Adéu a la Model al cap de 113 anys (menys un dia)

La presó Model ha recollit, durant 113 anys menys un dia, el que l’estàndard social i legal del règim de torn separava de l’àmbit col·lectiu i normatiu, de la cosa pública. La societat, per submissió o per inacció, va acceptar el contracte: l’Estat ens protegeix de la delinqüència a canvi de la potestat de decidir què és delinqüència i d’exercir l’ús legítim de la força i de la privació de llibertat.

Fins que el 10 de gener passat la Generalitat i l’Ajuntament no van signar la fi de la Model, ningú no s’acabava de creure que tancaria. Clos, Hereu, Trias, tots ho van prometre. Ara ja no hi ha presos –l’últim grup en va sortir en un furgó blindat el 8 de juny– i les dues illes del recinte representen, alhora, una oportunitat i una amenaça per als habitants de la Nova Esquerra de l’Eixample, que veuen com s’encareix el sòl d’un barri que, al llarg de quatre dècades, ha demanat amb insistència tancar la presó per fer-hi equipaments, zones verdes i escoles.

La Model, presó de preventius –aquells que tenen càrrecs pendents de judici– és una de les institucions públiques que poden explicar millor com ha viscut el segle xx la ciutat de Barcelona. Hi han estat tancats sobretot els que robaven (amb independència de si ho feien per menjar, per passar-se el mono o per avarícia), els qui traficaven amb drogues (sobretot els que ho feien amb poca quantitat) i els que pensaven diferent i/o propagaven les seves idees polítiques.

A Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog i fundador de l’Escola Moderna, el van detenir a Barcelona l’agost de 1909, acusat d’instigar les revoltes de la Setmana Tràgica. El dissabte 9 d’octubre es va celebrar a la sala d’actes de la presó Model –que aleshores només tenia cinc anys de vida– el consell de guerra que el jutjaria sense garanties processals i el condemnaria a mort per rebel·lió militar. El matí del 13 d’octubre va ser afusellat al cementiri de Montjuïc, després de rebutjar agenollar-se i de cridar “Visca l’Escola Moderna!”

Coincidint amb la inauguració del nou curs escolar, el mes de setembre passat va obrir les seves portes al recinte de l’antiga presó l’escola Eixample I. Els veïns del barri de la Nova Esquerra de l’Eixample, que fa dècades que demanen a l’Ajuntament i a la Generalitat el tancament de la presó i l’obertura en el seu lloc d’escoles, equipaments i zones verdes, porten els fills i les filles a classe allà on el fundador de l’Escola Moderna va rebre la condemna a mort.

Jaume Asens, quart tinent d’alcalde de Barcelona, dirigeix l’àrea municipal de Drets de la Ciutadania, Participació i Transparència. Asens evoca la frase de Victor Hugo que diu que “qui obre la porta d’una escola, tanca la d’una presó”. Les portes de l’escola Eixample I no són tan pesants com les de la Model; són lleugeres, com la resta de l’estructura modular. S’han instal·lat barracons a la cantonada dels carrers d’Entença i del Rosselló, a la part de la presó que l’alcalde Trias va fer enderrocar al març de 2015. Les excavadores van entrar a la Model a principis de juliol i, després de treballar-hi, a la paret de la presó encara es pot llegir un mural: “De presó Model (1904-2017?) a model de transformació, cultura, cohesió, memòria, barri.”

El Pla director de transformació de la presó Model de 2009, dissenyat amb la participació de veïns i comerciants, continua sent vigent per a l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample. Preveu la creació d’una escola de primària, una escola bressol, una residència per a gent gran i centre de dia, un casal de joves, un poliesportiu, un aparcament subterrani, un centre assistencial, un memorial democràtic i una zona verda; equipaments que necessita urgentment un barri on escassegen els parcs i les escoles.

Fins a l’obertura de la Model, la presó més important de la ciutat era la del carrer Reina Amàlia, just a l’actual plaça de Josep Maria Folch i Torres, al barri del Raval. El presidi estava situat des de 1839 en un antic convent de monges paules. Dones, joves, nens i nenes, ancians, condemnats i preventius que esperaven judici, malalts i persones a punt d’emmalaltir hi convivien en una situació deplorable d’amuntegament en patis i passadissos. Els primers habitants de la Model van ser els homes de Reina Amàlia, presó que es va mantenir en peu fins a la Guerra Civil com a presó de dones, en unes condicions deplorables d’insalubritat.

Tanmateix, les condicions previstes per al nou presidi havien de ser molt diferents. La Model va rebre aquest nom perquè havia de tenir un funcionament exemplar. Els dis-senys dels arquitectes Salvador Vinyals i Sabaté i Josep Domènech i Estapà es van començar a fer realitat el 1887, un any abans de l’Exposició Universal, però la presó no es va inaugurar fins al 9 de juny de 1904, encara inacabada. La Model, llavors, estava envoltada de conreus, solars i barraques, lluny d’aquell Eixample que s’aturava al carrer de Balmes i que encara trigaria trenta anys a arribar a Sants i convertir-la en una presó urbana, en la presó de Barcelona.

La Model va ser la primera presó catalana de sistema cel·lular, és a dir, en què cada pres dormia en una cel·la per a ell sol. A més, es va aixecar amb una estructura panòptica, basada en els principis arquitectònics de Jeremy Bentham. Els vigilants, situats en una estructura central circular, tenien una visió completa de les sis galeries que partien des d’aquest punt com els raigs d’una roda.

En comparació amb les presons d’aglomeració, o amb les condemnes a galeres, o amb els anteriors costums de tortura i suplici públics, la nova Model de Barcelona no pintava tan malament. Però aquestes comoditats no eren arbitràries: la vigilància constant; l’aïllament; la disciplina en els treballs, en els àpats i els horaris; el control del cos del reu per part del funcionari, i la pena quantificable segons la variable temporal (anys) busquen no solament modelar el cos, sinó modificar els individus. Com assegura Michel Foucault a Vigilar i castigar: “[La presó] ha de ser la maquinària més poderosa per imposar una nova forma a l’individu pervertit; la seva via d’acció és la coacció d’una educació total.” Els presos barcelonins per primera vegada se sentien vigilats constantment i, a més, estaven sols en una cel·la, sense poder parlar amb ningú durant hores –si no era a crits–, en una societat en què les relacions verbals encara eren predominants.

Durant els primers anys les condicions de vida dels presos no eren dolentes i, en molts casos, millors que les que la societat els podia oferir a l’exterior. La Model es va pensar perquè la poblessin uns 850 presos. Les cel·les, de no més de nou metres quadrats, eren per a una sola persona; el ranxo, suficient per alimentar el poc exercici que l’aïllament demanava als presos, i les malalties, relativament poc comunes gràcies a les campanyes de vacunació i la tasca de la infermeria. La situació, però, no es va mantenir així durant gaire temps.

Repressió política i social

A mesura que la ciutat creixia al voltant de la Model, la població reclusa va anar augmentant i diversificant-se, a la vegada  que disminuïen els recursos per allotjar-la en condicions. Al cap de pocs anys d’inaugurar-se el centre, als presos comuns s’hi van començar a afegir els polítics: els elements que podien desestabilitzar els règims successius.

La Model es va convertir així en un símbol de repressió i els barcelonins la van començar a relacionar- amb les detencions governatives –que no necessitaven més que una ordre policial per portar a la presó a qualsevol– o amb la llei de fugues –una trampa perversa consistent a alliberar un reu i tirotejar-lo per l’esquena només sortir de la presó, al·legant que s’estava escapant (imagineu-vos l’escena a la porta principal). Aquell edifici que els primers anys s’havia arribat a denominar comunament “la torre” o “l’hotel del carrer d’Entença” va esdevenir en el termini d’una dècada un dels símbols més negres de la repressió, juntament amb el castell de Montjuïc o el Camp de la Bota de l’època franquista.

La presó estava pràcticament buida cap a finals de gener de 1939, quan les tropes de Franco van entrar triomfals a Barcelona. Però en arribar la nit del dijous 26 de gener ja era una ciutat ocupada, i la presó Model, el seu major centre de detenció. El règim especial d’ocupació va durar fins a l’1 d’agost, i l’estat de guerra proclamat per l’exèrcit revoltat contra la legalitat republicana, fins a l’abril de 1948. Per als vençuts, la nit del 26 de gener de 1939 va durar quasi quaranta anys.

Segons la reconstrucció de les xifres oficials realitzada pels autors de la Història de la presó Model de Barcelona (un extens llibre publicat el 2000 i reeditat fa pocs mesos), a finals del mateix any 1939 malvivien a la Model 12.745 persones. L’estat de les instal·lacions era lamentable; la llista de les malalties que afectaven els presos, inacabable, i de la repressió política dona compte el nombre d’execucions: 1.618.

El grau d’amuntegament a les presons preocupava les autoritats franquistes, que van idear el sistema de redempció de penes pel treball. Els presos sense delictes de sang i que mostressin bona conducta podien treballar als tallers de les presons o a l’exterior a canvi d’una petita retribució econòmica i la reducció de la condemna a raó d’un dia per cada dos de treballats.

Redempció intel·lectual

El xofer del ministre de Treball, José Antonio Girón de Velasco, va entrar una tarda de 1948 a la sala d’art Arnáiz de Barcelona, on hi havia el cartellista, dissenyador, poeta, pintor, periodista, llibertari i anarquista Helios Gómez, amb el seu fill Gabriel, de cinc anys. “L’home portava botes de muntar, vestit gris, botons platejats en forma de ve baixa i una gorra de plat, enorme. Semblava un almirall”, recorda en Gabriel des de la sala de casa seva, una estança decorada amb pintures i gravats del seu pare. El nen va quedar meravellat amb el vestit del xofer; se li va representar com un personatge de còmic.

El xofer va portar Helios a veure el ministre. Girón de Velasco hi va parlar per mirar de convèncer-lo, sense èxit, que treballés per al règim. Helios Gómez (nascut a Sevilla el 1905) ja havia passat per la Model el 1930 –on va conviure amb figures com Lluís Companys i Àngel Pestaña–, pels camps de refugiats de França i d’Algèria després de la Guerra Civil, i de nou per la presó barcelonina entre 1945 i 1946. Deu anys abans, el 1936, havia fundat el Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, que va impulsar el cartellisme antifranquista durant la guerra. Era un “conegut roig, propagador d’idees”, tal com el definia un document que el seu fill Gabriel va trobar a l’arxiu de Salamanca gairebé mig segle després. Com que no va voler treballar per al règim, el van tornar a tancar a la Model al cap d’un parell de dies.

Gabriel Gómez recorda el dia de la Mercè en què va entrar a la presó. Per gràcia de la patrona dels presos, aquell dia es permetia l’entrada dels nens per reunir-se amb els seus pares: “No tenien llits, només uns quants matalassos”, explica. A la presó, tot i que l’amuntegament no era el dels 13.000 presos de 1940, hi convivien més de 2.505 persones –el triple de l’ocupació prevista pels arquitectes– en unes condicions insalubres.

Helios Gómez va sortir de la Model el 1954, malalt, i va morir dos anys després. Gabriel ha realitzat una àmplia recerca sobre la vida i l’obra del seu pare, que va començar arran d’haver llegit un text de Teresa Pàmies en què anomenava Helios. A partir d’aquí va trobar els seus companys de presó, militants del POUM: “Em van rebre molt afectuosament i van respondre a totes les preguntes que els vaig fer sobre el meu pare, encara que ells preferien parlar-me de la història que no s’explicava d’aquest país.”

Fray Bienvenido Lahoz, de l’orde dels mercedaris, va aterrar a la Model el 1941, com a capellà de la presó. Tot i que era amic de mantenir debats intel·lectuals amb els presos polítics, mostrava poca paciència davant dels arguments que no li agradaven. Coneixedor de la capacitat artística d’Helios Gómez, li va demanar que pintés una capella a la primera cel·la de la primera planta de la quarta galeria, a tocar de les cel·les dels condemnats a mort. La va finalitzat el 1950: la Mare de Déu de la Mercè, patrona dels presos (i de Barcelona, títol que porta ex aequo amb santa Eulàlia), al centre de l’obra, sostenint el Nen Jesús, que té un molinet de paper a la mà; als peus, un grup d’homes encadenats, i a la paret contrària, la de la porta, un cor d’àngels. A les autoritats de l’època els hauria agradat encara més l’obra si no fos perquè els homes encadenats eren retrats dels seus companys del POUM i perquè les faccions de tots els protagonistes de l’escena –incloent-hi la mare de Déu– eren gitanos, com Helios Gómez mateix.

Aquest espai, conegut com la Capella Gitana, va ser repintat de blanc el 1998, mentre Núria de Gispert era la titular de Justícia del Govern de la Generalitat. Després, durant el mandat de Montserrat Tura al capdavant del mateix departament, la cel·la es va clausurar. Actualment, des de fora, no es pot ni espiar per l’escletxa. Gabriel Gómez explica que, gràcies a l’ajuda de SOS Monuments, va aconseguir de contactar amb l’arquitecte municipal i declarar la gran sala central del panòptic –al costat de la qual hi ha la cel·la capella– com a element per salvaguardar.

El tinent d’alcalde Jaume Asens assegura que preservaran la capella: “Està previst retirar la pintura que cobreix el mural i conservar-lo. Volem fer visible el patiment que hi ha hagut a la Model; se n’ha parlat poc, quan la realitat és que ha estat un dels llocs més terribles de la nostra societat.”

Sobre la taula del futur procés de participació per decidir els usos del recinte hi ha la proposta del consistori d’aixecar un centre de memòria i documentació o, potser, la idea del fill d’Helios Gómez: l’obertura d’un museu permanent d’art polític.

A partir dels anys cinquanta, una vegada que els Estats Units i el Vaticà comencen a obrir les portes internacionals al règim, la màquina repressiva franquista està obligada a relaxar-se. Hi continuen entrant presos polítics, però entre la redempció de penes dels antics i les reduccions per bona conducta, la Model comença a buidar-se progressivament i passa dels 8.685 reclusos de 1941 als 1.832 del 1955, per continuar amb una població més o menys estable des d’aleshores. La generació de reclusos de la immediata postguerra és rellevada per delinqüents comuns més joves i, a partir dels anys seixanta, per activistes i militants antifranquistes.

La dictadura continua intentant modelar moralment la societat dins i fora de les presons. La reforma de 1954 de la llei de Vagos y Maleantes –llei promulgada originàriament durant la presidència republicana de Manuel Azaña (1933)– afegeix l’homosexualitat a la mendicitat, el nomadisme i la prostitució com a conducta delictiva. Més tard, el 1970, la llei de Vagos és substituïda per la Llei sobre perillositat i rehabilitació social, que incorpora com a punibles amb presó activitats com el tràfic i el consum de drogues, la venda de pornografia i la prostitució i el proxenetisme, així com la immigració il·legal. Els homosexuals no es van beneficiar de l’indult del 25 de novembre de 1975, ni de les amnisties dels dos anys següents. A la Model hi va haver gent tancada per la seva orientació sexual fins a 1979.

Amb Franco malalt i la nova llei a la mà, es tancava a la presó qualsevol individu que al règim li semblés perillós socialment o moralment: resistents polítics, persones que manifestessin conductes sexuals i afectives no normatives, persones afectades per pobresa extrema, gitanos sense domicili fix i, cap a finals dels setanta, drogoaddictes. Van ser els anys en què van conviure presos polítics amb els comuns, quan aquests últims van crear la Coordinadora de Presos Espanyols en Lluita (COPEL) per exigir la mateixa amnistia que havien rebut els polítics. Consideraven que estaven empresonats sota unes lleis franquistes i que, per tant, la seva privació de llibertat era il·legal en el nou règim democràtic. No van tenir èxit; els motins es van succeir i, a finals dels anys setanta, l’heroïna ho va esguerrar tot.

Testimonis de portes endins

Daniel Rojo va estar tancat a la Model entre 1981 i 1983, després entre 1984 i 1989, i en un últim període entre 1991 i 1993. Fa més de quinze anys que no beu i assegura que s’ha desenganxat d’onze addiccions, entre elles l’heroïna: “Era una època molt dolenta; gairebé tots els interns érem toxicòmans i teníem el VIH”, explica assegut al vestíbul d’un hotel prou distingit, a prop de la plaça de Molina. Com que el tractament amb metadona no es va introduir fins als noranta, els presos es punxaven com podien: “Una xeringa ens durava un mes. La raspàvem perquè de tant usar-la s’anava trencant i s’obstruïa, i hi havíem de ficar filferros.”

Quan Rojo va entrar per primera vegada a la presó Model tenia dinou anys i ja havia atracat desenes de bancs. Estava folrat: “Em vaig presentar davant dels funcionaris amb la meva cadena d’or Cartier, un Crist de Dalí i un Rolex Cadet. Em van dir que ho deixés tot a l’entrada, que dins m’ho robarien. Jo vaig pensar que si ho deixava allà no ho tornaria a veure, però que dins, almenys, podria defensar-me.” En Daniel el que volia només era preservar el seu estatus.

Recorda que els funcionaris encara eren un cos molt militaritzat: “Botes altes, de verd, gorra de plat, galons (platejats per als interins, daurats per als fixos).” La relació amb els presos no era bona: “Si tractes el pres com un gos, es comportarà com un animal”, sintetitza Rojo. Afegeix que si el pres ha de fer les seves necessitats en un forat del qual salten les rates i mosseguen, això tampoc ajuda al bon comportament.

La desmilitarització va començar amb la nova llei penitenciària de 1979 i el traspàs de competències a la Generalitat el 1984, i va culminar en aquell mateix decenni, coincidint en el temps amb l’entrada de professionals en psicologia i de doctores en comptes dels habituals metges homes i amb la implantació de comunicacions íntimes o vis-a-vis. Ja als noranta, la introducció de la metadona va acabar d’apaivagar els anys més convulsos de la presó Model. Va ser en aquells anys que Jaume Asens va començar a freqüentar la presó treballant d’advocat d’ofici (“per motius ideològics”, precisa). Ja feia temps que els polítics prometien i postergaven el tancament de la presó. “La presó és per als pobres; el sistema penal mostra una tendència selectiva”, assenyala Asens. El que més va trobar a la presó van ser pobres, malalts i drogoaddictes.

Tot i que la Generalitat va assumir les competències sobre les presons, moltes lleis es van continuar fent des de Madrid. El 1995 es va publicar al BOE el nou codi penal, el primer de la democràcia. Des de llavors s’ha reformat una trentena de vegades, allargant les penes i sumant motius per entrar a la presó, fins a arribar a la “presó permanent revisable”. Segons l’informe de 2015 de la Xarxa d’Organitzacions Socials de l’Entorn Penitenciari (ROSEP), s’està dificultant l’aplicació d’alternatives de reinserció. Si el 1975 hi havia 8.440 persones preses a Espanya, al febrer de 2017 n’hi havia 60.203. L’informe de la ROSEP conclou que un 60 % dels presos espanyols ho és per delictes de gravetat mitjana (furts, robatoris, tràfic de drogues), respecte dels quals no existeix una gran alarma social, i que serien millor gestionats mitjançant intervencions no privatives de llibertat.

Amb l’inici del nou segle, Eduardo Borrás va entrar a la Model acusat d’un delicte de robatori. A la presó barcelonina va arribar a conviure amb cinc persones en una cel·la. Va passar un any i mig, i quan el van condemnar el van traslladar a Brians: “A la Model et cremaves ràpid. Potser un dia entraven els funcionaris a la teva cel·la buscant xocolata i, si no en trobaven, et feien despullar, a més de deixar-te la cel·la feta un fàstic”, recorda. Per la seva banda, Francesc López, funcionari de la presó durant dotze anys, es lamenta que encara hi hagi gent que es pensi que els funcionaris actuals treballen com els de l’època franquista.

L’amenaça dels voltors

Una setmana més tard de la signatura de l’acord final per tancar la Model, el gener d’aquell any el propietari de la finca del número 151 del carrer d’Entença va començar a rescindir els contractes dels veïns o anunciar que no els renovaria, i va posar els pisos a la venda a internet. Els veïns es van unir i s’han anat manifestant des d’aleshores per reclamar una solució a l’Ajuntament. A mesura que ha anat fent fora els inquilins, el propietari ha segellat els habitatges amb una planxa de metall.

Només hi ha un veí que no té contracte temporal: Joan Gómez, jubilat, l’encarregat de rebre els mitjans de comunicació en nom del col·lectiu d’inquilins al petit saló del seu pis, un principal. Damunt d’una taula, mostra tots els reportatges que han fet sobre ells i explica les alternatives: “O l’Ajuntament compra la finca –cosa difícil, perquè es tracta d’un propietari particular, no d’un banc–, o muntem una cooperativa d’habitatge per gestionar els lloguers.”

En Joan, que sempre s’ha considerat d’esquerres, no havia tingut mai tanta relació amb els seus veïns fins que van començar a arribar els burofaxos per fer-los fora. “Visc aquí des del 1981. Fa anys que demanem el tancament de la Model i, quan ho aconseguim, arriben més problemes. Els presos se’n van i venen els voltors”, conclou Joan Gómez. Asens proposa construir pisos socials per combatre la gentrificació a la part del recinte de la Model que dona al carrer de Nicaragua, on durant un temps es va parlar d’aixecar un hotel. Les associacions de veïns ho exigeixen, i recorden que l’equilibri entre oferta pública i privada ha de ser més gran.

La Model era un equipament obsolet. Amand Calderó, director general de Serveis Penitenciaris de la Generalitat, assegura que calia gastar 25 milions d’euros si es volia disposar dels espais adequats per als tractaments d’avui dia. Així doncs, es va arribar a un acord per tancar-la amb tres dels cinc sindicats –no van signar ni la UGT ni l’ACAIP (Agrupació dels Cossos de les Institucions Penitenciàries). Francesc López, a més de treballar a la Model, és membre de l’ACAIP. Majoritaris a Catalunya només a la Model, se senten desenganyats: “Feia anys que ens prometien que construirien una altra presó de preventius a la Zona Franca, però al final no hem pogut triar el nostre nou destí.”

López, que va entrar a la presó el 2005 “amb 2.100 interns”, assegura que podria haver seguit operativa fins a tenir a punt les promeses presons de règim obert i de preventius de la Zona Franca. Però l’acord entre l’Ajuntament i la Generalitat fixa la data de la inauguració del centre obert en el 2021 i la del centre de preventius en el 2025, i els costos de construcció en 35 i 75 milions, respectivament. En l’acord, de 2009, el consistori cedeix els solars de la Zona Franca per poder acabar de tancar les altres dues presons de Barcelona: la de dones de Wad-Ras i el centre obert de Trinitat Vella. Calderó informa que els 35 milions per aixecar el centre obert ja estan reservats. Caldrà veure què es pot treure dels terrenys de la Trinitat, més enllà dels 5,5 milions que l’Ajuntament ja ha pagat per la construcció de pisos socials, en espera de poder disposar de tota la parcel·la.

La qüestió, que no preocupa el director de Serveis Penitenciaris, és que, si en quinze anys no es construeix res a la Zona Franca, l’Ajuntament recupera els terrenys. El funcionari Francesc López té clar el que, segons ell, passarà: “Si han aconseguit ficar tots els preventius a Brians 1, doncs allí es quedaran, i a la Zona Franca només inauguraran el centre obert. A les dones de Wad-Ras les porten també a Brians 1, on hi ha una secció gran de dones. Així s’estalvien diners.”

Salvar les distàncies

Els familiars dels presos que vivien a Barcelona o a la primera corona metropolitana van ser els primers perjudicats pel canvi. Ara es veuen obligats a anar a la presó amb cotxe, amb la línia d’autobús que surt de l’estació de Sants o bé amb els trens de Renfe o d’FGC fins a Martorell, i des d’allà amb l’autobús. En tot cas, el temps i els diners dedicats a transport es multipliquen.

Per al problema de la mobilitat dels defensors, Serveis Penitenciaris va signar un conveni amb el Col·legi d’Advocats per tal de desenvolupar les comunicacions telemàtiques. Ja s’han instal·lat vuit sales de conferència a Brians 1. Queden lluny els locutoris que recorda Jaume Asens, “que no tenien res a envejar als de les pel·lícules”. Advocat i client no es podien tocar, només mirar-se als ulls, i parlaven a crits a través d’una reixa, enmig d’una cridòria eixordadora.

El tinent d’alcalde mostra preocupació per si els advocats d’ofici que viuen o tenen el despatx a Barcelona faran ara l’esforç de viatjar per visitar els seus clients: “Estan mal pagats –al·lega–. A la meva època ja veia que no assistien prou els interns, sobretot després del judici.”

Calderó assegura que el tancament de la Model no suposarà problemes d’amuntegament a la resta de presons del sistema. De fet, ho descriu com una oportunitat per reorganitzar el sistema de presons a escala de ciutat i país: “No volíem tirar-nos a la piscina. Amb la Model oberta, les presons catalanes estaven a un 67 % de la seva capacitat; un cop tancada, el nivell se situa en un 73 % – llegeix, repassant les xifres en el paper amb les dades impreses–. La previsió és que Brians 1 baixi el setembre del 85 % al 71 %.” Des de l’ACAIP parlen, més que de piscines, de ruletes russes: “Al Departament [de Justícia de la Generalitat] sabien que ni els presos ni els treballadors estaríem d’acord amb el canvi i que podria haver-hi problemes.” Al final no hi va haver vaga ni cap més tensió que algun altercat amb algun funcionari i un jove que es fa enfilar a la teulada al març.

Després de tants anys, ens podem preguntar què ha fet la presó per la ciutat. Evitar la reincidència? Aconseguir la reinserció social? A Daniel Rojo li ha anat molt bé des que va sortir de la Model i li encanta parlar de la seva època a la garjola, però assumeix que la reinserció és molt difícil: “Jo, quan en vaig sortir, no tenia cap tipus de preparació. Sabia atracar bancs, i molt bé, però res més. Feina, amor i família: si tens aquestes tres coses, tot a la vida és més fàcil.” O potser es podrien discutir alternatives socials que evitessin la desigualtat que suposa el pas per la presó i la marca indeleble que aquest pas deixa en les persones. A Eduardo Borrás, mentre xarrupa d’una llauna aigua amb gust de cítric, se li entristeix la mirada quan recorda el seu temps a la Model, i assegura que quan era a dins tenia ganes d’enviar cartes de queixa per les condicions de la presó “fins i tot al papa de Roma”, però que quan en va sortir va pensar: “Ja us ho fareu.”

Amand Calderó, director general de Serveis Penitenciaris, assegura que set de cada deu interns no reincideix, “però no ens podem sentir alegres; encara hi ha molta feina per fer”. A l’altra banda del telèfon, Asens, des del seu despatx, recorda la Model com un lloc on la gent convivia en un ambient “hostil, estigmatitzador, que causava infantilització i impedia l’autonomia personal”. I Foucault, des dels llibres, encara manté que la presó “no pot deixar de fabricar delinqüents. Els fabrica pel tipus d’existència que fa portar als detinguts, tant si se’ls aïlla en cel·les com si se’ls imposa una feina inútil, per a la qual no trobaran un lloc de treball”.

Selfies entre les cel·les

En Francesc no havia entrat mai a la Model, tot i que recorda quan es manifestava davant d’aquesta presó per donar suport a Lluís Maria Xirinacs, que durant la Transició va mantenir una guàrdia diària de dotze hores, al llarg de gairebé dos anys, per demanar amnistia per als presos polítics. Avui, 5 de juliol de 2017, aquest home robust, de dits àgils i cabells blancs, ha entrat amb els seus col·legues de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya fins al pati on els presos practicaven esport; és una de les sortides que fan tots els dimecres per pintar la ciutat. “Ja veuràs com el quadre serà més bonic que la realitat”, assegura un company seu. Al seu costat, treballadors del Centre d’Iniciatives per a la Reinserció (CIRE) traslladen mobiliari que anirà a parar a altres presons; són interns en règim obert de diferents centres que cobren el salari mínim interprofessional.

Igual que en Francesc i els seus amics aquarel·listes, tot aquell que vulgui pot accedir a la Model, inscrivint-s’hi prèviament, per visitar els àmbits més representatius del recinte i l’exposició “La Model ens parla. 113 anys. 13 històries”, comissariada per Agustí Alcoberro, en el marc de les jornades de portes obertes que es faran fins al mes de novembre.

Els veïns passegen per la cinquena galeria, les cel·les de la qual han estat decorades per explicar les històries respectives. Alguns es fotografien sostenint un pal de selfie davant la cel·la que representa els motins de l’època del Vaquilla. L’habitacle està atrotinat, amb matalassos, cadires i mantes, i brutícia i misèria. Al davant, una recreació d’una cel·la original de 1904, pensada per a un sol pres, neta i modèlica, on Ferrer i Guàrdia hauria passat el temps esperant la condemna a mort.

Al costat d’en Francesc, que acaba de fer els últims retocs a l’aquarel·la –certament, més bonica que la realitat que reflecteix–, un pres de tercer grau que ara ha d’anar cada nit a dormir a Brians adverteix, assenyalant al seu voltant: “Això ho han deixat preciós, però no us ho cregueu; la Model no era així.” A la sortida del recinte, passats els tres reixats de seguretat, al pati exterior, el Departament de Justícia ha muntat –a la manera d’una botiga de museu– una paradeta on es poden comprar cistells, bosses, llibretes, tovalloles, teles…, tot fabricat per presos. A les etiquetes d’aquests productes es llegeix: “Made in CIRE”.