Medicina i farmàcia- Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700
- Albert Garcia Espuche (direcció)
- Ajuntament de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat
- Barcelona, 2011
- 303 pàgines
El volum Medicina i farmàcia (2011), de la col·lecció Barcelona 1700, inclou contribucions d’Albert Garcia Espuche, Alfons Zarzoso, Josep Maria Camarasa, Àlvar Martínez Vidal, José Pardo Tomás, Teresa Huguet Termes, Adrià Casas Ibáñez i Julia Beltrán de Heredia Bercero. De fet, el tema de la medicina als segles XVII i XVIII resulta central no només des del sentit estricte de la salut, tant pel que fa a la higiene pública com a la privada, sinó per l’aportació que els metges van fer a l’aparició d’una nova mentalitat, el que en filosofia s’anomena l’empirisme. Medicina i higiene pública són dos dels paràmetres centrals en què s’expressa la modernitat.
No s’ha explicat prou la gran importància dels nous descobriments mèdics en la conformació del canvi de les mentalitats populars en el trànsit a l’edat moderna. Sense els primers èxits mèdics en la lluita contra una llarga sèrie de malalties, el poder de l’Església —i en general de la tradició— no hauria rebut el cop que va patir sota les Llums. Però la medicina no és només un tipus de coneixement; des de la mirada de l’historiador és també un gremi que acumula poder. Els metges catalans, i molt especialment gironins, tenien des de l’edat mitjana una llarga tradició d’ampliació d’estudis a Montpeller (que als segles XVII i XVIII va ser un dels centres del materialisme mèdic, fins i tot glossat per Diderot a El somni de D’Alembert) i constituïen una part central de l’oligarquia política i institucional. Per això el debat que a la segona meitat del XVII va recórrer tota la medicina europea, allò que enfrontava els galenistes tradicionals amb els innovadors “químics”, va tenir un ampli ressò a Catalunya, en un doble sentit, científic i institucional.
L’Estudi de Medicina barceloní, creat el 1565, no tan sols estava articulat al voltant de la facultat i de l’Hospital de la Santa Creu, sinó que havia bastit una complexa xarxa de salut pública, en què metges, apotecaris, cirurgians i barbers, sanadors, llevadores i fins i tot manescals tenien cadascun un àmbit de responsabilitat pròpia i on sovint apareixien complicats problemes de convivència. De fet, els metges no tan sols havien de saber català, sinó també llatí. Obres com la Pharmacopea catalana, de Joan d’Alòs (1686), mostren la dificultat de la regulació de la professió. I no sobra pas saber que aquest text va ser substituït l’any 1739 per la Pharmacopeia matritensis, imposada amb voluntat uniformadora pel Reial Tribunal del Protomedicat de Castella.
El trencament que va significar la derrota catalana a la Guerra de Successió va esquinçar la tradició mèdica catalana, tal com documenta el valuós article d’Alfons Zarzoso “Més que metges: ‘gaudints’”. Els metges eren gent de lectura i sovint establien complexos mecanismes per formar part de la gente bien (els “gaudints”) de la ciutat. Però, al mateix temps, la medicina i l’activitat científica eren ben vives; en aquest àmbit va destacar la nissaga dels botànics Salvador i, especialment, Jaume Salvador i Riera (1683-1726), format a França i a Itàlia, que va mantenir una extensa correspondència amb científics de l’època i que mostra la vitalitat de la cultura a l’època de l’arxiduc. Els treballs sobre “Mestres cirurgians i mestres anatòmics”, d’Àlvar Martínez Vidal i José Pardo Tomás, i sobre “L’Hospital de la Santa Creu”, de Teresa Huguet Termes, aporten també una nombrosa documentació sobre una activitat científica gens menyspreable, que es va aturar d’una manera brutal com a conseqüència de la derrota del país.