Poesia Contracultura Barcelona
Coordinadors: David Castillo i Marc Valls
Ajuntament de Barcelona
Barcelona, 2016
400 pàgines
Gràcies a les pàgines de ‘Poesia Contracultura Barcelona’ podem endinsar-nos en un temps i en unes obres que van lluitar contra tot, fins i tot van anar a la seva contra, i aquest és el risc d’encarar-se amb la poesia com a forma de vida, com a ràbia, quasi entesa com una immolació.
La poesia, l’autèntica, aquella que és indomable i indomesticable, sempre s’ha d’entendre com un acte contracultural: quan el que es defensa a ultrança és una llibertat salvatge, s’assoleix una independència moral i creativa que lluita contra les modes imperants i contra el que propugnen els més poderosos des de les seves tribunes de mandarinat. Perquè la poesia, vulguem-ho o no, sempre orbita al voltant d’uns marges molt estrictes de trinxera, o sigui, de lluita lenta i oculta però indestructible. Perquè, d’una manera o altra, és cert el que pregona el ja mític vers de Hölderlin repetit fins a la sacietat: “Allò que perdura ho funden els poetes.”
Comença a ser hora que comencem a revisar, revisitar, revaloritzar i remenar el llegat d’uns anys no gaire allunyats però sí bastant desconeguts. Per això té tant valor una antologia com Poesia Contracultura Barcelona, coordinada amb eficiència per David Castillo i Marc Valls i publicada amb encert remarcable per l’Ajuntament de Barcelona. Gràcies a aquestes pàgines podem endinsar-nos en un temps i en unes obres que van lluitar contra tot, fins i tot van anar a la seva contra, i aquest és el risc d’encarar-se amb la poesia com a forma de vida, com a ràbia, quasi entesa com una immolació.
Perquè d’un sacrifici col·lectiu estem parlant, o és del que parlen aquestes pàgines de trista felicitat, pàgines per a experts en historiografia literària, però també per a neòfits encuriosits que vulguin descobrir material nou, secret, valuós, introbable sense aquest manual. A l’epíleg que acompanya tal antologia de bastions definitius, l’emblemàtic Joan Vinuesa parla d’aquests autors que rellegim, dels “atrevits maleïts”, dels “elegits dels déus”, dels “valents inconscients”, dels “delirants voluntaris”… Formes diferents, però encertades, de batejar uns àngels de foc que, en corrua, conformen una caravana prohibida de crists particulars, éssers que amb la seva intensitat i brutalitat van decidir obrir els límits, fer-los una mica més habitables i possibles per als qui vindrien després, tot a través d’una poesia desafiant i vivíssima, tant que encara batega i espurneja. Perquè no és de mort que parla el llibre, sinó de la vida i del seu triomf, com auguren els antologadors d’aquestes criatures flamígeres.
Ells van ser, i encara són, Albert Subirats, Pau Maragall, Pepe Sales, Jordi Pope, Jaume Cuadreny, Pere Marcilla, Xavier Sabater, Roberto Bolaño, Raúl Núñez, Mònica Maragall, Leo Segura, Zane Speer, Jordi Carbó, Carlos Iguana, J. Daniel Vidal, Sebastià Roure, Piru Cirugeda i Genís Cano. Éssers re-cor-dats pels que encara queden, una altra llarga caravana d’insignes col·laboradors que han ajudat a amalgamar aquesta titànica tasca de recol·lecció de poètica memòria històrica : des del ja esmentat Vinuesa fins a Enric Casasses, passant per Lina Giralt, Lulu Martorell, Pau Riba o Jesús Lizano, que torna d’entre els morts una vegada més per constatar novament la curvatura del tot.
L’únic que es pot retreure a aquest llibre ja imprescindible –més que un seguit de pàgines, és el retrat histèric d’una època– és que un volum epifànic i memorable d’aquestes característiques necessitaria el doble, o el triple, d’espai, perquè la tria és acurada, minuciosa, sensacional; tan bona perquè revisquem algunes espurnes d’aquell gran foc ritual que segueix cremant per tal que els qui vivim encara entenguem d’una vegada que la poesia, la poderosa, la de veres, sí que és aquesta fundació de noves eres, un etern atac contracultural que, a poc a poc, anirà aconseguint fer-se el seu espai necessari, a força d’insistir i d’insistir fins que també la cendra torni a refer-se en caliu.