Llengua i literatura [Language and literature]
- Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700
- Albert Garcia Espuche (direcció)
- Ajuntament de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat
- Barcelona, 2011
- 287 pàgines
El sisè volum de la col·lecció Barcelona 1700 ha estat dedicat al tema sempre arriscat de Llengua i literatura i inclou articles de Joan Santañach i Suñol, Xavier Torres Sans, Xavier Cazeneuve i Descarrega, Albert Garcia Espuche, Francesc Feliu i Josep Solervicens. Com tota la sèrie, aquest volum també incideix en la microhistòria i en la història social per tal de mostrar el creixement cultural d’una ciutat que l’any 1516 tenia deu llibreters i que abans de 1714 n’havia arribat a aixoplugar fins a 23. Articles com “La decadència de la Decadència. Consideracions sobre un concepte historiogràfic prescindible”, de Joan Santañach, estableixen que cal revisar la construcció romàntica (i molt ideològica, en el pitjor sentit del mot) de la suposada “vergonyosa decadència / en què vui jau la catalana faula”, per dir-ho com Aribau a Ramon Muns l’any 1817. Confondre la diglòssia, políticament obligada per l’absolutisme, amb la castellanització ha estat un error massa sovintejat fins no fa gaire, però avui és una posició documentalment insostenible.
El text de Xavier Torres Sans sobre “Llegir, escriure i escoltar a la Barcelona del Sis-cents” coincideix amb les observacions d’Albert Rossich i Pep Vallsalobre a valorar l’esforç dels literats de les darreries del XVI per bastir una literatura més exigent en català, frustrat pel “silenci espès” de la postguerra dels Segadors. Queda per revisar sense prejudicis l’apòcrif Llibre de feits d’armes de Catalunya que va treballar Coll i Alentorn i que, essent un text girbat per un suposat rector de Blanes del segle XV, constitueix en realitat una “forma obliqua de polèmica política”. També hauria estat interessant analitzar en profunditat la figura, tan complexa, de Narcís Feliu de la Penya i el seu Fènix de Catalunya (1683), que, malgrat tenir fama de constituir “literatura de contrició”, possiblement és força més que això. Feliu és un personatge difícil i excessivament marcat pel que en història literària s’anomenen “lectures retrospectives”.
Però és un fet que la reculada del català no va començar amb la derrota de 1714; cal anar-la a buscar sobretot a la crisi política posterior a la guerra dels Segadors. Cada vegada és més evident per als historiadors que la pèrdua de les llibertats catalanes s’ha de llegir com una tragèdia en dos actes i no només en un. Des d’un punt de vista sociolingüístic resulta obvi que la pèrdua de poder polític d’un país sempre està acompanyada per la pèrdua de prestigi social de la llengua pròpia. L’autoodi dels vençuts és un factor prou conegut també pels psicòlegs, de manera que no pot sorprendre que la vacil·lació lingüística i la temptació d’abandonar la llengua pròpia per adoptar la dels veïns constituïssin una característica molt òbvia en les classes dominants al cap de dues derrotes, en la guerra dels Segadors i en la de Successió, que van deixar el país molt malmès i sense classes dirigents prou segures d’elles mateixes. La mateixa barreja macarrònica de català, castellà i llatí que usen poetes de l’època com Jaume de Portell, estudiat per Francesc Feliu en l’article “La llengua literària”, només pot produir avui un somriure de commiseració. Del mateix article de Francesc Feliu paga la pena recuperar, però, un fragment molt breu del canonge Josep Romaguera, datat l’any 1681, on aquest vol “desmentir lo error vulgar ab què.s desprecia nostra llengua per basta y per grosera”. Romaguera, que posteriorment va esdevenir un austriacista militant, mostra també fins a quin punt almenys la gent més lúcida de Catalunya a l’època era conscient de l’existència de greus problemes en l’àmbit del que avui anomenem diglòssia.
La situació es va posar definitivament malament per a la llengua catalana amb la derrota de l’11 de setembre. El notari Aleix Claramunt, a la crònica del setge de Barcelona de 1713-1714, explícitament titulada Per desengany dels esdevenidors, va escriure: “Vulla sa divina magestad mirar-nos amb ulls de pietat perquè sapiam esmenar-nos y complir a la obligació de lleals vassalls. Que amb lo temps s’acomódan las cosas”. Com se sap, les coses “no es van acomodar” gens ni mica, però la llengua catalana era ben viva al carrer i va resistir fins i tot en la persecució política més dura; una persecució que va ser brutal i que ha estat documentada per Ferrer i Gironès d’una manera incontrovertible.
Potser per això el més innovador del volum són sengles articles, “Paraules de la ciutat del Born”, de Garcia Espuche, que documenta el lèxic de l’època en la seva riquesa, i l’extraordinari “La llengua de la documentació notarial de la Barcelona del 1700”, de Xavier Cazeneuve, on es mostra que el castellà era pràcticament inexistent en els documents anteriors a 1714 per ser anecdòtic després, simplement pel fet que la gent no coneixia la llengua de Castella. Va fer falta tot un programa repressiu brutal orquestrat fins al detall per l’absolutisme borbònic per intentar canviar les coses i minoritzar la llengua catalana.