs n’hi havia una, la Júlia, que tenia les mamelles com campanes… Quan a les tres de la tarda van entrar pel pati, trencant-ho tot, els policies van ordenar: ‘Traieu-vos les jaquetes!’, però en veure aquelles mamelles van canviar d’idea i van tornar a cridar: ‘Poseu-vos les jaquetes!’”

Aquí Maruja Ruiz ja no pot contenir el riure i perd el fil del relat. La seva manera d’expressar-se és així, fractal i dispersa. “Ja tinc les coses del Carnaval preparades. Tu saps el que són cinquanta iaies de vuitanta anys vestides de rateta, amb cua i tot? Anirem a la rua del barri”. Baixa per les escales del casal a un pas lleuger i decidit. Descansa la mà a la barana, però no ho fa pas perquè tingui necessitat d’agafar-s’hi. “Vam passar disset anys lluitant per tenir aquest casal. Volien aixecar un bloc de pisos al solar i nosaltres desmuntàvem la grua cada nit. Crec que llavors l’alcalde era Porcioles…” Les dates i els noms li ballen una mica al cap, però no li molesta, perquè a ella li interessen més les històries que les xifres. “Quan va venir [el llavors president de la Generalitat] Jordi Pujol a inaugurar el casal, li vaig dir que arribava amb disset anys de retard”.

La historiadora Isabel Segura explica que “no hi ha escissió entre moviment veïnal i moviment feminista, ja que el moviment feminista va estar directament implicat en les demandes de millores als barris. Si, per exemple, faltaven instituts, eren dues mares, fartes de recórrer diversos quilòmetres cada dia, les que decidien mobilitzar-se”. Les dones s’organitzaven en xarxes i n’hi havia relativament poques enquadrades en estructures estables, recorda Segura: “Quan apareix un conflicte les dones creen xarxa, altres actors s’hi van sumant i finalment acaben sent els homes els que ofereixen la imatge pública de la mobilització.”

L’enemic a les pròpies files

Tanmateix, massa vegades les dones que han participat en els moviments socials de Barcelona han trobat l’enemic entre les seves pròpies files. “La societat de llavors era encara més masclista que l’actual i la gent que participava en aquests moviments també ho era molt. No estaven al marge de la societat i reproduïen els seus mateixos models”, explica Nadia Varo. No tots defensaven realment una societat igualitària, encara que alguns s’omplissin la boca predicant-la.

Paqui Jiménez recorda que durant la vaga de la Harry Walker van anar dues vegades a dormir a un pis del barri del Besòs. “Dormíem tots a terra, i n’hi havia un que se m’apropava i em tocava. ‘Fes el favor de no tocar-me’, protestava jo. I ell responia: ‘Paqui, ets una reprimida. Si vols ser una lluitadora obrera, has d’alliberar-te sexualment.’ I jo replicava: ‘M’alliberaré quan i amb qui em doni la gana. Però no vinguis a burxar-me de nit perquè no t’ho tolero. I si això és ser una reprimida, doncs ho soc, i prou’”.

Al saló es respira l’aroma de l’escudella que ha cuinat fa una estona. L’antiga treballadora de la Harry Walker es posa molt trista quan evoca aquestes situacions. “El masclisme sempre ha existit, i quan sorgia al teu costat semblava que no hi havia cap més remei que menjar-te’l amb patates…” Si aquestes coses passaven entre companys, pitjor era el comportament de la policia franquista. Recorda que “et tractaven de puta, et deien de tot menys bonica, i també allò tan famós que hauries de ser a casa teva netejant…”

Aquella experiència va ser un aprenentatge per a Paqui Jiménez. “Vaig aprendre el que és la unió de la classe treballadora, el sentiment d’orgull de classe; conceptes molt importants que ja no es tenen en compte avui en dia. La consciència de pertànyer a la classe obrera em donava la força per continuar endavant. Hi havia molta companyonia a la fàbrica, encara que també va aparèixer alguna esquirola… A una d’elles una vegada li van abocar un pot de cinc quilos de pintura pel cap; em va saber greu, us ho prometo –el seu gest afligit no deixa cap dubte–. Jo no hauria estat capaç de fer-ho, però en aquell moment, en el fons, pensaves que s’ho mereixia, que s’ho estava buscant… I és que, com que era molt curta de gambals, no s’assabentava de res.”

El fet de ser dona obrera també la va canviar: “Vaig descobrir el que representava ser dona en aquella societat. Vaig aprendre que es pot dir que no, que teníem els mateixos drets que qualsevol, que si les dones ens uníem, podíem guanyar. Ah!, i també vaig descobrir la independència econòmica. Com que la meva família era pobra, donava tot el jornal a la mare, i vaig comprendre que si volia marxar de casa no podia dependre de cap home. Va ser l’alliberament més gran que he sentit a la vida. Vosaltres, els homes, sobretot els que sou joves, no us podeu fer càrrec d’aquest sentiment”.

Tampoc va ser fàcil per a Maruja Ruiz: “Com que jo sempre anava pallá y pacá, envoltada d’homes tot el dia, hi havia gent que es creia que era prostituta; així m’ho havien dit alguns companys qual els vaig portar per primera vegada a una reunió clandestina.” Un dels treballadors de Motor Ibérica va intentar obligar la seva dona a deixar la tancada, però ella s’hi negava: “Havia descobert el que era la solidaritat i protestava, plorant, que no se n’anava”, i no se’n va anar. El seu marit la va denunciar per abandonament dels fills i se’ls va endur. El final de la història és feliç i simptomàtic: va acabar tornant els nens a la seva dona perquè li donaven massa feina.

Un col·lectiu al marge

A la Rosmery només li queden dos mesos d’atur i pateix quan pensa com podrà alimentar els seus fills en el futur. Isabel Cruz, membre del col·lectiu de cambreres La Kellys, assenyala l’externalització dels serveis com un dels principals problemes que han d’afrontar les cambreres de pis: “Que no estiguin en la nòmina de l’hotel, sinó en la d’una empresa subcontractada els suposa cobrar sous més baixos, tenir sobrecàrrega de treball i veure reduïts els seus drets laborals.”

Les cambreres d’hotel, invisibilitzades pel fet de ser treballadores, dones i moltes vegades migrants, poden fer ben poca cosa per millorar les seves condicions: “Passen molt estrès i, com que tenen por de demanar la baixa, s’acaben auto­medicant”, explica Isabel Cruz: prozac i ibuprofèn contra la impossibilitat de descansar com cal o d’aconseguir la vida familiar que es mereixen. “Hi ha casos de cambreres d’hotel que, embarassades de vuit mesos, passen el dia fent llits i arrossegant matalassos…”, denuncia.

“Barcelona és una destinació turística durant tot l’any. Com pot ser que totes les cambreres d’hotel tinguin contractes temporals o d’obra i servei? L’única explicació és que l’empresari sap de sobres que la treballadora acabarà emmalaltint per les condicions laborals a les quals està sotmesa –es lamenta Isabel Cruz–. A l’associació tenim diversos casos d’empleades acomiadades per estar de baixa, o de cambreres contractades per obra i servei a les quals diuen d’un dia per l’altre que no tornin, i aquests acomiadaments surten molt barats als empresaris”, sentencia Cruz.

Els moviments socials de la Transició van lluitar per un model de ciutat més just i igualitari. Però en els marges socials que ocupen les treballadores de Las Kellys no es troba cap indici de justícia ni d’igualtat.